Quadern de joventut

per Aleix Clarió

No us descobreixo res si afirmo que la cosa està fotuda. És singularment destacable, per exemple, que la tònica dels dos pressupostos de CiU és que nomé una partida augmenti: la dels interessos a pagar. I l’únic partit que els hi ha donat suport en forma d’abstenció ha estat el PPC; un tacticisme de partit pel qual estem ben arreglats com a País. La realitat l’ha anat posant de manifest en els últims mesos la pròpia Generalitat. Hem passat d’intentar fer veure que podíem viure com a nous rics estirant irresponsablement d ela targeta de crèdit, a pagar-ho tot a dèbit i sent conscients de qui som realment i què podem fer; això sí, les nostres accions (en forma d’interessos bancaris) se’ns mengen dia a dia.

El govern central, mentre juga a un vergonyós canvi de cromos a can Moncloa, ha marcat un cop més les polítiques vers les autonomies és la mateixa: PP i PSOE només s’entenen en dos matèries: terrorisme i Catalunya.

Per desgràcia dels qui habitem la terra de Tàpies, de Pla i Gaudí, la història es repeteix en una espiral inacabable. La victòria aclaparadora del PP en les eleccions generals ha estat propícia per aquells brots verds als que feia referència l’expresident Zapatero; no els de l’economia, sinó la llavor ben regada de l’antiautonomisme que varem presenciar a mitjans de l’any passat i que han derivat en uns preocupants tics d’autoritarisme encarnats en la figura dels genets de l’apocalipsi popular: Montoro, De Guindos, Aguirre i García-Margallo.

La batalla continua sent la mateixa, però amb diferents actors; per no cansar-nos de la mateixa pel·lícula, suposo. Però creieu-me quan us dic que la guerra està perduda quan la unitat política catalana té més forats que un colador: uns per massa catalanistes, els altres per ànsies estúpides de protagonisme, els de més enllà per ultraespanyolistes i els de l’altre costat per irresponsables…cadascú escombra cap a casa les engrunes d’un debat que ens fa mal a tots i, especialment, fa mal a Catalunya.

Manca d’ètica, d’honor, d’entrega, de sacrifici, de corresponsabilitat, de sentit de País, de defensa del bé comú…egocèntrics, estúpids, arrogants, milhomes, impertinents, narcisistes… la llista podria ser llarga pensant en gran part dels protagonistes que cada setmana senten les seves reals natges a l’hemicicle català. I la paciència s’esgota. La seva ceguesa i ambició nacional ens farà fracassar, un cop més, com a País.

El gran problema és l’escenari polític que ens acompanya cada dia: un PPC crescut per l’estupidesa de la resta de l’oposició; una ERC aferrada a la restes del naufragi i un PSC que sembla una aspirina efervescent en un got amb dos gotes d’aigua. Mal escenari, doncs, per aconseguir ni un trist oasi d’esperança.

I així, Rajoy, (us heu fixat que ningú li diu president?) va fent camí tranquil·lament tot seguint la guia bàsica dels seus predecessors: marcar pit a Europa amb allò que ni som ni tenim, demonitzar les autonomies com a culpables de tot i convertint, una vegada més, Catalunya en el camp de batalla de les espanyes. Res de nou. Ara el llops del PP han tret la pols al vell argumentari de replantejar l’estat de les autonomies. Que ho volen replanteja? Doncs com deia ahir el president Mas “Que se’l refacin entre ells!”

El que sí és nou en tot aquest maquiavèl·lic debat és que la ciutadania comença a revelar-se, poc a poc, contra un seguit reiterat d’injustícies vers Catalunya que cap estat democràtic hauria de permetre ni hauria d’aplicar. Algú recorda els tant mencionats 759ME? Catalunya ha de complir però l’estat no ho ha de fer amb ella? Nosaltres hem de suportar la major part de les retallades i l’estat no només no suprimeix ministeris que no serveixen absolutament per a res sinó que a sobre vol recentralitzarse? Rajoy pot anar de gallet i negar-se a complir amb el que marca Europa però ai pobres de nosaltres que diguem de fer el mateix aquí? El País Basc i el “Reyno de Navarra” poden tenir concert econòmic però nosaltres ni somiar-ho en plantejar el #pactefiscal? Per menys injustícies els americans varen lliurar la guerra per la independència; i sinó, tireu d’hemeroteca o rellegiu la Declaració d’Independència. Potser us dona idees de què s’ha de fer.

Vist fins on hem arribat, comença a ser hora de plantar-se i no tornar marxa enrere. No sé si la via és l’Associació de Municipis per la independència, no sé si el camí és tancar caixes, no sé si la via és la insubmissió fiscal, no sé si el camí és agafar directament el pacte fiscal o radicalment la independència. Però el que sí tinc clar és que, ho fem alguna cosa, o d’aquí 100 anys les generacions futures ens estudiaran igual que nosaltres ho hem fet amb Cambó.

Aquest diumenge Barcelona va viure la festa de l’any nou Xinès. Al port vell es van instal•lar paradetes per vendre productes de tot tipus, pintures, fundes per a mòbils i sobretot, menjar. L’any del Drac començava i, sent el major dels déus, no escatimaven en vestits ni despeses; hauria estat digne de veure les festes a Shangai o Pekín.

Passejant per la façana marítima barcelonina em vaig anar fixant en els nobles edificis que la ornamenten i, sincerament, em vaig sorprendre: la majoria estan coronats per una immensa bandera espanyola, única i exclusivament. És més, al voltant de l’estàtua de Colon, els tres edificis que la rodegen no només tenen exclusivament banderes espanyoles sinó que, a més a més, encara es visualitza amb grans lletres la denominació castellana del nostre país: ‘Cataluña’

No és qüestió d’entrar en una guerra de banderes, ni tan sols d’idioma, sinó del fons de la qüestió, és a dir, el problema no és tant el continent com el contingut. Que la façana marítima de la capital de Catalunya estigui vestida dels colors ‘Nacionals’ i amb rètols d’una era ja passada em sembla aberrant a dia d’avui. El quadre genèric és una imatge dantesca i poc apropiada per a la ciutat comtal, sobretot perquè, entre d’altres coses, dóna la imatge que aquells edificis són una espècie d’ambaixada estrangera.

La llei és d’obligat compliment per a tothom, tal i com es sol dir sempre, i de la mateixa manera que un edifici oficial no pot estar sense bandera espanyola, un edifici del govern central no pot pretendre obviar la catalana i la barcelonina; és una qüestió fonamentalment de respecte, però també de compliment de les lleis. A més a més, dotar d’immenses banderes espanyoles tots les edificis mostra una por irracional cap al sentiment nacional català i és una mostra fefaent més que encara no s’ha superat certes etapes de la història.

Ara que aquests dies estem presenciant com es va produir el ‘miracle’ de la transició espanyola amb els judicis contra Garzón, comença a quedar clar que no feia falta res tant mediàtic per adonar-nos que, en molts sentits, la transició a la democràcia va ser, simplement, una parafernàlia d’obligat compliment per a molts dels implicats.

El Govern de la Generalitat i el de l’ajuntament de Barcelona especialment, haurien de reclamar a les institucions de l’administració central una rectificació i, sobretot, un canvi en el plantejament en les formes de fer política; l’ocupació va acabar, teòricament, fa molts anys.

Us recomano de fer-hi un cop d’ull a través del google maps i, si podeu, feu-ho personalment mentre gaudiu d’un tranquil passeig vora el mar de Barcelona.

Informes sobre paper mullat. L’eurodiputat català Ramon Tremosa va presentar a finals de novembre l’informe sobre el Banc Central Europeu de 2010 davant el ple del Parlament Europeu (PE); informe que va ser aprovat i que, en resum, avala la compra de bons per part del BCE i demana la creació d’un Ministre Europeu de Finances i la creació d’un Tresor Únic Europeu, que seria l’encarregat d’emetre eurobons.

L’informe també avalava la compra de deute públic d’alguns països de la zona euro per part del BCE, tot i que donar el vist i plau a posteriori a mesures ja aplicades i que traspassen competències pròpies pot resultar un estrany i perillós precedent. El BCE hauria d’actuar per les seves competències i no per la força dels fets com fins ara, perquè s’està endeutant enormement i, a més, és un endeutament enverinat amb actius financers de molt baixa qualificació creditícia com a garanties (col·laterals) pels crèdits. El propi Tremosa ja remarcava en el seu informe que això no ha de ser una política habitual, tot i que necessària per la inacció evident d’alguns Estats; discutible si més no.

El tema dels anomenats ‘Eurobons’ són un dels protagonistes del debat europeu. Mentre el PE va aprovar l’informe sobre el BCE en què es proposava la seva creació, poc temps els hi va faltar a Alemanya i França per dir un contundent ‘no’. Uns pensen que el Eurobons són la solució màgica a tots els problemes, els altres, una via impossible d’acceptar. Europa a dues velocitats? Veure propostes i contrapropostes dels mateixos membres de la UE resulta estupefacte. Que els dos grans de la UE es desmarquin del que aprova el PE resulta sorprenent, dona ales a la inseguretat i, alhora, provoca que agències suposadament de control que han esdevingut més especuladores que ningú, com l’agència de qualificació nord-americana ‘Standard & Poor’s’, vagin fent els seu particular agost a base d’amenaces. Amb una desunió d’aquesta magnitud, ja poden anar fent cimeres  i trobades bilaterals amb moltes banderes i grans posades en escena, que el cert és que la inseguretat prové del contingut i, per desgràcia, també del continent.

Masses galls per un sol corral. Frase vella però que serveix per aplicar a la situació que viu actualment Europa. Aquest cap de setmana hi haurà cimera de la UE que, segons totes les fonts, ha de ser clau per al futur d’Europa. Però és una cimera contaminada: Merkel i Sarkozy per una banda, Cameron per una altre, l’arc dels països endeutats a la seva, Croàcia intentant entrar a la UE(Déu sabrà el perquè!), Van Rompuy llançant propostes en línia clarament en contra d’Alemanya i França, el PE aprovant informes que ningú s’escolta….moltes veus, molts punts de vista (tots respectables i vàlids) i una manca gran de lideratge. El cert és que com els estats membres no es deixin d’egos i de sobiranies pròpies, el vaixell dels Estats Units d’Europa anirà a parar al fons del canal de la manxa.

Ja ho deia fa unes setmanes l’ex president del BCE, Jean Claude Trichet: ‘la unitat europea encara és molt lluny de semblar-se a la unitat nord-americana’ I ho estem pagant car. Mentre les vaques eren grasses no passava res, però ara que l’aliança econòmica fa aigües es fa palpable la necessitat imperiosa i urgent de crear d’una vegada una unitat política i fiscal amb plens poders i amb una única veu.

La crisi fiscal que patim, superada en bona part al nord d’Europa i encara aprofundint-se al sud no la solucionarà la política monetària, perquè ni ho pot fer ni ho ha de fer. Cada país és responsable de la seva situació fiscal i cadascun d’ells ha de ser prou responsable per complir amb els compromisos adquirits amb Brussel·les i, si no és el cas, sigui Brussel·les el qui els castigui i posi ordre. Per això estic tan d’acord amb l’informe de Tremosa sobre la creació d’un Tresor Europeu i un ministre Europeu de Finances, que coordini una política bàsica comuna i incrementi l’efectivitat de l’euro. Unitat, control, lideratge únic i mecanismes d’acció ràpida; aquests haurien de ser els conceptes claus.

Com deia, la unió monetària no pot ser l’eix vertebrador d’Europa, i ni una (la monetària) ni l’altre (la política) han de dependre, exclusivament, dels Estats Membres; si això continua així la UE serà inviable a curt termini. Estic d’acord amb les propostes de Van Rompuy sobre la modificació de modifiqui l’article 136 del Tractat sobre el mecanisme de vot i el protocol 14 relatiu al funcionament de l’Eurogrup: les decisions les ha de prendre Brussel·les com a única veu, però ho ha de poder fer amb rapidesa i sense necessitat de preguntar cada vegada als estats membres; sinó el gegant que hem creat camina excessivament lent i ens acaba perjudicant a nosaltres mateixos.

L’Europa Alemanya. Tot i que la frase pugui sonar contundent, no deixa de ser certa: el rol que està agafant Alemanya no és sa, ni per ells ni per la Unió. És cert que el Bundesbank alemany ha prestat durant el 2010 uns 325.000 milions € als països del sud de la zona euro, fet que els ha posicionat com una espècie de virtual segon BCE, però tot i que s’ha de reconèixer i agrair el paper i l’esforç tan important que han fet els alemanys, el que ens ha de quedar clar és que no és bo per a la Unió aquesta dependència cap a Alemanya, ni que aquests es pensis que donada la situació, es poden imposar com a líders únics d’Europa: prous problemes interns té Angela Merkel amb els cada cop més nombrosos euroescèptics com per donar lliçons d’unitat i de lideratge. I com deia un líder català aquest mateixa setmana, “prefereixo una Alemanya europea enfront una Europa alemanya”.

Aleix Clarió i Herranz

Secretari

Jovesfera Catalana i Escola de Polemistes

El dia en què als socialistes se’ls ha anat de les mans la campanya electoral, em comprometo a realitzar un treball que fa dies tinc pendent: analitzar els perfils dels partits en aquesta campanya electoral que veurà la seva fi el 20 de novembre. La trista realitat espanyola ens du a varies conclusions: la primera, que la campanya del #20N està buida de contingut i plena de retrets. La segona, que la creativitat ratlla la inconsciència democràtica per mirar de sobresortir una mica en els mitjans. La tercera, que el debat, si es que es pot dir així, és cosa de dos per no dir d’un sol; i, per últim, que passi el que passi, tot està dat i beneït.

Les últimes enquestes del CIS diuen que el PP té una forquilla d’intenció de vot d’entre 195 i 200 diputats, el PSOE, entre 115 i 120 i CiU, entre 13 i 15. Amb un fotografia que no és fixa però que és improbable que varii, s’entén la desesperació dels rivals, la prepotència dels virtuals guanyadors i l’estirada de cabells dels caps de campanya dels partits que veuen perduda, des del primer dia, la batalla electoral.

L’au fènix, a mitges. En aquestes eleccions qui s’ho juga tot són tres partits principalment: PSOE, CiU i ERC. Començaré pel més petit, @Esquerra_ERC. Els republicans, en clara descomposició i desintegració fa mesos i mesos (Reagrupament, Solidaritat Catalana, SI…) sembla que ha tornar a renéixer mínimament gràcies a la regeneració interna; el seu objectiu principal pel 20N és molt senzill: no desaparèixer del Congres dels Diputats.

El dia ‘D’ per CiU. Els nacionalistes (i independentistes) al contrari que ERC, venen de dues eleccions a l’alça: les del 28 de novembre de 2010, on varen guanyar còmodament les eleccions a la Generalitat de Catalunya; i les municipals, amb grans i històrics resultats (com Barcelona i Girona). Catalunya respira CiU, es miri per on es miri. El problema d’un rival tant fort és que ha despertat la mala llet dels seus contrincants, ja sigui l’antic i defenestrat Tripartit (PSC,ERC i ICV) com sindicats (UGT i CCOO).

Després d’un any amb molts contratemps (aprovació de pressupostos, bloqueig del Parlament, Moviment 15M, retallades), el partit de Govern (@CiU) té en el 20N tres objectius molt importants: revalidar per segon cop (a través d’uns bons resultats) el suport unànime de la ciutadania catalana a la seva política de reajustament, obtenir uns bons resultats per ser determinants a Madrid en cas de majoria simple del vencedor o, en cas de majoria absoluta, un pes considerat a la cambra i, per últim, però no menys important, consolidar el seu principal objectiu i missatge: el Pacte Fiscal (#arapactefiscal) per a Catalunya, primer pas de l’anomenat horitzó nacional. El 20 de novembre és doncs per a CiU el seu particular dia ‘D’; a partir d’aquesta data límit, s’hauran de decidir coses molt importants per al futur del País.

El paper més trist: el PSOE (i PSC). És el clar perdedor de les eleccions, i ho és abans d’arribar al 20N i amb més seguretat que mai en tota la història de la democràcia: la distància és massa gran per un miracle. Però el problema no només és de miracles sinó també de la seva pròpia realitat. A diferència de CiU, PSOE i PSC venen d’una desfeta rere una altre. Primer les autonòmiques catalanes perdudes davant de CiU, després les d’Extremadura perdudes davant del PP i ara les generals; després d’això només els quedarà Andalusia i, tal com pinten les coses, també acabaran fent les maletes. Els ànims toquen fons a can socialista. I prova d’aquest pessimisme és el seu estancament en el discurs, les seves contradiccions i la deriva de la seva campanya.

Avui tenim l’exemple més clar. Els @socialistes_cat han parlat tant de les retallades de CiU a Catalunya que el seu cap de campanya, José Zaragoza, ha anat un pas més enllà: relacionar les retallades del Govern amb morts als hospitals públics de Catalunya. El vídeo, que ja ha sigut retirat a instàncies de la candidata Carme Chacón, ha creat una polèmica impressionant i ha crispat encara més als ànims. Inconsciència, traspas de la línia d’allò moral i èticament permès en democràcia, desesperació davant les enquestes o aposta arriscada per transmetre un missatge de por a la ciutadania (el Socialistes catalans i espanyols apliquen sovint aquesta recepta per guanyar vots)…sigui com sigui, no hi ha excusa per un acte així.

Tot i la retirada, la candidata @CarmeChacon2011 encara a defensat una vegada més el vídeo i ha aprofitat per demanar la dimissió del Conseller de Salut Boi Ruiz; sembla que la candidata no ha entès res del que ha passat avui. O potser sí. @toniara (professor de can UOC, UPF i URL, i col·laborador de diferents mitjans de comunicació) ho apuntava al seu perfil de Facebook: el vídeo del PSC recorda a un espot molt bèstia utilitzat en un moment de desesperació i resultats en contra en la campanya presidencial del 1964 als Estats Units. Només es va retransmetre una vegada, però el missatge de por va calar entre la població, i Lyndon B. Jhonson va guanyar les eleccions.

[Cliqueu aquí per continuar llegint i deixar els vostres comentaris]

Dissabte passat els meus ex-companys del  Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) van celebrar la 10a edició del Sopar de l’Associacionisme Jove Català, l’espai de trobada informal de representants de les entitats juvenils, administracions i tot tipus de convidats. Dijous em va trucar el president del CNJC, el Benjamí Aguilar, per demanar-me que presentés l’entrega de premis del propi sopar, però per desgràcia ja tenia compromès aquell dia i vaig declinar l’oferta; tan de bo m’ho tornin a oferir el proper any, és un acte que sempre m’ha agradat molt.

Pel que he pogut llegir la trobada va anar molt bé, amb prop d’un centenar de persones i la participació del president del Fòrum Europeu de la Joventut, Peter Matjasic i del director del Museu d’Història de Catalunya, amfitrió de l’acte, Agustí Alcoberro.També van ser presents a l’acte el director general de Joventut de la Generalitat, Toni Reig, la directora de l’Agència Catalana de Joventut, Montserrat Suari, els coordinadors territorials de Joventut de Barcelona, Girona i Terres de l’Ebre (Oriol Martin, Anna Prior i Tere Marcelino, respectivament) i el regidor d’Adolescència i Joventut de l’Ajuntament de Barcelona, Raimond Blasi.

Com cada any, el Sopar va ser el marc en què es van lliurar els mencionats premis (obra dels alumnes de l’Escola Municipal d’Art “Arsenal” de Vilafranca del Penedès, que també van ser presents a l’acte) , els anomenats Premis de l’Associacionisme Jove Català, que enguany varen ser per al programa ‘Blog Europa’, de TV3, com a programa més compromès amb la gent jove; la Trobada de Caps, de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge, com a millor projecte associatiu; i el Consell de la Joventut de les Illes Balears i del País Valencià per la seva trajectòria associativa, justament quan estan passant greus moments de reconeixement econòmic i polític.

Només em queda felicitar els guardonats pel seu merescut reconeixement, desitjar molta sort al Consell de Joventut del País Valencià i el de les Illes Balears en aquestes hores difícils i, òbviament, esperar que aquesta trobada i aquest premis segueixin any rere any i, si pot ser, pugui anar-hi en la propera edició i, qui sap, presentar-los algun dia.

Foto: Representants del programa ‘Blog Europa’ (TV3), premiat com a programa més compromès amb la gent jove.

Europànic, caiguda sense fre, la fi de l’Europa del 27, l’agonia de la moneda única….aquests dies podem sentir més que mai tot tipus de frases apocalíptiques sobre el principi de la fi d’Europa i la seva moneda única; i no és per menys.

Ja fa mesos que es va iniciar la greu crisi a Europa, no només crisi monetària sinó també d’identitat. Una Europa construïda sobre la bonança economia i només sobre paràmetres econòmics no ha tingut mai futur. En els bons moments era quan els líders europeus haurien d’haver apostat per una veritable unitat política, amb un lideratge únic que deixes de banda els egos nacionals de cada estat membre i les accions unilaterals. Però França i alemanya sempre han volgut estar al capdavant i tenen massa interioritzat el paper de líders i salvadors d’Europa; però això s’acaba.

La Unió Europea s’ha demostrat una simple unió econòmica, ampliada depresa i corrents a 27 membres extremadament diferents i amb economies amb creixements i mancances enormement diferents. Si un mira les economies dels estats membres, hi ha una línia divisòria molt clara entre sud i nord, com sempre ha sigut així. Grècia, Irlanda, Portugal…quants països fan falta per adonar-se que el model és un fracàs? Quan milions fan falta tirar per adonar-se, per acceptar, que s’han de tirar a terra la major part d’un edifici amb greus vicis estructurals.

 Marc Vidal [@marcvidal], consultor per empreses en finances corporatives i en Nova Economia Digital ho deia avui via Twitter: ‘Coincido no obstante con Nouriel Roubini [@nouriel, professor at Stern School, NYU, Chairman of Roubini Global Economics] en que lo mejor para Grecia y para Europa es la quiebra ordenada, salida euro y vuelta dracma…’ Grècia, amb la seva negativa d’acceptar les condicions europees per al sisè tram de rescat a obert literalment la caixa de pandora.

Tot i la sensació de pressa de pèl s’entén, en part, la posició del primer ministre grec, Georgios Andreas Papandreu, doncs acceptar aquest nou tram d’ajudes suposa aplicar més retallades a un país al limit del col·lapse i la rebel·lió. Tant és així , que ahir el govern grec va rellevar ahir tota la cúpula de les forces armadesper evitar un hipotètic risc de pressió a un govern en escac i mat. Tal i com informa el rotatiu Francès Le monde, Sarkozy i Merkel ja han bloquejat els 8.000ME d’ajudes previst i, alhora, han demanat a Papandreu que el referèndum que aquest vol fer sobre l’acceptació o no de les condicions europees pel rescat es converteixi en una pregunta directe sobre si els ciutadans volen sortir de l’euro. I es que la moneda única no es pot permetre gaires dies negres com el de Tot Sants, amb un BCE desbordat comprant impulsivament deute italià i espanyol per evitar un enfonsament imminent i les borses amb alts i baixos que destrueixen a marxes forçades el ja maltractat deute sobirà i al defenestrat capital públic i privat.

Grècia, doncs, és per a molts L’evidència de la fi de l’Europa que tots coneixem. Mostres d’aquesta fi ho és també el fet que el govern de David Cameron salvés per la mínima una proposta per sortir d’Europa. Personalment, penso que un país no acabarà amb la idea d’una unió de països europeus; però la seva necessària sortida de l’euro pot provocar que els estats membres es replantegin seriosament quins son els propers passos per reestructurar Europa.

Foto: ‘The iceberg the global economy Titanic is cruising to…’ http://yfrog.com/hspwfbogj [via @nouriel]

Nunca una frase en clave humoristica me había causado tantos problemas. Estoy camino de Albacete, dentro del AVE (es curioso, hoy no hay mucha gente en el tren), y he pensado en escribir estas cuatro lineas. Ayer di una conferencia en X Congreso Nacional de la Abogacia, en Cádiz, y simplemente hice una reflexion humoristica de qué hubiese pasado si en vez de los catalanes nos hubiéramos quedado con los portugueses, y también celebraba que a día de hoy ya no nos hace falta bombardear Barcelona para someterlos a la unidad nacional; para eso creamos el Tribunal constitucional.

Pero resulta que tenia como público a un grupo de abogados catalanes que no les gusto mucho lo que dije, mas que nada por su falta de humor. El resto de la sala aplaudió mis palabras al grito de ‘quien se quiera ir que se vaya’; seguro que esto es lo que les gustaría oír a esos cuatro separatistas sobre sus ansias de poder!

Pero volviendo al tema, lo cierto es que siempre me pregunto medio en broma qué hubiera pasado si nos hubiéramos quedado con los portugueses y hubiésemos dejado a los catalanes. Quizá nos hubiera ido mejor en cuanto a paz social, sin necesidad de crear autonomías y seguramente hubiesemos incluso evitado la guerra civil; aunque también es cierto que a día de hoy ya estaríamos intervenidos por el directorio europeo y, lo que es aun peor, solo tendríamos Madrid-Barça en la Champions y jugar contra el Oporto resultaría muy aburrido, aunque así quizás podríamos ganar alguna vez!

En esta conferencia, el otro padre de la Constitución, José Pedro Pérez Llorca, alertava de la posibilidad de que nos encontremos ante una España fragmentada por procesos independentistas, lo que significaría un fracaso para nosotros. Hombre de poca fe! Ya lo dije ayer: creo que es imposible que se produzca esa situación con esos efectos tan negativos. Estamos en mejores condiciones que en otras épocas pues, como ya he dicho antes, ahora ya no nos hace falta bombardear Cataluña para someterlos: tenemos el Tribunal constitucional, tenemos aun a la Falange, a Ciudadanos, al PP que va haciendo su papelito, a nuestro gran partido, el PSOE, que juega muy bien su papel de tirar la piedra y esconder la mano, tenemos grandes medios que hacen muy bien su trabajo (Intereconomia, ABC, El Mundo), tenemos el poder económico en Madrid (Pacto fiscal? Aun hay gente que sueña!), tenemos el poder judicial a nuestro favor y, además, siempre los tenemos bien entretenidos con el tema de la lengua, el estatuto, etc. Bombas? Para que!

Reitero que no entiendo las criticas a mis declaraciones. Como ya he dicho esta mañana en ‘El món a Rac1’, es muy diferente hacer broma de los bombardeos de Barcelona que con los de Guernica o los asesinatos de ETA. Unos son muy recientes, mientras que de los bombardeos sobre Barcelona pasaron hace mas de 300 años! Estoy convencido que dentro de unos años, todo el mundo se reirá sobre los muertos en los campos de concentración!

Y ya me perdonaran, pero la reflexion era muy necesaria. Porque, no jodamos, los catalanes son raros por naturaleza! Mira si son raros que celebran las derrotas como sus fiestas llamadas “nacionales”. ¡Ay señor! Que gran error el del gran Conde-Duque de Olivares el de renunciar a Portugal y quedar-se con Cataluña; supongo que ya pensaba en como podía mantener economicamente al resto del estado; por eso la historia lo ha perdonado!

Y en fin, ahora que ya hemos obligado a hacer una ERO a los miembros de ETA, solo nos falta someter a ese pequeño reducto de separatistas catalanes. Tanta inmersión, tanta ‘voluntad nacional’ y tanto despilfarro autonómico que no sirve para nada, mas que para enchufar amiguetes en las deficientes televisiones autonómicas; como la vergonzosa TV3, cada día más separatista i radical; suerte que le quedan dos telediarios después del 20 N.

Tenemos un desbarajuste que esta desmembrando y arruinando el estado; eso es cierto. Y este desbarajuste tiene un nombre propio: autonomías! Fue una fórmula acertada en ese momento para tener a todo el mundo calladito, pero se nos ha ido de las manos, especialmente con los vascos i catalanes, dos comunidades llenas de energumenos que solo piensan fórmulas para destruir la nación. Recentralizar el estado para salvar la nación en su conjunto, empezando por su economia, pasando por su unidad territorial i acabando por la salvación de su lengua, tan maltratada y perseguida en ciertos territorios, como por ejemplo en los colegios catalanes.

No me quiero alargar mucho, no sea que diga algo fuera de lugar. Volviendo a la absurda polémica levantada, no entiendo porque comparan mis declaraciones humorísticas con las graves acusaciones de vaguismo andaluz echas por Duran i Lleida, eso sí es grave y merece la reprobación del Parlamento Andaluz. A mi no me han de reprobar (ni lo pueden hacer, pues las Cortes están disueltas por las elecciones del 20N). Además, son los catalanes los que deberían ser menos susceptibles y relajarse un poco, tanto estiramiento y altura de miras no les hace ningún favor. Aun así, si les ha molestado alguna cosa, si se han sentido ofendidos por algo, les pido excusas; la próxima vez mejor no digo nada y me lo guardo para comentarlo y practicarlo con el buen amigo y carpintero Alfonso Guerra, o para la próxima reforma express de la Constitución.

Gregorio Peces-Barba

Padre de la Constitución de 1978 i exPresidente del Congreso de los Diputados

Albacete, 28 de octubre de 2011

• Aquest article s’ha de llegir en clau humorística. Si, tot i així, algú s’ha sentit ofès, demano disculpes. Aleix Clarió i Herranz [e_polemistes]

Menys de dos mesos. Dos llargs i extenuants mesos de campanya electoral per a les eleccions del 20 de novembre amb discursos i més discursos buits de contingut i plens de demagògia. El cert és que aquesta campanya no té gaire emoció, bàsicament perquè les úniques incògnites que hi ha sobre la taula és saber per quina majoria absoluta guanyarà el PP (i quina derrota patirà el PSOE) i si ERC continuarà o no a l’hemicicle madrileny.

Pobres candidats! O això em ve al cap quan penso especialment en un: Alfredo Pérez Rubalcaba. Entre la creu d’adoptar un discurs absolutament incoherent amb el que ha donat suport durant els seus anys dins al govern de Zapatero, el càstig assegurat per liderar el partit que ha sabut treure Espanya del fossar i la mala companyia dels seus caps de llista en punts clau del territori, com la ministra de defensa Carme Chacón a Catalunya, que Déu l’agafi confessat, i amb la quitança ben arreglada.

Un altre candidat que ho té complicat: Duran i Lleida. CiU ho té molt malament per treure un bon resultat a Catalunya per moltes raons. La primera, pel desgast immediat de les retallades. La segona, perquè ja és típic que el vot de CiU migri majoritàriament al PP en unes Generals (‘és més efectiu’ diuen). I la tercera i no menys important, perquè els ciutadans s’obliden amb rapidesa dels anteriors polítics (el tripartit en aquest cas) i ja només enfoquen la seva rabia cap als mandataris actuals, i els únics que es canvien ara mateix són els de Madrid. Per tant, Duran i Lleida ho té complicat per superar la barrera dels 12 diputats, i encara que ho aconsegueixi, si el PP treu majoria absoluta, no tindrà capacitat per a fer res.

Les contradiccions del ministre candidat. Tornant al nostre amic Rubalcaba, el que més m’ha cridat l’atenció aquests dies al veure actes de la seva campanya, han sigut les desenes de contradiccions per minut que anava dient. Vaig arribar a preocupar-me per la seva salut, no fos cas que estigues patint una crisi d’amnèsia; però no: simplement havia mudat la pell, com les serps: ja no era Rubalcaba el ‘Ministre’, sinó Rubalcaba ‘el candidat’, i per tant, ‘donde dije digo, digo diego’ i posem el comptador a ’0′ que sinó serà impossible treure un resultat mínimament digne. Tant anys a l’espera per liderar una gloriosa derrota.

De totes les contradiccions, en vaig anotar una sobre el problema del dèficit i les retallades. La veritat és que revisant les seves paraules textuals, la contradicció no té pèrdua; això sí, ell ho deixava anar i tant ample, com si fos la cosa més normal del món:

#Frase número 1: “De la misma manera que en 2009 quizás gastamos demasiado, es razonablemente questionable que ahora nos estemos pasando de frenada.”

#Frase número 2: “Hay qien cree que la solucion al déficit es no subir impuestos a los riocos i quitar prestaciones a los pobres. Mi receta es diferente: subir los impuestos a los que mas tienen i eliminar la diputacions; eso sí es luchar contra el déficit. Los recortes los hacen otros, no yo.”

Dos fets que demostren com de buides sonen aquestes grans paraules si tenim una mica de memòria (no cal ni que sigui històrica, amb la d’un peix en fem prou):

# Un dia, el president del Govern, quan va arribar al Congres dels Diputats una periodista aconsegueix parlar per sobre dels altres i preguntar: ‘Señor presidente, subira los impuestos a las grandes fortunas como han echo otros paises?’ Un ‘No, no esta previsto’ de forma esqueta va ser tota la seva resposta. Això va ser dos dies abans de la primera frase.

#La ministra Salgado, companya ministerial del candidat Rubalcaba s’ha passat els últims dos anys reclamant retallades dràstiques a les comunitats sota pena d’excomulgació, exigint retallades molt més grans que les que s’han aplicat, per exemple, a Catalunya. Que Rubalcaba no era ministre fa dos anys? O fa un? És entrar en campanya electoral i adoptar de cop el discurs d’un amnèsic.

Un últim apunt. Com deia, poc favor li fa Carme Chacón al candidat Rubalcaba sent la cap de llista per Catalunya. Una dona que representa el ‘zapaterismo’ més pur, política que ha agafat el lideratge per Catalunya com a segon plat després de la forçosa renúncia a liderar el PSOE, una de les poques polítiques que va celebrar la sentència contra l’estatut i que, per a més inri, ha estat i està al capdavant d’un ministeri que despilfarra diners (com amb els avions enviats a Líbia que no han fet ni un tret, amb 7 ME mensuals) i que ha amagat durant més de dos anys una muntanya d’impagaments. Tot plegat sembla més una cursa cap al buit que no pas cap a la Moncloa.

El cop definitiu? La fi del ‘terreur’ basc? ETA podria anunciar el final de la banda aquesta setmana, segons ‘The Guardian‘: “En un pas històric per a Espanya, s’espera que aquesta setmana ETA anunciï el cessament definitiu a més de quatre dècades de violència, segons fonts pròximes a les negociacions”, diu The Guardian. Ja fa molts dies, com vaig comentar en un post el dia 11 d’octubre, que ETA ha tornat a centrar el debat electoral del 20N i ara, amb la Conferència de Sant Sebastià i les especulacions sobre la possible fi de la banda terrorista és probable que no es parli de cap altre cosa i condicioni en gran manera els resultats de les properes eleccions generals. De moment, però, és bo recordar que avui és un dia històric per al País Basc amb la celebració de la conferència de pau de Sant Sebastià.

Aquesta conferència l’organitza el moviment social Lokarri –abans Elkarri–, el Grup Internacional de Contacte (GIC) auspiciat per l’advocat sud-africà i assessor de l’esquerra abertzale Brian Currin, i quatre organitzacions més especialitzades en la resolució de conflictes: la Berghof Foundation alemanya, la Conciliation Resources anglesa, la Desmond and Leah Tutu Legacy Foundation sud-africana i el Peacebuilding Resource Centre noruec.

Participaran de la conferència sis eminéncies internacionals: Gerry Adams, Jonathan Powell, Bertie Ahern, Gro Harlem Bruntland i Pierre Joxe. Tots ells, encapçalats per l’exsecretari general de l’ONU i premi Nobel de la pau, Kofi Annan. La conferència només busca un objectiu: aplanar el camí cap a la pau a Euskadi. Diverses instàncies esperen que el gest tingui resposta immediata d’ETA, amb una renúncia definitiva a la violència. Veurem quines són les conclusions que surten avui d’aquesta trobada i quines són les seves conseqüéncies a curt termini.

Dos detalls: la sala on es reuniran  els assistents a la conferència sobre el final del terrorisme a Sant Sebastià  s’ha batejat amb el nom de ‘Gandhi’; i el palauet Aiete on tindra lloc l’esmentada trobada era la residència d’estiu de Franco. Fa tretze mesos es va convertir en Casa de la Pau i els Drets Humans. És l’evolució constant cap a una democatització imparable. De moment, la possible fi d’ETA és el més destacat tant a la premsa com a la xarxa, amb hashtags com  #BorrandoaETA o  #porladerrotadeETA que mostren l’intens debat que s’ha aixecat. Twitter, un cop més, és el gran termòmetre de la societat.

D’esquena a una gran proposta. Tot i el comprensible escepticisme, Euskadi comença a fer olor a llibertat i democràcia; a pau. Però no tots ho veuen així, o no tots ho volen veure, per ser més exactes. PP, UpyD, el govern Basc i el govern central miren cap aa un altre costat. Uns amb l’ambigüitat de participar-hi com a partit però no com a representants del govern corresponent. I els altres, girant literalment l’esquena a una molt bona iniciativa per arribar a la pau a Euskadi amb un trist i desencertat to de revenja, com bé mostra la portada d’avui al diari El Mundo

Avui he pensat en tres anècdotes que m’han passat en els últims dies caminant per Girona, i els he volgut escriure per mostrar el que no és, ni molt menys, la regla general a la ciutat, però sí tres fets que mostren quins tipus de conductes es toleren quan en realitat són inadmissibles.

La primera. Les 20.15 hores d’ahir a la tarda, a la cruïlla entre els carrers Bisbe Lorenzana i Rutlla. Un paio que feia una estona que caminava bastant tort al costat d’un altre es recolza a la paret de l’hotel d’entitats que fa cantonada amb aquests carrers i, sense mes, comença a fer les seves necessitats contra dita paret com si d’un mural es tractés. La gent que passava pel carrer s’apartava d’ell, però ningú li va dir res. El pitjor de tot: un agent cívic va passar pel seu costat i ni se’l va mirar.

La segona. Les 07.30 hores del matí de dijous passat, uns metres més enllà de la primera anècdota, a la cruïlla entre els carrers Bisbe Lorenzana i Migdia, sota la seu d’ERC. Anava jo caminant direcció a la feina quan de sobta s’acosta un noi d’uns tretze anys, es planta al davant i, sense dir ni ase ni bèstia, em deixa anar amb un fil de veu: em compres tabac? La resposta per part meva és obvia. En vistes a que el tret li acabava de sortir per la culata es va dirigir, sense ni dir ni un ‘gràcies’, un ‘adéu’, o un ‘passi-ho bé’, a un dels operaris de l’obra, que sí el va fer acompanyar al bar més pròxim.

La tercera. Dilluns 10 d’octubre a les 17.40 hores, davant l’hotel Carlemany. Com ja saben, allà, davant el Zara, hi ha un plafó molt gran on s’anuncien els propers esdeveniments de la ciutat. Quan passava per allà vaig veure com dos criatures d’uns 8 o 9 anys es dedicaven a matar el temps estirant el roll up d’aquest plafó, fins que varen aconseguir esquinçar-lo pels costats. Que un nen es comporti així es pot entendre; el que no arribo a comprendre ni entendre ni puc consentir és que les dos mares s’ho miraven a un metre de distància mentre la feien petar. Ni un crit d’atenció, ni un ‘què fas’ o ‘no toquis això’. Què va! Les dos allà palplantades mirant com els seus preciosos fills arrencaven un bé públic. Fantàstic.

Breu apunt final. Si ajuntem les tres anècdotes però en ordre invers, els nens de la tercera són la llavor que els portarà d’aquí poc temps a fer el mateix que el noi de la segona i, amb el temps i tanta mà dura dels pares i mares, acabaran sent també els protagonistes de la primera. És per fer-hi dues voltes a tot plegat, perquè alguna cosa està fallant.