L’editorial Debate acaba de publicar una biografia de Clint Eastwood, a càrrec de Patrick McGilligan. No es moca pas amb mitja màniga, l’autor: són 832 pàgines de pura clintologia, segons el neologisme incorporat a la solapa. L’actor Clint Eastwood té 79 anys: podem dir sense massa temor a equivocar-nos que ja ha passat l’equador de la vida, i probablement també el tròpic de càncer i el cercle polar àrtic. Però hi ha alguna cosa de sinistre en el fet de publicar una obra de tal calibre amb l’autor encara en vida: com si es menystingués la seva capacitat de generar nous episodis ressenyables. Abans que la tapa del taüt, li ha caigut al pobre Eastwood la contraportada de la seva història escrita. El mercat editorial s’està tornant perillosament més implacable que la biologia.

Ja hi tornem a ser. Nova etapa del bloc cultural. I noves normes: no hi ha normes. Quan el vaig crear, em vaig imposar la regla d'opinar el menys possible. Es tractava de divagar i mirar la cultura de la manera més lateral que pogués. En el fons, era una purga després d'una etapa de saturació. Però resulta que ara el consumidor cultural tindrà una encarnació radiofònica, cada divendres a les 22.30 a Com Ràdio i, havent fet net, torno a tenir ganes de parlar de llibres, música, cinema, etcètera.

Ni que sigui combinant-ho amb les cròniques (una mica) marcianes de sempre. I algun conte.

Benvinguts de nou!

Aquesta setmana el bloc seguirà en pausa, perquè estic meditant fer alguns canvis.

Espero poder-ne donar els detalls dilluns que ve.

1. Smog. A river ain’t too much to love

Mentre tot el món es llençava foll a la cursa d'integrar estils i influències, com qui vol destil·lar la fórmula total, Bill Callahan aconseguia despullar el seu art fins al mínim: una veu profunda capaç d'estremir amb una lleu vacil·lació, una guitarra preciosa i unes lletres de primeríssima divisió. Si Barthes parlava del grau zero de l'escriptura, Smog representa el grau zero de música. Folk d'autor profundament arrelat però al mateix temps modern. O, encara millor: atemporal, etern.

2. !!!: Myth takes

Una bomba de rellotgeria. Comença com si fossis ja a mitja cançó i acaba fonent-se suau després d'haver estat prop d'una hora apilotant estils, ritmes i melodies. Difícils d'enquadrar, aprofiten coses del funk i del punk, de la música disco i dels ritmes més trencadissos. Predomina la festa, però per res es podria considerar un disc banal: hi ha molta mala llet sota l'aparença frívola.

3. Lcd Soundsystem: Sound of silver

La mescla ha estat imbatible i James Murphy li ha donat maduresa a la música de ball, agafant de passada el bo i millor de les influències britàniques. Rítmicament imbatible, les cançons tenen una evolució llarga però implacable, i no hi ha un tema fluix en tot el disc. El debut ja apuntava maneres, però ha estat amb Sound of Silver que s'ha pogut tancar un àlbum coherent, més enllà de l'esquitx d'idees.

4. Spiritualized: Let It Come Down

Ningú es mou entre textures musicals amb la gràcia de Jason Pierce i els Spiritualized. Les seves cançons parlen d'amor, de droga i de religió, i sovint ho fan de les tres coses al mateix temps. Psicodèlia, garatge, feedback, orquestrals, gòspels... tot i cap a la coctelera i el resultat és un disc malaltís i, alhora, perfectament saludable.

5. Radiohead: In rainbows

La banda més important del planeta des del 1997, any en què van treure l'Ok Computer, demostra que està en plena forma: superat el debat intern sobre si havien de bascular cap al rock o cap a l'electrònica experimental, aquest és el disc que sona més desacomplexat i en el qual cada membre de la banda aporta idees noves, estructures trencadores... i el treball de bateria és, senzillament, extraordinari.

Ara sí, ara ja no crec que apareguin més discos en el que queda de 2009, així que em veig en cor de llistar els millors 50 treballs de la dècada. Avui penjo del 50 al 6. Els cinc primers, demà, amb un petit comentari de cada disc. Hi ha altres rànquings a revistes i diaris, però només aquesta és la bona. (Evidentment, susceptible d'ésser corregida i reconsiderada en qualsevol moment). Bon any!

6. The Streets: A Grand Don't Come For Free

7. Mercury Rev: All Is Dream

8. Beck: Modern Guilt

9. Wedding Present: El rey.

10. Bonnie Prince Billy: The Letting Go

11. Queens of the stone age: Rated R

12. Bright Eyes: I'm Wide Awake, It's Morning

13. PJ. Harvey: Stories From The City, Stories From The Sea

14. Antony & The Johnsons: I Am A Bird Now

15. The Decemberists: The crane wife

16. Eels: Blinking Lights and Other Revelations

17. Arctic Monkeys: Whatever People Say I Am, That's What I'm Not

18. Arcade Fire: Neon Bible

19. Grandaddy: The sophtware slump

20. The Strokes: Is This It

21. The Streets: Original Pirate Material

22. The Fall. Fall heads roll

23. Low: Trust

24. Japandroids - Post-Nothing

25. The XX - The XX

26. Mogwai: happy songs for happy people

27. Bill Callahan. Sometimes I wish we were an eagle

28. Kanye West – 808 & heartbreak

29. Queens Of The Stone Age: Songs For The Deaf

30. Radiohead: Hail To The Thief

31. Johnny Cash: The Man Comes Around

32. !!!: Louden Up Now

33. Björk: Vespertine

34. Primal Scream: XTRMNTR

35. Bon Iver – For Emma, Forever Ago

36. TV On The Radio: Dear science

37. Radiohead: Kid A

38. YYY fever to tell

39. Walkmen. You and me

40. Fugazi. The argument

41. Arcade Fire: Funeral

42. Interpol: Turn On The Bright Lights

43. Shellac. 1000 hurts.

44. Nick Cave & The Bad Seeds. No more shall we part

45. Death Cab For Cutie: Transatlanticism

46. The Fall: The real new fall LP.

47. Liars: They Threw Us All In A Trench And Stuck A Monument On Top

48. Elbow. Cast of thousands

49. Fleet Foxes – Fleet Foxes

Ha estat un soroll inconfusiblement metàl·lic: el gemec colossal de dues peces que freguen allà on no haurien de fer-ho. L’esgarip ha viatjat pels divuit vagons del tren com el calfred que recorre una espinada. No es pot dir que l’aturada hagi estat brusca –tan sols una mica més pronunciada del que seria desitjable– i no hi ha cap símptoma per a l’alarma, més enllà d’aquest xiscle d’acer que s’ha deixat sentir pertot.

Ningú no diu res, de moment. Vagó 3, seient 12: una mà s’aferra al braç del seient amb una unça de pressió superior a l’estrictament necessària, però es tracta d’un gest inconscient que la passatgera no consignarà a la seva memòria. Vagó 2, seient 2: els dits de l’executiu comencen a tamborinejar sobre el maletí un ritme erràtic. El so li recorda quan plouen gotes grosses com raïms sobre el capó del cotxe. Vagó 6, seient 1: amb les mans fa visera i les amorra a la finestra. Hi apropa la vista però només hi veu negror. Quan separa les mans, una fina marca de greix embruta el vidre. La frega amb la màniga però només aconsegueix escampar-la més. Fa baf amb la boca i frega amb més força, sense èxit. Vagó 11, seient 32: un home pensa en la seva mare, malalta de càncer.

Altres pensaments aleatoris, d’altres viatgers: Merda, segur que arribem tard. Perquè ningú no informa? Aquella hostessa fa temps que no passa. Ja és mala sort, just quan som a sota. A veure si es gira la noia aquella, per la nuca ja pots saber que serà bonica. El silenci és gris, el silenci és daurat, el silenci és una pedra a la meva boca. Deu fer ja dos minuts que hem parat. I aquell soroll no era normal.

La primera referència verbalitzada sobre l’incident es produeix al cap de tres minuts i vint-i-dos segons, al vagó tercer.

-         És estrany, que s’hagi aturat precisament ara.

-         Per al tren, ara és qualsevol moment.

-         Vull dir ara que som a sota.

-         El tren no ho sap, que som a sota.

-         I el soroll? Segur que tu també l’has sentit.

-         És clar, però no m’ha semblat res d’alarmant. Ja em diràs tu quines possibilitats hi ha que...

-         Odio quan em parles de possibilitats. Mira, quan li dic algun pacient que la possibilitat de risc d’una operació és de l’u per cent sempre penso que faig trampa. Li hauria de recordar que, per a aquell de cada cent que al final s’hi queda, la possibilitat passa a ser del cent per cent.

-         Això que dius no té cap sentit i ho saps: no existeixen possibilitats a misses dites.

-         Jo també l’he sentit el soroll, si em permeten. I no s’assembla per res als sorolls habituals de quan un tren té una aturada tècnica.

-         Que és que porta un registre de sorolls de tren?

-         Jo només volia ajudar.

-         Ell només volia ajudar.

-         Ajudar a què exactament?

-         Sóc enginyer, sap?

-         De trens?

-         Industrial en general.

-         Ell només volia ajudar.

-         Si el tren s’hagués aturat a la superfície, aquesta conversa absurda no estaria passant, tu estaries llegint encara i vostè pensant en les coses en què pensin els enginyers industrials.

-         En engranatges i bugies, pensem, si li sembla.

-         Que se’n fot?

-         I tu, mala puta?

-         Eh, eh! Que és la meva dona!

Els altaveus emeten les notes arpegiades d’un acord electrònic de do major. Es fa el silenci. No en segueix cap anunci. Ni tan sols se sent la fressa característica de quan hi ha un micròfon obert.

El tren es troba a poc menys de mig camí de l’Eurotunnel, el conducte subterrani de 50 quilòmetres –39 dels quals submarins– que uneix Anglaterra amb França per tren. En línia recta vertical, els passatgers tenen per sobre seu una capa de guix, una de roca i 40 metres d’oceà atlàntic. Tornen a sonar les tres notes vagament enrogallades de l’acord de do major. Però, un altre cop, cap missatge emergeix dels discrets altaveus de l’Eurostar que, amb 210 passatgers a bord, ha deixat de fer via cap a Londres.

He tingut etapes de febre lectora, d’altres de sequera. Moments en què les accions quotidianes em semblaven una nosa que em separava del meu objectiu llegidor i altres en què els llibres em queien de les mans. Són dues situacions extremes de les quals, malgrat tot, n’he identificat els motius i els mecanismes interns. En canvi, em fascina més un tercer estat intermedi en el qual sóc capaç de començar una pila de llibres i no acabar-ne cap.

M’ha passat dos cops, a la vida. I la primera vegada em va durar tres anys. Aleshores devia encetar més de 300 llibres però només vaig enllestir-ne quatre o cinc, probablement els més breus. No era pas que no l’ensopegués amb la tria. Però quan duia un parell de sessions de lectura i ja captava les intencions de l’autor, n’havia comprès l’estil i creia identificar els temes, aleshores la temptació de començar un altre llibre nou era francament superior a la de saber com es resolia la trama. Encara avui tinc problemes per recordar trames literàries o cinematogràfiques i és molt possible que el mal arrenqui d’aquí.

Hi ha gent que és incapaç de penjar un llibre, encara que l’estiguin detestant. Aleshores jo els explico aquesta síndrome meva i veure com es posen les mans al cap. Insisteixo, a més, que abandonava els llibres encara que m’agradessin. Però la pressió de tot el que tenia per llegir m’aclaparava. Evidentment, encara tint tot per llegir –inclòs els finals de tants llibres– però això ja no m’amoïna. Sóc capaç de concentrar-me en el que tinc entre mans, sabent que la pila pendent és infinita i l’esforç, per tant, condemnat al més digne dels fracassos.

Vaig parlar fa un temps dels regals que no vàrem donar. Avui toca parlar dels regals que ens vam fer a nosaltres mateixos. I no em refereixo a aquells plaers autoconcedits, o a la indulgència a l’hora de sucumbir a un caprici. Dic els regals que anem a comprar-nos per delegació. Les festes nadalenques són la màxima eclosió del fenomen.

Es tracta d’un substitutiu pietós del trist sobre amb un parell de bitllets o, pitjor encara, d’aquests mateixos bitllets però lliurats en mà, més humiliant encara si l’intercanvi es produeix a la vista d’altres familiars. En canvi, aquesta modalitat es basa en què, uns dies abans, reps el missatge: compra’t el que vulguis, que tu et saps els teus gustos. (I, després, és clar, sorgeix la necessitat de ‘passar comptes’ i mirar de fer-ho en un lloc discret. Sisplau, en un lloc discret).

Avui m’he comprat un d’aquests regals: el catàleg de l’exposició que el Centre d’Art Santa Mònica dedica a Quim Monzó. Me l’he fet embolicar per regal, sense pensar-hi. Ha estat un acte reflex automàtic, com si no me n’hagués adonat que el regal era per mi mateix. I això m’ha recordat la versió perfeccionada d’aquesta fórmula, que és quan li han encarregat el teu regal a algú proper, aquesta persona t’ha demanat ajut –perquè a vegades rep l’encàrrec de tots i cadascun dels membres de la família– i, el dia assenyalat, tu obres un paquet intentant posar la millor cara de sorpresa de què ets capaç. Podria semblar un espectacle patètic però, en el fons, resulta una demostració ben entendridora de com estem disposats a impostar i empassar-nos certs gripaus per tal de preservar la concòrdia familiar. No se m’acut un resum més perfecte del Nadal. Bones festes.

No és veritat que els editors siguin uns escriptors frustrats. Jo crec que sí escriuen, però no pas novel·les o poesia: la seva obra és el catàleg del segell editorial. No tots els editors escriuen, és clar, sinó tan sols aquells capaços de bastir títol a títol una línia argumental coherent, una declaració consistent sobre la vida, la literatura o el país. La resta és improvisació, multinacionals i caos.

Quim Torra Pla és un dels últims editors que ha donat Catalunya. Després de vint anys com a executiu d’una gran empresa, ha penjat la corbata i el maletí per invertir els estalvis en la seva editorial, A Contravent. Fusta d’heroi i/o summa inconsciència. Però en tot cas, en poc més d’un any no només ens ha ofert alguns títols imprescindibles, sinó que el repàs al seu catàleg demostra que no ens trobem davant l’enèsima aventura quixotesca cultural. Aquí hi ha suc, hi ha idea. Aquí hi ha un pla.

A Contravent detecta el trencament que pateix la cultura catalana amb la guerra civil i mira de recomposar-ne les miques. Treballa en una doble línia: o bé recupera escriptors considerablement negligits per la contemporaneïtat o bé publica originals d’aquells autors que, d’alguna manera, encarnen els ideals de la Catalunya dels anys 30. Salvador Sostres, Enric Vila, Abel Cutillas. Tot i la disparitat d’interessos, tenen en comú el desacomplexament de la seva literatura –tots tres utilitzen un registre modern però no postmodern– i la força constructiva –tots tres tenen un programa–.

L’últim llibre seu que he detectat és un recull de textos nadalencs, escrits per autors catalans l’any 1939, per tant durant els primers temps de l’exili. Es diu “El Nadal que no vam tornar a casa”. El propi Quim Torra n’ha fet la selecció. Un editor, vaja.

Això del Facebook funciona. Després de declarar-me admirador de Gemma Pasqual perquè en rebia el suggeriment, m’arriba comentari de la interessada/admirada: “Hola Àlex, sóc la Gemma Pasqual, sent decebre’t però en realitat no he estat jo qui et demanava que m’admiressis, tot i que si ho penso no està gens malament, són coses del facebook, quan vaig obrir la pàgina professional ho vaig suggerir als amics i contínua i contínua... De tota manera moltes gràcies per l’admiramenta. Un plaer ser amigueta teva del facebook i espero que de mica en mica ens anirem coneixent. Petons Gemma”. En el meu descàrrec, només puc dir que jo vaig rebre un missatge que deia: “La Gemma Pasqual s’ha fet admiradora de la Gemma Pasqual al Facebook i t’ha suggerit que tu també te’n facis”. Sigui com sigui, tot haurà estat a fi de bé: la Gemma ha demostrat tenir sentit de l’humor i, a sobre, m’envia petons.

Em connecto de nou i miro que m’ordena. Facebook em diu: “Tony Tarrinyo. Ajuda’l a trobar els seus amics”. El Tony és el marit de la meva cosina i un dels tipus més vitals que conec. Ignoro per tant què pot haver passat amb els seus amics, com els ha perdut que ara necessita trobar-los, com se n’ha assabentat Facebook i, sobretot, perquè creu que jo, pobre de mi, puc ajudar-hi d’alguna manera. Ho sento, però faig servir el comodí: un altre imperatiu, sisplau!

Mar Bonay Quintana. Torna-hi a contactar. Caram, una altra noia dels meus temps vigatans que fa vint anys que no veig. Per alguna raó que se m’escapa, el Facebook vol que refaci la colla de BUP, amb qui anàvem a prendre cocacoles a les galeries de la Plaça, a les cinc de la tarda dels dies laborables, quan és evident que hem pres camins diferents. Escric: “Hola Mar! Com estàs? L’altre dia vaig ensopegar amb un vídeo casolà de la festa del pi de Centelles en el qual sortíem tots plegats molt però que molt jovenets, i vaig pensar que t’escriuria per dir ‘hola’! A veure si trobo la manera de transferir-lo a l’ordinador i el pujo, que ens farà pujar els colors... I em penso que en tinc un on hi surts tocant el piano, però aquest el reservo per revendre’l quan et facis famosa! ;) Espero que estigueu tots bé, una abraçada”. Espero que no llegeixi aquest bloc perquè veurà que no sóc tan estupend, sinó que segueixo les ordres que dictamina el logaritme del Facebook. Però, ei, que el vídeo és real i, per tant, com contesti tindré l’obligació de pujar-lo i morir-me una bona estona de vergonya...