Saw
Coses que m’agraden de la saga de pel·lícules Saw:
- La imaginació dels guionistes a l’hora de dissenyar les diferents trampes mortals i l’humor de dotar-les d’un sentit lúdic.
- La noble tradició de convertir els pallassos en una icona sinistra.
- La tristesa perenne a la mirada de Tobin Bell, l’actor que fa de Jigsaw, i els seus ulls aquosos, de serena desolació.
- Que la sisena part mereixés una qualificació de pel·lícula X per part de les molt il·luminades ments del Ministeri de Cultura, cosa que la rel·legava a ser estrenada tan sols en sales pornogràfiques.
- La connexió incòmoda de reconèixer amb aquella part del subconscient que imagina venjances bàrbares contra, per exemple, el mec que viatja en metro al nostre costat i que evacua música a tot drap a través del mòbil.
Coses que no m’agraden de la saga de pel·lícules Saw:
- Que estan filmades amb el cul, amb actors de tercera, i el resultat acaba sent una autèntica gasòfia.
Coses que han passat a menys de dos metres a la rodona meu, mentre assistia diumenge a l’excel·lent La forma de les Coses, de Neil LaBute, dirigida per Julio Manrique.
L’Hèctor està dret, però lleugerament vinclat, a mig metre de la televisió de plasma de 50 polzades que presideix el menjador. L’única llum a la sala és la de la pantalla, que li banya el rostre d’un blanc voltaic. Fa una estona es trobava al sofà, veient una pel·lícula pornogràfica acabada de comprar, fins que un detall l’ha fet pitjar la pausa, saltar dempeus d’un bot i apropar-se fins l’aparell per comprovar que, efectivament, la verga que copava la pantalla (i la copa encara) era la seva. No en el sentit literal, és clar, perquè dret a llei pertany i està adherida a l’actor que, sense massa convenciment, interpretava l'acomodador d'un cinema encarregat de guiar dues noies –més rebentones que pneumàtiques– fins a la seva butaca. No cal dir-ho, en pocs segons tots tres personatges s’han oblidat del film per abrandar-se a un intercanvi caòtic de fluids i besades. El director ha volgut deixar-hi lliscar una petita concessió a la voluntat artística i ha permès que l’acomodador llibertí brandi la llanterna amunt i avall, com si fos el focus erràtic d’una improbable pista de circ, tot subratllant ara uns morros embotits, ara uns pits desfermats, ara una tofa no prou ben retallada. Fins que la càmera ha complert amb els inevitables primers plans i aleshores l’Hèctor ha reconegut el seu membre a la imatge, movent-se amb fúria d’èmbol i ferma decisió.
L’editorial Debate acaba de publicar una biografia de Clint Eastwood, a càrrec de Patrick McGilligan. No es moca pas amb mitja màniga, l’autor: són 832 pàgines de pura clintologia, segons el neologisme incorporat a la solapa. L’actor Clint Eastwood té 79 anys: podem dir sense massa temor a equivocar-nos que ja ha passat l’equador de la vida, i probablement també el tròpic de càncer i el cercle polar àrtic. Però hi ha alguna cosa de sinistre en el fet de publicar una obra de tal calibre amb l’autor encara en vida: com si es menystingués la seva capacitat de generar nous episodis ressenyables. Abans que la tapa del taüt, li ha caigut al pobre Eastwood la contraportada de la seva història escrita. El mercat editorial s’està tornant perillosament més implacable que la biologia. 
He tingut etapes de febre lectora, d’altres de sequera. Moments en què les accions quotidianes em semblaven una nosa que em separava del meu objectiu llegidor i altres en què els llibres em queien de les mans. Són dues situacions extremes de les quals, malgrat tot, n’he identificat els motius i els mecanismes interns. En canvi, em fascina més un tercer estat intermedi en el qual sóc capaç de començar una pila de llibres i no acabar-ne cap.