Vaig parlar fa un temps dels regals que no vàrem donar. Avui toca parlar dels regals que ens vam fer a nosaltres mateixos. I no em refereixo a aquells plaers autoconcedits, o a la indulgència a l’hora de sucumbir a un caprici. Dic els regals que anem a comprar-nos per delegació. Les festes nadalenques són la màxima eclosió del fenomen.

Es tracta d’un substitutiu pietós del trist sobre amb un parell de bitllets o, pitjor encara, d’aquests mateixos bitllets però lliurats en mà, més humiliant encara si l’intercanvi es produeix a la vista d’altres familiars. En canvi, aquesta modalitat es basa en què, uns dies abans, reps el missatge: compra’t el que vulguis, que tu et saps els teus gustos. (I, després, és clar, sorgeix la necessitat de ‘passar comptes’ i mirar de fer-ho en un lloc discret. Sisplau, en un lloc discret).

Avui m’he comprat un d’aquests regals: el catàleg de l’exposició que el Centre d’Art Santa Mònica dedica a Quim Monzó. Me l’he fet embolicar per regal, sense pensar-hi. Ha estat un acte reflex automàtic, com si no me n’hagués adonat que el regal era per mi mateix. I això m’ha recordat la versió perfeccionada d’aquesta fórmula, que és quan li han encarregat el teu regal a algú proper, aquesta persona t’ha demanat ajut –perquè a vegades rep l’encàrrec de tots i cadascun dels membres de la família– i, el dia assenyalat, tu obres un paquet intentant posar la millor cara de sorpresa de què ets capaç. Podria semblar un espectacle patètic però, en el fons, resulta una demostració ben entendridora de com estem disposats a impostar i empassar-nos certs gripaus per tal de preservar la concòrdia familiar. No se m’acut un resum més perfecte del Nadal. Bones festes.

No és veritat que els editors siguin uns escriptors frustrats. Jo crec que sí escriuen, però no pas novel·les o poesia: la seva obra és el catàleg del segell editorial. No tots els editors escriuen, és clar, sinó tan sols aquells capaços de bastir títol a títol una línia argumental coherent, una declaració consistent sobre la vida, la literatura o el país. La resta és improvisació, multinacionals i caos.

Quim Torra Pla és un dels últims editors que ha donat Catalunya. Després de vint anys com a executiu d’una gran empresa, ha penjat la corbata i el maletí per invertir els estalvis en la seva editorial, A Contravent. Fusta d’heroi i/o summa inconsciència. Però en tot cas, en poc més d’un any no només ens ha ofert alguns títols imprescindibles, sinó que el repàs al seu catàleg demostra que no ens trobem davant l’enèsima aventura quixotesca cultural. Aquí hi ha suc, hi ha idea. Aquí hi ha un pla.

A Contravent detecta el trencament que pateix la cultura catalana amb la guerra civil i mira de recomposar-ne les miques. Treballa en una doble línia: o bé recupera escriptors considerablement negligits per la contemporaneïtat o bé publica originals d’aquells autors que, d’alguna manera, encarnen els ideals de la Catalunya dels anys 30. Salvador Sostres, Enric Vila, Abel Cutillas. Tot i la disparitat d’interessos, tenen en comú el desacomplexament de la seva literatura –tots tres utilitzen un registre modern però no postmodern– i la força constructiva –tots tres tenen un programa–.

L’últim llibre seu que he detectat és un recull de textos nadalencs, escrits per autors catalans l’any 1939, per tant durant els primers temps de l’exili. Es diu “El Nadal que no vam tornar a casa”. El propi Quim Torra n’ha fet la selecció. Un editor, vaja.

Això del Facebook funciona. Després de declarar-me admirador de Gemma Pasqual perquè en rebia el suggeriment, m’arriba comentari de la interessada/admirada: “Hola Àlex, sóc la Gemma Pasqual, sent decebre’t però en realitat no he estat jo qui et demanava que m’admiressis, tot i que si ho penso no està gens malament, són coses del facebook, quan vaig obrir la pàgina professional ho vaig suggerir als amics i contínua i contínua... De tota manera moltes gràcies per l’admiramenta. Un plaer ser amigueta teva del facebook i espero que de mica en mica ens anirem coneixent. Petons Gemma”. En el meu descàrrec, només puc dir que jo vaig rebre un missatge que deia: “La Gemma Pasqual s’ha fet admiradora de la Gemma Pasqual al Facebook i t’ha suggerit que tu també te’n facis”. Sigui com sigui, tot haurà estat a fi de bé: la Gemma ha demostrat tenir sentit de l’humor i, a sobre, m’envia petons.

Em connecto de nou i miro que m’ordena. Facebook em diu: “Tony Tarrinyo. Ajuda’l a trobar els seus amics”. El Tony és el marit de la meva cosina i un dels tipus més vitals que conec. Ignoro per tant què pot haver passat amb els seus amics, com els ha perdut que ara necessita trobar-los, com se n’ha assabentat Facebook i, sobretot, perquè creu que jo, pobre de mi, puc ajudar-hi d’alguna manera. Ho sento, però faig servir el comodí: un altre imperatiu, sisplau!

Mar Bonay Quintana. Torna-hi a contactar. Caram, una altra noia dels meus temps vigatans que fa vint anys que no veig. Per alguna raó que se m’escapa, el Facebook vol que refaci la colla de BUP, amb qui anàvem a prendre cocacoles a les galeries de la Plaça, a les cinc de la tarda dels dies laborables, quan és evident que hem pres camins diferents. Escric: “Hola Mar! Com estàs? L’altre dia vaig ensopegar amb un vídeo casolà de la festa del pi de Centelles en el qual sortíem tots plegats molt però que molt jovenets, i vaig pensar que t’escriuria per dir ‘hola’! A veure si trobo la manera de transferir-lo a l’ordinador i el pujo, que ens farà pujar els colors... I em penso que en tinc un on hi surts tocant el piano, però aquest el reservo per revendre’l quan et facis famosa! ;) Espero que estigueu tots bé, una abraçada”. Espero que no llegeixi aquest bloc perquè veurà que no sóc tan estupend, sinó que segueixo les ordres que dictamina el logaritme del Facebook. Però, ei, que el vídeo és real i, per tant, com contesti tindré l’obligació de pujar-lo i morir-me una bona estona de vergonya...

M’inquieta que Facebook faci servir els imperatius, allà a la columna de la dreta, on hi ha els suggeriments. Però segur que en saben més que jo, de vida social, així que he decidit que, durant una setmana, els faré cas i obeiré les ordres que em doni. Per exemple, ara hi ha la foto d’un dels meus contactes i, com que fa temps que no hi parlo, a sota de la imatge em comanda: “digues hola”. He enviat un missatge que diu precisament això i res més que això: hola. A veure què passa. Que no crec que passi res, perquè en realitat aquest perfil és el d’una amiga meva que el fa servir com a àlies i diria que el té en estat letàrgic d’uns mesos ençà.

Ara m’ha suggerit que escrigui al mur de la Carme Rodríguez. És una noia amb qui estudiava BUP a Vic i que fa vint anys que no veig. De fet, no vam ser mai amics propers, però ens devíem agregar arran d’una trobada que uns altres companys, nostàlgics ells, organitzen cada cinc anys per reunir els osonencs nascuts al 1974. Ara tocava, per tant, la reunió dels que haurem fet 35 anys en aquest 2009. Li escric: “Hola Carme! Què tal? Ara t’he vist en un raconet del meu facebook, treient la llengua, i a sota em deia ‘escriu al seu mur’ i he pensat que ho faria, perquè de tant en tant és divertit fer coses a l’atzar. Espero que tot et vagi bé!”. Llegeixo el missatge tres cops, per assegurar-me que no sona a psicòpata incipient o a amor secret reprimit durant vint anys que ara vol recuperar el temps perdut. Deixo aquest blog, en tot cas, com a testimoni que no era aquesta la intenció, en cas de problemes legals o possibles ordres d’allunyament.

Finalment –perquè decideixo posar un topall de tres submissions per dia– m’arriba un suggeriment de pàgina. Em diu “Gemma Pasqual i Escrivà t’ha suggerit que et facis admirador de Gemma Pasqual i Escrivà”. He de mirar qui és Gemma Pasqual i Escrivà, perquè la veritat és que no la conec. Veig que té 2.161 amics i dedueixo que em devia enviar una sol·licitud i jo la devia acceptar. Ara vol que l’admiri. Bé, ho faig. Clico l’opció adequada mentre consulto el diccionari i intento sentir una intensa “emoció produïda per la percepció, la contemplació, la consideració, d’una persona o una cosa extraordinària, meravellosa, d’una gran bellesa” mentre miro fixament la seva foto de perfil. Però a partir dels vint minuts ho he de deixar: els píxels comencen a ballar, les figures es deformen i diria que, fins i tot, començo a sentir veus.

Som al Golconda, el fortí  a partir del qual es va fundar la ciutat. Altre cop, els únics occidentals. Ens acompanya un guia oficial, que ens va detallant els secrets d'aquesta enorme construcció de prop de cinc cents anys d'història. Si coincidim amb un grup d'indis, el nostre cicerone comença a sacsejar les mans cap enfora fins que els escampa o els fa marxar per molt que nosaltres insistim en què no ho faci. Probablement temi que algun compatriota acabi demanant-nos diners quan aquestes rúpies podrien anar cap a ell. I, de fet, més tard ens demanarà d'amagat propina, perquè la recaptació del tour es recapta a la taquilla i ell no ho rep fins al mes següent. Té quatre fills i ha de pagar-los l'escola, perquè l'estat no la finança. 

Durant un dels descansos, veiem que un grup de quatre o cinc nenes seu en un banc. Duen roba humil però  preciosa i brillant, i volem aprofitar per fer-los les fotografies que abans hem tingut recança de fer (pel guia, per les nenes que ens miren en tot moment, pels adults que hi ha a prop). Una de les persones que m'acompanya seu al banc i jo faig veure que pretenc fotografiar-la a ella, amb l'evident objectiu de capturar tan acolorida comitiva. Quan una de les noies se n'adona que potser s'immisceix a l'enquadrament, fa per alçar-se, per no molestar. Somric tant com puc i li dic en anglès que no hi ha problema, que de fet la vull també a la foto. Tot d'una, la resta comprèn la situació, entén que són elles les protagonistes, i xisclen de pura joia, amb l'efecte immediat que una dotzena de nenes més s'afegeix al mosaic de teles. El guia mira l'escena amb la derrota als ulls de qui ha perdut el control de la situació. 

Cada cop que fem la foto, vénen corrent cap a mi per veure's fugaçment a la pantalleta de la càmera. Quan es localitzen, s'assenyalen amb el dit. Miro d'esbrinar, en anglès, si alguna d'elles té internet, perquè els hi enviaria les fotos per mail. De seguida me n'adono com n'és d'estúpida la pregunta. El guia em farà saber després que pertanyen a una escola pobra que està de visita. És bastant probable que no tinguin aigua corrent a casa, per exemple. 

El NTR Park ofereix un laser show diari cada dia a un quart de vuit. Decidim d'anar-hi per copsar de primera mà quin entreteniment popular consumeixen els indis. Per accedir al recinte ens escorcollen a fons i ens obliguen a engegar la càmera: volen assegurar-se que no es tracta d'una carcassa plena de vés a saber què. Tothom passa per l'arc detector de metalls i per l'escorcoll, els homes a una cua, les dones a l'altra. A ningú no li sembla importar-li massa l'enrenou, però la sola idea que hi ha mesures de seguretat perquè un lloc ple a vessar d'infants com aquest podria ser motiu d'atemptat fa venir glopades profundes de tristesa. 30 rúpies val, la cosa; uns 42 cèntims d'euro al canvi.

A les grades on seiem, hi ha una majoria aclaparadora d'hindús, la qual cosa no deixa de ser curiosa en una ciutat en la qual el 50% són musulmans. O potser és una qüestió femenina: pel carrer hem vist un munt de dones amb burkes i aquí, en canvi, només en detectem un parell. Comença l'espectacle, un quart d'hora tard, i consisteix en unes fonts com les de Montjuïc, però molt més modestes, sobre les quals ballen làsers que van dibuixant siluetes en moviment. De tant en tant, es projecten imatges de pel·lícula de cel·luloide sobre una cortina d'aigua fina. La canalla aplaudeix excitada les figures més belles i també durant el moment en què la bandera del Regne Unit desapareix i s'alça la de l'Índia. L'instint de protecció ens fa imitar-los i picar de mans, no sigui cas que ens confonguin per britànics... En realitat les mirades no són pas gens hostils. Molta gent s'embadaleix mirant-nos però això és senzillament perquè en aquest barri no sovintegen els occidentals. Hi ha moments en què gairebé som nosaltres, l'atracció!

A pocs metres hi ha els cinemes IMAX més grans del país, a 180 rúpies l'entrada. Ja no cal sistema de castes: el showbiz ja s'encarrega de situar tothom a lloc.

Aquest bloc va néixer com a reacció a un cert col·lapse professional. Es tractava d'opinar el menys possible. Era una mesura higiènica per a mi, després de publicar centenars d'opinions en pocs anys. Volia explorar en registres més o menys literaris, parlar de la manera més tangencial possible. Hi havia, també, una desafecció cap al medi periodístic. Llegir molta premsa és un exercici apassionant, però també de resistència. El bloc era el meu particular refugi.

Però les normes estan per trencar-les, quan convé. I avui he rebut un xut d'autoestima professional quan he vist que la premsa catalana es posava d'acord per signar un editorial conjunt contra l'ignomínia del TC i els seus molt qüestionables membres.

Així que la reprodueixo tot seguit, perquè és bo que aquest sentiment ompli avui cada petit racó del país. Es titula La dignitat de Catalunya i les principals ràdios del país també s'hi han adherit.

Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d'una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el "cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a ell mateix- no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s'han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l'obsessiu escrutini de l'espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans -que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.

Feia anys que no entrava a la sala 1 del cinema Alexandra. Hi sóc pràcticament sol, divendres a quarts de cinc de la tarda, esperant que comenci 'Los condenados' d'Isaki Lacuesta. Deuen fer alguna presentació oficial de la pel·lícula al vespre, perquè tant l'home de la taquilla com l'encarregat de fiscalitzar les entrades m'han advertit que, excepcionalment, la feien a la sala 1. M’ho han dit, a més, amb molta familiaritat, com si em coneguessin de tota la vida, cosa poc probable tenint en compte que el meu cinema dels divendres és l'Icària, tant pel seu aire desangelat –lliure de tota pretensió– com pel grat passeig vora platja que després em porta a casa.

Som quatre gats, doncs, i la sala fa ecos per tot arreu. Sento converses a cau d'orella de persones que estan assegudes a molts metres de mi. La butaca del costat no té seient on reposar-hi les natges. I el llum precari que il·lumina l'ornamentació neoclàssica dota al conjunt d'un aspecte espectral. En resum: m’encanta.

Quan vaig a l'Icària, compro sempre un grapat generós de txutxes industrials per entretenir la boca una estona. Avui, en canvi, com si preveiés aquesta immersió en la decadència burgesa, he passat per la Mauri i m'he agençat una bossa de catànies. Oh, quant hauria pagat per veure-hi un western crepuscular! Proposo L’home que va matar Liberty Valance o Centaures del desert. Fem una col·lecta?

Conec periodistes que guarden còpia de tot allò que han publicat, amb meticulositat delicada. Carpetes i carpetes de retalls, còpies de revistes, etcètera. És un atresorament que em fascina, perquè jo sóc incapaç de conservar el meu rastre. Tanta ànsia per omplir la casa de llibres, discos i pel·lícules, i en canvi he estat incapaç d’ordenar i fixar una certa memòria física de la meva (modestíssima) producció.

Hi ha un cert acomplexament, és clar. Puc acceptar que allò que he escrit tal vegada hagi interessat –o almenys distret– a un grapat de lectors durant una estona. Però conservar-ho en aquests temps de producció rabiosa de continguts a tothora em sembla un acte de tremenda vanitat. (Però, d’altra banda, no abandono la novel·la que estic escrivint, amb l’anhel d’enllestir-la algun dia i, és clar, que algú la llegeixi). Sçoc un Diògenes inconsistent, i això sent amable!

La feina del traductor és abnegada i –si més no en el mercat editorial català– esplèndidament mal retribuïda. La seva figura, tanmateix, té alguna cosa de poètica. No en va la seva màxima aspiració hauria de ser desaparèixer; dissoldre’s en la seva pròpia prosa fins a crear la il·lusió que no hi ha mediació entre l’autor i el lector. Distreure tant com es pugui de la noció terrible que qualsevol traducció és un acte de creació. Traduttore traditore, etcètera.

Per això em fa vibrar quan, en algun llibre, el traductor aprofita les notes a peu de pàgina per fer materialitzar-se. No em refereixo a les anotacions estrictament tècniques, com quan expliquen un joc de paraules impossible de transposar o un terme local sense equivalència. Parlo de qual el traductor s’enfronta a l’autor, el matisa o, directament, s’immisceix. Recordo haver llegit recentment un llibre de ciència en què, de tant en tant, el traductor acotava o corregia l’autor. Me l’imaginava sulfurat davant l’error flagrant, incapaç de limitar-se a fixar la pífia en la llengua de destí del llibre.

També passa en literatura. Acabo de llegir ‘El padre muerto’ de Donald Barthelme. Hi ha un passatge on el protagonista recorda la cita ‘protegit del contagi de la lenta marxa del món’ però és incapaç de rescatar qui l’havia dita. A peu de pàgina, en la que és la seva única nota, la traductora detalla que pertany a Shelley i que està inspirada per la mort de Keats per culpa de la tuberculosi. La intervenció és inadmissible, estrictament parlant, perquè Barthelme va prendre prou cura de no explicitar-ho i apel·lar a la cultura de cada lector. Però en canvi em genera simpatia aquesta tímida i discreta mostra d’erudició. És el gest admirable de qui mira de fer sentir un fil de veu que generalment roman ofegada davant el pes formidable de l’autor de l’original.

Llarga vida als traductors, doncs. Pobra, però llarga vida.