laMalla.cat | Cròniques d'un Consumidor Cultural

Saw

Àlex Gutiérrez — Sun, 21 Feb 2010 21:14:59 +0100

Coses que m’agraden de la saga de pel·lícules Saw:

- La imaginació dels guionistes a l’hora de dissenyar les diferents trampes mortals i l’humor de dotar-les d’un sentit lúdic.

- La noble tradició de convertir els pallassos en una icona sinistra.

- La tristesa perenne a la mirada de Tobin Bell, l’actor que fa de Jigsaw, i els seus ulls aquosos, de serena desolació.

- Que la sisena part mereixés una qualificació de pel·lícula X per part de les molt il·luminades ments del Ministeri de Cultura, cosa que la rel·legava a ser estrenada tan sols en sales pornogràfiques.

- La connexió incòmoda de reconèixer amb aquella part del subconscient que imagina venjances bàrbares contra, per exemple, el mec que viatja en metro al nostre costat i que evacua música a tot drap a través del mòbil.

Coses que no m’agraden de la saga de pel·lícules Saw:

- Que estan filmades amb el cul, amb actors de tercera, i el resultat acaba sent una autèntica gasòfia.

Al teatre

Àlex Gutiérrez — Mon, 15 Feb 2010 12:07:59 +0100

Coses que han passat a menys de dos metres a la rodona meu, mentre assistia diumenge a l’excel·lent La forma de les Coses, de Neil LaBute, dirigida per Julio Manrique.

Un noi, a la meva esquerra, anava marcant el tempo de les cançons amb el peu; tap, tap, tap...

Just a la meva dreta, una parella alternava morrejos sorollosos amb traduccions del noi al castellà d’algunes paraules o frases que la noia no entenia.

Al darrera, un noi xiuxiuejava “Per favor!” cada cop que el text accentuava el seu vessant de comèdia negra o hi havia un gir de guió insospitat.

Un home d’aparença nonagenària anava remugant a intervals regulars. En el moment climàtic, ha estat evident que deia “Hòstia, aquests nois ens tindran aquí fins demà al matí”.

Algú calibrava mentalment les possibilitats d’obrir una jugular aliena amb la part dentada de les claus de casa i escapar indemne de l’incident.

Petit conte de la contemplació

Àlex Gutiérrez — Fri, 12 Feb 2010 12:48:33 +0100

L’Hèctor està dret, però lleugerament vinclat, a mig metre de la televisió de plasma de 50 polzades que presideix el menjador. L’única llum a la sala és la de la pantalla, que li banya el rostre d’un blanc voltaic. Fa una estona es trobava al sofà, veient una pel·lícula pornogràfica acabada de comprar, fins que un detall l’ha fet pitjar la pausa, saltar dempeus d’un bot i apropar-se fins l’aparell per comprovar que, efectivament, la verga que copava la pantalla (i la copa encara) era la seva. No en el sentit literal, és clar, perquè dret a llei pertany i està adherida a l’actor que, sense massa convenciment, interpretava l'acomodador d'un cinema encarregat de guiar dues noies –més rebentones que pneumàtiques– fins a la seva butaca. No cal dir-ho, en pocs segons tots tres personatges s’han oblidat del film per abrandar-se a un intercanvi caòtic de fluids i besades. El director ha volgut deixar-hi lliscar una petita concessió a la voluntat artística i ha permès que l’acomodador llibertí brandi la llanterna amunt i avall, com si fos el focus erràtic d’una improbable pista de circ, tot subratllant ara uns morros embotits, ara uns pits desfermats, ara una tofa no prou ben retallada. Fins que la càmera ha complert amb els inevitables primers plans i aleshores l’Hèctor ha reconegut el seu membre a la imatge, movent-se amb fúria d’èmbol i ferma decisió.

La lògica li diu que ha de tractar-se d’una casualitat, però després d’examinar tots els detalls –confrontant original i còpia una i altra vegada fins al punt de descobrir detalls del seu sexe que desconeixia–, la coincidència és absoluta; massa improbable com per acceptar que l’atzar i la probabilística li estan aixecant la camisa.

Sap que no podrà tornar al sofà. No mentre tingui una rèplica del seu sexe inflat omplint aquella pantalla gegantina. En resseguirà els contorns amb la mirada, l’examinarà mil·límetre a mil·límetre, intuint que, a partir de llavors, el seu membre real –el que ha començat a deixondir-se, encara captiu a la mà– li semblarà ben poca cosa: tot just una joguina sonsa, un simulacre. L’Hèctor, incapaç d’apagar el televisor, es pregunta si el lector de DVD es desconnectarà automàticament quan detecti que està encallat en mode pausa des de fa més d’una hora. I espera allà, dret però lleugerament vinclat, un temps sense precisar.

Are you feeling lucky, punk?

Àlex Gutiérrez — Tue, 09 Feb 2010 02:25:02 +0100

L’editorial Debate acaba de publicar una biografia de Clint Eastwood, a càrrec de Patrick McGilligan. No es moca pas amb mitja màniga, l’autor: són 832 pàgines de pura clintologia, segons el neologisme incorporat a la solapa. L’actor Clint Eastwood té 79 anys: podem dir sense massa temor a equivocar-nos que ja ha passat l’equador de la vida, i probablement també el tròpic de càncer i el cercle polar àrtic. Però hi ha alguna cosa de sinistre en el fet de publicar una obra de tal calibre amb l’autor encara en vida: com si es menystingués la seva capacitat de generar nous episodis ressenyables. Abans que la tapa del taüt, li ha caigut al pobre Eastwood la contraportada de la seva història escrita. El mercat editorial s’està tornant perillosament més implacable que la biologia.

Unpause

Àlex Gutiérrez — Fri, 05 Feb 2010 12:16:36 +0100

Ja hi tornem a ser. Nova etapa del bloc cultural. I noves normes: no hi ha normes. Quan el vaig crear, em vaig imposar la regla d'opinar el menys possible. Es tractava de divagar i mirar la cultura de la manera més lateral que pogués. En el fons, era una purga després d'una etapa de saturació. Però resulta que ara el consumidor cultural tindrà una encarnació radiofònica, cada divendres a les 22.30 a Com Ràdio i, havent fet net, torno a tenir ganes de parlar de llibres, música, cinema, etcètera.

Ni que sigui combinant-ho amb les cròniques (una mica) marcianes de sempre. I algun conte.

Benvinguts de nou!

Pause

Àlex Gutiérrez — Tue, 19 Jan 2010 01:52:35 +0100

Aquesta setmana el bloc seguirà en pausa, perquè estic meditant fer alguns canvis.

Espero poder-ne donar els detalls dilluns que ve.

Els millors discos de la dècada (i 2)

Àlex Gutiérrez — Mon, 04 Jan 2010 12:24:32 +0100

1. Smog. A river ain’t too much to love

Mentre tot el món es llençava foll a la cursa d'integrar estils i influències, com qui vol destil·lar la fórmula total, Bill Callahan aconseguia despullar el seu art fins al mínim: una veu profunda capaç d'estremir amb una lleu vacil·lació, una guitarra preciosa i unes lletres de primeríssima divisió. Si Barthes parlava del grau zero de l'escriptura, Smog representa el grau zero de música. Folk d'autor profundament arrelat però al mateix temps modern. O, encara millor: atemporal, etern.

2. !!!: Myth takes

Una bomba de rellotgeria. Comença com si fossis ja a mitja cançó i acaba fonent-se suau després d'haver estat prop d'una hora apilotant estils, ritmes i melodies. Difícils d'enquadrar, aprofiten coses del funk i del punk, de la música disco i dels ritmes més trencadissos. Predomina la festa, però per res es podria considerar un disc banal: hi ha molta mala llet sota l'aparença frívola.

3. Lcd Soundsystem: Sound of silver

La mescla ha estat imbatible i James Murphy li ha donat maduresa a la música de ball, agafant de passada el bo i millor de les influències britàniques. Rítmicament imbatible, les cançons tenen una evolució llarga però implacable, i no hi ha un tema fluix en tot el disc. El debut ja apuntava maneres, però ha estat amb Sound of Silver que s'ha pogut tancar un àlbum coherent, més enllà de l'esquitx d'idees.

4. Spiritualized: Let It Come Down

Ningú es mou entre textures musicals amb la gràcia de Jason Pierce i els Spiritualized. Les seves cançons parlen d'amor, de droga i de religió, i sovint ho fan de les tres coses al mateix temps. Psicodèlia, garatge, feedback, orquestrals, gòspels... tot i cap a la coctelera i el resultat és un disc malaltís i, alhora, perfectament saludable.

5. Radiohead: In rainbows

La banda més important del planeta des del 1997, any en què van treure l'Ok Computer, demostra que està en plena forma: superat el debat intern sobre si havien de bascular cap al rock o cap a l'electrònica experimental, aquest és el disc que sona més desacomplexat i en el qual cada membre de la banda aporta idees noves, estructures trencadores... i el treball de bateria és, senzillament, extraordinari.

Els millors discos de la dècada (1)

Àlex Gutiérrez — Thu, 31 Dec 2009 14:57:30 +0100

Ara sí, ara ja no crec que apareguin més discos en el que queda de 2009, així que em veig en cor de llistar els millors 50 treballs de la dècada. Avui penjo del 50 al 6. Els cinc primers, demà, amb un petit comentari de cada disc. Hi ha altres rànquings a revistes i diaris, però només aquesta és la bona. (Evidentment, susceptible d'ésser corregida i reconsiderada en qualsevol moment). Bon any!

6. The Streets: A Grand Don't Come For Free

7. Mercury Rev: All Is Dream

8. Beck: Modern Guilt

9. Wedding Present: El rey.

10. Bonnie Prince Billy: The Letting Go

11. Queens of the stone age: Rated R

12. Bright Eyes: I'm Wide Awake, It's Morning

13. PJ. Harvey: Stories From The City, Stories From The Sea

14. Antony & The Johnsons: I Am A Bird Now

15. The Decemberists: The crane wife

16. Eels: Blinking Lights and Other Revelations

17. Arctic Monkeys: Whatever People Say I Am, That's What I'm Not

18. Arcade Fire: Neon Bible

19. Grandaddy: The sophtware slump

20. The Strokes: Is This It

21. The Streets: Original Pirate Material

22. The Fall. Fall heads roll

23. Low: Trust

24. Japandroids - Post-Nothing

25. The XX - The XX

26. Mogwai: happy songs for happy people

27. Bill Callahan. Sometimes I wish we were an eagle

28. Kanye West – 808 & heartbreak

29. Queens Of The Stone Age: Songs For The Deaf

30. Radiohead: Hail To The Thief

31. Johnny Cash: The Man Comes Around

32. !!!: Louden Up Now

33. Björk: Vespertine

34. Primal Scream: XTRMNTR

35. Bon Iver – For Emma, Forever Ago

36. TV On The Radio: Dear science

37. Radiohead: Kid A

38. YYY fever to tell

39. Walkmen. You and me

40. Fugazi. The argument

41. Arcade Fire: Funeral

42. Interpol: Turn On The Bright Lights

43. Shellac. 1000 hurts.

44. Nick Cave & The Bad Seeds. No more shall we part

45. Death Cab For Cutie: Transatlanticism

46. The Fall: The real new fall LP.

47. Liars: They Threw Us All In A Trench And Stuck A Monument On Top

48. Elbow. Cast of thousands

49. Fleet Foxes – Fleet Foxes

50. The Rapture: Echoes

Primeríssim esborrany per a una possible novel·la

Àlex Gutiérrez — Tue, 29 Dec 2009 01:47:32 +0100

Ha estat un soroll inconfusiblement metàl·lic: el gemec colossal de dues peces que freguen allà on no haurien de fer-ho. L’esgarip ha viatjat pels divuit vagons del tren com el calfred que recorre una espinada. No es pot dir que l’aturada hagi estat brusca –tan sols una mica més pronunciada del que seria desitjable– i no hi ha cap símptoma per a l’alarma, més enllà d’aquest xiscle d’acer que s’ha deixat sentir pertot.

Ningú no diu res, de moment. Vagó 3, seient 12: una mà s’aferra al braç del seient amb una unça de pressió superior a l’estrictament necessària, però es tracta d’un gest inconscient que la passatgera no consignarà a la seva memòria. Vagó 2, seient 2: els dits de l’executiu comencen a tamborinejar sobre el maletí un ritme erràtic. El so li recorda quan plouen gotes grosses com raïms sobre el capó del cotxe. Vagó 6, seient 1: amb les mans fa visera i les amorra a la finestra. Hi apropa la vista però només hi veu negror. Quan separa les mans, una fina marca de greix embruta el vidre. La frega amb la màniga però només aconsegueix escampar-la més. Fa baf amb la boca i frega amb més força, sense èxit. Vagó 11, seient 32: un home pensa en la seva mare, malalta de càncer.

Altres pensaments aleatoris, d’altres viatgers: Merda, segur que arribem tard. Perquè ningú no informa? Aquella hostessa fa temps que no passa. Ja és mala sort, just quan som a sota. A veure si es gira la noia aquella, per la nuca ja pots saber que serà bonica. El silenci és gris, el silenci és daurat, el silenci és una pedra a la meva boca. Deu fer ja dos minuts que hem parat. I aquell soroll no era normal.

La primera referència verbalitzada sobre l’incident es produeix al cap de tres minuts i vint-i-dos segons, al vagó tercer.

- És estrany, que s’hagi aturat precisament ara.

- Per al tren, ara és qualsevol moment.

- Vull dir ara que som a sota.

- El tren no ho sap, que som a sota.

- I el soroll? Segur que tu també l’has sentit.

- És clar, però no m’ha semblat res d’alarmant. Ja em diràs tu quines possibilitats hi ha que...

- Odio quan em parles de possibilitats. Mira, quan li dic algun pacient que la possibilitat de risc d’una operació és de l’u per cent sempre penso que faig trampa. Li hauria de recordar que, per a aquell de cada cent que al final s’hi queda, la possibilitat passa a ser del cent per cent.

- Això que dius no té cap sentit i ho saps: no existeixen possibilitats a misses dites.

- Jo també l’he sentit el soroll, si em permeten. I no s’assembla per res als sorolls habituals de quan un tren té una aturada tècnica.

- Que és que porta un registre de sorolls de tren?

- Jo només volia ajudar.

- Ell només volia ajudar.

- Ajudar a què exactament?

- Sóc enginyer, sap?

- De trens?

- Industrial en general.

- Ell només volia ajudar.

- Si el tren s’hagués aturat a la superfície, aquesta conversa absurda no estaria passant, tu estaries llegint encara i vostè pensant en les coses en què pensin els enginyers industrials.

- En engranatges i bugies, pensem, si li sembla.

- Que se’n fot?

- I tu, mala puta?

- Eh, eh! Que és la meva dona!

Els altaveus emeten les notes arpegiades d’un acord electrònic de do major. Es fa el silenci. No en segueix cap anunci. Ni tan sols se sent la fressa característica de quan hi ha un micròfon obert.

El tren es troba a poc menys de mig camí de l’Eurotunnel, el conducte subterrani de 50 quilòmetres –39 dels quals submarins– que uneix Anglaterra amb França per tren. En línia recta vertical, els passatgers tenen per sobre seu una capa de guix, una de roca i 40 metres d’oceà atlàntic. Tornen a sonar les tres notes vagament enrogallades de l’acord de do major. Però, un altre cop, cap missatge emergeix dels discrets altaveus de l’Eurostar que, amb 210 passatgers a bord, ha deixat de fer via cap a Londres.

Etapes

Àlex Gutiérrez — Sat, 19 Dec 2009 02:39:23 +0100

He tingut etapes de febre lectora, d’altres de sequera. Moments en què les accions quotidianes em semblaven una nosa que em separava del meu objectiu llegidor i altres en què els llibres em queien de les mans. Són dues situacions extremes de les quals, malgrat tot, n’he identificat els motius i els mecanismes interns. En canvi, em fascina més un tercer estat intermedi en el qual sóc capaç de començar una pila de llibres i no acabar-ne cap.

M’ha passat dos cops, a la vida. I la primera vegada em va durar tres anys. Aleshores devia encetar més de 300 llibres però només vaig enllestir-ne quatre o cinc, probablement els més breus. No era pas que no l’ensopegués amb la tria. Però quan duia un parell de sessions de lectura i ja captava les intencions de l’autor, n’havia comprès l’estil i creia identificar els temes, aleshores la temptació de començar un altre llibre nou era francament superior a la de saber com es resolia la trama. Encara avui tinc problemes per recordar trames literàries o cinematogràfiques i és molt possible que el mal arrenqui d’aquí.

Hi ha gent que és incapaç de penjar un llibre, encara que l’estiguin detestant. Aleshores jo els explico aquesta síndrome meva i veure com es posen les mans al cap. Insisteixo, a més, que abandonava els llibres encara que m’agradessin. Però la pressió de tot el que tenia per llegir m’aclaparava. Evidentment, encara tint tot per llegir –inclòs els finals de tants llibres– però això ja no m’amoïna. Sóc capaç de concentrar-me en el que tinc entre mans, sabent que la pila pendent és infinita i l’esforç, per tant, condemnat al més digne dels fracassos.