Vaig parlar fa un temps dels regals que no vàrem donar. Avui toca parlar dels regals que ens vam fer a nosaltres mateixos. I no em refereixo a aquells plaers autoconcedits, o a la indulgència a l’hora de sucumbir a un caprici. Dic els regals que anem a comprar-nos per delegació. Les festes nadalenques són la màxima eclosió del fenomen.

Es tracta d’un substitutiu pietós del trist sobre amb un parell de bitllets o, pitjor encara, d’aquests mateixos bitllets però lliurats en mà, més humiliant encara si l’intercanvi es produeix a la vista d’altres familiars. En canvi, aquesta modalitat es basa en què, uns dies abans, reps el missatge: compra’t el que vulguis, que tu et saps els teus gustos. (I, després, és clar, sorgeix la necessitat de ‘passar comptes’ i mirar de fer-ho en un lloc discret. Sisplau, en un lloc discret).

Avui m’he comprat un d’aquests regals: el catàleg de l’exposició que el Centre d’Art Santa Mònica dedica a Quim Monzó. Me l’he fet embolicar per regal, sense pensar-hi. Ha estat un acte reflex automàtic, com si no me n’hagués adonat que el regal era per mi mateix. I això m’ha recordat la versió perfeccionada d’aquesta fórmula, que és quan li han encarregat el teu regal a algú proper, aquesta persona t’ha demanat ajut –perquè a vegades rep l’encàrrec de tots i cadascun dels membres de la família– i, el dia assenyalat, tu obres un paquet intentant posar la millor cara de sorpresa de què ets capaç. Podria semblar un espectacle patètic però, en el fons, resulta una demostració ben entendridora de com estem disposats a impostar i empassar-nos certs gripaus per tal de preservar la concòrdia familiar. No se m’acut un resum més perfecte del Nadal. Bones festes.