1. Smog. A river ain’t too much to love

Mentre tot el món es llençava foll a la cursa d'integrar estils i influències, com qui vol destil·lar la fórmula total, Bill Callahan aconseguia despullar el seu art fins al mínim: una veu profunda capaç d'estremir amb una lleu vacil·lació, una guitarra preciosa i unes lletres de primeríssima divisió. Si Barthes parlava del grau zero de l'escriptura, Smog representa el grau zero de música. Folk d'autor profundament arrelat però al mateix temps modern. O, encara millor: atemporal, etern.

2. !!!: Myth takes

Una bomba de rellotgeria. Comença com si fossis ja a mitja cançó i acaba fonent-se suau després d'haver estat prop d'una hora apilotant estils, ritmes i melodies. Difícils d'enquadrar, aprofiten coses del funk i del punk, de la música disco i dels ritmes més trencadissos. Predomina la festa, però per res es podria considerar un disc banal: hi ha molta mala llet sota l'aparença frívola.

3. Lcd Soundsystem: Sound of silver

La mescla ha estat imbatible i James Murphy li ha donat maduresa a la música de ball, agafant de passada el bo i millor de les influències britàniques. Rítmicament imbatible, les cançons tenen una evolució llarga però implacable, i no hi ha un tema fluix en tot el disc. El debut ja apuntava maneres, però ha estat amb Sound of Silver que s'ha pogut tancar un àlbum coherent, més enllà de l'esquitx d'idees.

4. Spiritualized: Let It Come Down

Ningú es mou entre textures musicals amb la gràcia de Jason Pierce i els Spiritualized. Les seves cançons parlen d'amor, de droga i de religió, i sovint ho fan de les tres coses al mateix temps. Psicodèlia, garatge, feedback, orquestrals, gòspels... tot i cap a la coctelera i el resultat és un disc malaltís i, alhora, perfectament saludable.

5. Radiohead: In rainbows

La banda més important del planeta des del 1997, any en què van treure l'Ok Computer, demostra que està en plena forma: superat el debat intern sobre si havien de bascular cap al rock o cap a l'electrònica experimental, aquest és el disc que sona més desacomplexat i en el qual cada membre de la banda aporta idees noves, estructures trencadores... i el treball de bateria és, senzillament, extraordinari.