He tingut etapes de febre lectora, d’altres de sequera. Moments en què les accions quotidianes em semblaven una nosa que em separava del meu objectiu llegidor i altres en què els llibres em queien de les mans. Són dues situacions extremes de les quals, malgrat tot, n’he identificat els motius i els mecanismes interns. En canvi, em fascina més un tercer estat intermedi en el qual sóc capaç de començar una pila de llibres i no acabar-ne cap.

M’ha passat dos cops, a la vida. I la primera vegada em va durar tres anys. Aleshores devia encetar més de 300 llibres però només vaig enllestir-ne quatre o cinc, probablement els més breus. No era pas que no l’ensopegués amb la tria. Però quan duia un parell de sessions de lectura i ja captava les intencions de l’autor, n’havia comprès l’estil i creia identificar els temes, aleshores la temptació de començar un altre llibre nou era francament superior a la de saber com es resolia la trama. Encara avui tinc problemes per recordar trames literàries o cinematogràfiques i és molt possible que el mal arrenqui d’aquí.

Hi ha gent que és incapaç de penjar un llibre, encara que l’estiguin detestant. Aleshores jo els explico aquesta síndrome meva i veure com es posen les mans al cap. Insisteixo, a més, que abandonava els llibres encara que m’agradessin. Però la pressió de tot el que tenia per llegir m’aclaparava. Evidentment, encara tint tot per llegir –inclòs els finals de tants llibres– però això ja no m’amoïna. Sóc capaç de concentrar-me en el que tinc entre mans, sabent que la pila pendent és infinita i l’esforç, per tant, condemnat al més digne dels fracassos.