Feia anys que no entrava a la sala 1 del cinema Alexandra. Hi sóc pràcticament sol, divendres a quarts de cinc de la tarda, esperant que comenci 'Los condenados' d'Isaki Lacuesta. Deuen fer alguna presentació oficial de la pel·lícula al vespre, perquè tant l'home de la taquilla com l'encarregat de fiscalitzar les entrades m'han advertit que, excepcionalment, la feien a la sala 1. M’ho han dit, a més, amb molta familiaritat, com si em coneguessin de tota la vida, cosa poc probable tenint en compte que el meu cinema dels divendres és l'Icària, tant pel seu aire desangelat –lliure de tota pretensió– com pel grat passeig vora platja que després em porta a casa.

Som quatre gats, doncs, i la sala fa ecos per tot arreu. Sento converses a cau d'orella de persones que estan assegudes a molts metres de mi. La butaca del costat no té seient on reposar-hi les natges. I el llum precari que il·lumina l'ornamentació neoclàssica dota al conjunt d'un aspecte espectral. En resum: m’encanta.

Quan vaig a l'Icària, compro sempre un grapat generós de txutxes industrials per entretenir la boca una estona. Avui, en canvi, com si preveiés aquesta immersió en la decadència burgesa, he passat per la Mauri i m'he agençat una bossa de catànies. Oh, quant hauria pagat per veure-hi un western crepuscular! Proposo L’home que va matar Liberty Valance o Centaures del desert. Fem una col·lecta?