Memòria
Conec periodistes que guarden còpia de tot allò que han publicat, amb meticulositat delicada. Carpetes i carpetes de retalls, còpies de revistes, etcètera. És un atresorament que em fascina, perquè jo sóc incapaç de conservar el meu rastre. Tanta ànsia per omplir la casa de llibres, discos i pel·lícules, i en canvi he estat incapaç d’ordenar i fixar una certa memòria física de la meva (modestíssima) producció.
Hi ha un cert acomplexament, és clar. Puc acceptar que allò que he escrit tal vegada hagi interessat –o almenys distret– a un grapat de lectors durant una estona. Però conservar-ho en aquests temps de producció rabiosa de continguts a tothora em sembla un acte de tremenda vanitat. (Però, d’altra banda, no abandono la novel·la que estic escrivint, amb l’anhel d’enllestir-la algun dia i, és clar, que algú la llegeixi). Sçoc un Diògenes inconsistent, i això sent amable!
Pensava en tot això perquè potser aviat hauré de prendre una decisió. No està garantit que aquest blog continuï a partir del gener. És possible, per tant, que aviat hagi d’enfrontar-me a l’exercici de revisar tot de textos antics –i per tant enfrontar-m’hi de nou– per saber si algun paga la pena de conservar-se. Tant fàcil com seria deixar que internet se’ls empassi. És la paradoxa: la seva memòria extraordinària i gegantina fa que, al capdavall, gairebé tot es dissolgui en un oceà furiós de gotes indistingibles i irrellevants.