No és veritat que els editors siguin uns escriptors frustrats. Jo crec que sí escriuen, però no pas novel·les o poesia: la seva obra és el catàleg del segell editorial. No tots els editors escriuen, és clar, sinó tan sols aquells capaços de bastir títol a títol una línia argumental coherent, una declaració consistent sobre la vida, la literatura o el país. La resta és improvisació, multinacionals i caos.

Quim Torra Pla és un dels últims editors que ha donat Catalunya. Després de vint anys com a executiu d’una gran empresa, ha penjat la corbata i el maletí per invertir els estalvis en la seva editorial, A Contravent. Fusta d’heroi i/o summa inconsciència. Però en tot cas, en poc més d’un any no només ens ha ofert alguns títols imprescindibles, sinó que el repàs al seu catàleg demostra que no ens trobem davant l’enèsima aventura quixotesca cultural. Aquí hi ha suc, hi ha idea. Aquí hi ha un pla.

A Contravent detecta el trencament que pateix la cultura catalana amb la guerra civil i mira de recomposar-ne les miques. Treballa en una doble línia: o bé recupera escriptors considerablement negligits per la contemporaneïtat o bé publica originals d’aquells autors que, d’alguna manera, encarnen els ideals de la Catalunya dels anys 30. Salvador Sostres, Enric Vila, Abel Cutillas. Tot i la disparitat d’interessos, tenen en comú el desacomplexament de la seva literatura –tots tres utilitzen un registre modern però no postmodern– i la força constructiva –tots tres tenen un programa–.

L’últim llibre seu que he detectat és un recull de textos nadalencs, escrits per autors catalans l’any 1939, per tant durant els primers temps de l’exili. Es diu “El Nadal que no vam tornar a casa”. El propi Quim Torra n’ha fet la selecció. Un editor, vaja.