Si, com diuen, probablement Déu no existeix, només ens queda ja el Big Mac. La idea rere de Déu és clara i es basa en l’anhel de trobar alguna cosa que sigui capaç de transcendir-nos. Més concretament: és l’expressió sublim i desesperada del desig de permanència: la revolta legítima davant la nostra pròpia immortalitat. Però la ciència, és clar, ha anat deixant cada cop menys i menys lloc a les fantasies deistes. Així les coses, i amb el cor a la mà, el Big Mac és l’únic artefacte d’aquest món que em deslliura del pas del temps i em fa pensar en la immanència. El secret del seu èxit –over one billion served!– rau en la seva capacitat de tenir sempre el mateix gust, al llarg dels anys i te’l mengis on te’l mengis: Santa Perpètua, Chicago o Tel Aviv. Alguns dies hi haurà més ceba trinxada, en altres dominaran els cogombres en vinagre i en altres hauran fet curt de la misteriosa ‘salsa Big Mac’. Però la suma atòmica de tots els seus ingredients, un cop han estat deglutits, sempre és exactament la mateixa. Com sempre idèntica és també l’olor que desprèn un restaurant McDonald’s, a qualsevol racó de món: lleugerament penetrant, revulsiva i atractiva alhora. No crec que l'home, condemnat al món de les coses tangibles, pugui aproximar-se gaire més a la idea d'eternitat.

Això sí: des que Déu no fa falta, estem tots molt més grassos.