Fa pocs dies vaig veure Casablanca… per primer cop. M’havia abstingut de veure-la manta vegades, per un cúmul de raons, tan arbitràries com l’elecció del moment per engegar totes aquestes mateixes reserves a pastar. Si hagués de resumir el quid de la qüestió, diria que hi ha un plaer molt precís, que és el d’assaborir una obra mestra fílmica per primera vegada. És un moment sublim, però lamentablement rar, així que convé dosificar-lo. Un bon substitutiu és acompanyar algú a descobrir, per exemple, Fritz Lang: si es té l’empatia entrenada es pot percebre en l’altre aquella vibració que aporten les grans descobertes.

I això que Casablanca és una peça curiosa: des del punt de vista estrictament cinematogràfic no és una obra mestra, ni de bon tros. El guió fa aigües per tot arreu i deixa moltes coses penjades, la direcció és correcta, però tirant a justeta... i tanmateix el film funciona, vessa màgia. Això es deu en bona mesura, és clar, a la professionalitat i talent de Bogart. L’actor trobava la història molt poca-solta i no s’entenia amb la meitat de l’equip. Però, ai, quan es posa davant la càmera, ningú no dubta de la veracitat del seu personatge. Cada nota d’As time goes by sembla clavar-se-li a l’ànima: és l’eco insuportable de la traïció, que l’ha convertit en un cínic. I qui no s'ha sentit traït algun cop? Impossible no solidaritzar-se.

Acabo el post amb un bocí de diàleg de la pel·lícula. No és cap dels greatest hits (Aquest és el començament d’una bonica amistat, etcètera), però il·lustra a la perfecció el bàlsam de l’amistat que li ofereix el pianista Sam a en Rick, ple encara de despit.

Sam: Boss, ain't you going to bed?

Rick: Not right now.

Sam: Ain't you planning on going to bed in the near future?

Rick: No.

Sam: You ever going to bed?

Rick: No!

Sam: Well, I ain't sleepy either.