L’escena és la següent. El personatge que interpreta Leonardo di Caprio s’està vestint, després d’haver-se allitat amb una secretària de l’oficina, amb la noble intenció de tornar a casa on l’espera la seva dona. L’amant encara és al llit, nua i embadalida, amb evidents ganes de perllongar la cita. Mig incorporada, es cobreix els pits amb els llençols. En un moment de l’escena, però, li rellisquen i els pits li queden al descobert: abundants, tensos, amb uns mugrons amples i gairebé translúcids. Són tan sols set dècimes de segon. De seguida s’afanya a tapar-los de nou amb els llençols. La genialitat rau en què, en aquell moment, Leonardo di Caprio no està mirant.

O sigui, que no es tracta d’un intent matusser d’ella per mirar-lo de convèncer i que es quedi una estona més. El que tenim aquí és el director, adreçant-se de manera molt directa a l’espectador i dient-li: “Si l’actriu surt cobrint-se els pits amb els llençols és perquè realment el seu personatge té vergonya de mostrar-los, ja que la pel·lícula s’ambienta a mitjans dels anys cinquanta. No es tracta d’allò tan absurd –però tan corrent– d’evitar amb maniobres inversemblants de llençols la presència mamària en pantalla, bé sigui per pudor del director, per l’intent d’evitar una classificació del film per a adults o per exigències de l’actriu”. Intentar expressar aquesta idea amb paraules requeriria de molt més que set dècimes. Jo ara acabo de llegir-la en veu alta, tan de pressa com he pogut, i he necessitat 11,2 segons. En canvi, una sola imatge –que trenca de cop la quarta paret– ha resultat igual d’efectiva i amb un estalvi, calculadora en mà, del 93% del temps. El gran art sempre és eficàcia.

Només queda lamentar que Sam Mendes, el director del film, no hagi volgut mostrar-se igual de genial també –i generós– amb alguna escena en què aparegués Kate Winslet, esposa seva i protagonista de la pel·lícula.