Em solidaritzo completament amb en Joan Josep Isern, que al seu bloc parla de la frustració de voler comprar un disc que els mitjans promocionen, però que encara no ha arribat a les botigues. Ell ho circumscriu a la música en català, però he de constatar que en el panorama internacional, ai las, les coses no són necessàriament millors. M’hi he trobat aquesta setmana, volent comprar el nou CD de Morrissey, del qual fa dies que se’n senten bones crítiques. Fins i tot el TN de TV3 en parlava, sorprenentment, ahir al migdia.

La realitat és, però, que a dia d’avui el disc només ha arribat d’importació. No hi hauria massa problema, sinó fos que l’edició que es distribuirà a Catalunya inclou un DVD extra. Així que el fan de Morrissey que inadvertidament hagi comprat el disc ja, pot trobar-se que, pel mateix preu o menys, a partir de demà se’l troba amb el DVD de marres de franc. (Algun dia haurem de parlar, per cert, dels grups que treuen l’edició limitada amb algun extra mesos després del llançament original, per a major frustració dels seus seguidors. Habitualment passa, cal dir-ho, amb els discos comercialment fallits).

Fent-la petar amb els de la botiga de discos, expliquen que estan en mans de  distribuïdores que funcionen per criteris no necessàriament racionals. (Bé: els de la botiga fan servir expressions –i gestos– francament altisonants i resulta perillós treure aquest tema depèn de quina hora del dia). Ara bé: també he de confessar que, sovint, em trobo amb el plaer diametralment contrari: la meva botiga de discos té el detall de passar-me ‘d’estraperlo’ discos abans de la seva data oficial de sortida, si els han arribat uns dies abans. Ho fan mig d’amagatotis la qual cosa constitueix –ai, la vanitat...– el noranta per cent de la gràcia de tot plegat.