Nick Cave va lliurar, l’any 1996, un dels seus millors discos: Murder Ballads. A partir de l’estructura clàssica del gènere, es va empescar una sèrie d’històries brutals. Com a exercici, vaig fer l’altre dia el recompte de cadàvers del disc. És aquest, cançó per cançó. (Per cert: el disc l’he vist a sis euros, d’oferta. Imperdonable no tenir-lo)

Song of Joy:

El narrador explica com un assassí apunyala i mata la seva dona i les tres filles, una nit que ell és fora. Però a mesura que el relat avança, es va fent clar que l’autor dels crims és el propi narrador, que pateix un desordre mental i que, d’ençà d’aquesta primera matança n’ha pelat ‘many many more’.

Body Count: 1 dona, 3 nenes i els ‘many more’.

Stagger Lee:

Any 1932. Stagger Lee és abandonat per la seva dona. Entra en un bar, el cambrer el vacil·la i ell li endinya quatre trets al cap. Una prostituta se li ofereix de franc amb la condició que se’n vagi abans que no torni el seu home. Stagger Lee s’estima més matar que cardar, diu, així que espera l’home en qüestió i l’omple també de plom. Vinyeta de western total. I moltes paraulotes.

Body Count: 2 homes.

Henry Lee:

Preciós duet en què PJ Harvey –que havia estat amant de Cave– li demana que deixi la seva dona per quedar-se amb ella. Com que ell s’hi nega, l’apunyala i el llença a un pou. “La teva noia ja pot esperar per sempre, doncs”, diu ella amb despit.

Body Count: 1 home.

Lovely creature:

El narrador sedueix una nena, a qui acaba matant. La imatgeria suggereix també una relació sexual. De fet, Cave ha parlat molt de la pedofília, a cançons com Sugar, sugar sugar o Do you love me (Pt.2) i sempre com a retrat del mal que aguaita disfressat de bondat.

Body Count: 1 nena.

Where the wild roses grow:

Duet ara amb Kylie Minogue, que interpreta el personatge d’Elisa Day, una jove verge. En aquesta ocasió, és ella qui mor. El narrador la sedueix amb roses, però troba insuportable la idea que la seva bellesa acabarà marcint-se, així que, d’un cop de pedra, la deixa morta al riu, amb una rosa entre els llavis.

Body Count: 1 noia verge.

The curse of Millhaven:

A Millhaven tenen lloc una sèrie d’assassinats misteriosos, tal i com explica la narradora, una nena de catorze anys que es diu Lottie. Primer el fill de Billy Boy apareix ofegat al riu, amb les butxaques plenes de pedres. Després, el professor O’Rye descobreix que han matat el seu Fox Terrier, de nom Biko, i l’han crucificat a la seva porta. Més tard, el cap de Handyman Joe apareix fent l’ou com balla a la font de la residència de l’alcalde. Aleshores arriba Mrs Colgate: l’apunyalen però no prou bé, de manera que just abans de morir té temps de dir que la Lottie és l’assassina. Ella reconeix els crims, menys el del gos, que l’atribueix “a dos penjats de l’institut”. La Lottie parla també d’una vintena de nens i nenes dels quals es pensava que la seva mort era accidental, i esmenta els nois que van morir perquè es va trencar el gel del llac Tahoo. En realitat, però, els seus cadàvers els té enterrats a casa. La cançó avança i es confessa autora d’un gran incendi, però no en detalla víctimes. Quan li demanen si sent algun tipus de penediment diu que sí: el de no poder haver fet més perquè l’han enxampada. Acaba la cançó a una institució mental, prenent Prozac i delirant. El tall, malgrat la temàtica i la truculència, és extremadament divertit. Ho juro.

Body Count: 1 home, 1 dona, 1 nen, 1 Fox-terrier i una vintena d’infants

The kindness of strangers:

Un altre tema sobre les disfresses del mal. La jove Mary Bellows fuig de casa i es dirigeix a la costa, per veure l’oceà per primer cop (la qual cosa insinua, de nou, virginitat). Coneix un home que s’ofereix a acompanyar-la. Quan arriba al destí, ella lloga una cambra barata en un hotel de mala mort i li diu a l’home que no la pot deixar entrar. Ell marxa, però l’endemà troben el cadàver de Mary Bellows lligat al llit, amb un drap a la boca i un tret al cap.

Body Count: 1 noia.

Crow Jane:

Història també en clau de western d’una noia torturada per l’alcohol i per fantasmes “que la seva llengua no gosa anomenar”. A la ciutat de New Haven mata 20 persones, però la cançó ho refereix tan sols d’una manera molt el·líptica, com també el·lípticament s’insinua que la noia ha estat víctima d’una violació col·lectiva.

Body Count: 20 persones.

O’Malley’s Bar:

Típic personatge de Nick Cave: el de l’àngel de la mort. Les referències a aquesta figura celestial són constants, en un conte també ambientat en un bar de western. El narrador hi entra i va matant, un per un, tota la clientela i el personal, mentre ho explica amb certa delectació. S’insinua que és un personatge a qui el poble ignorava i deixava per tonto. Al final, onze adults moren. Al final li queda una sola bala, però no es decideix a adreçar-se-la. La policia arriba i l’amenaça amb què surti desarmat o el pelaran. “I com que tinc molta por a la mort”, canta, “vaig fer exactament el que em demanaven”. El tema, de catorze minuts (!) acaba amb el narrador al darrere del cotxe policial, mentre que mig delirant compta amb els dits tots els morts que ha fet.

Body Count: 7 homes, 4 dones.

Death is not the end

Brillant manera d’acabar l’àlbum: amb aquesta versió de Bob Dylan, en la qual no hi mor ningú i es va repetint que la mort no és el final. A més, hi apareixen fugaçment PJ Harvey o Kylie Minogue, de manera que el tema acaba sent com la salutació dels actors quan l’obra ja ha acabat. O sigui, l’alliberament després de la catarsi.

Body Count: 0!

Body Count total: 65, incloent-hi 25 nens i un Fox Terrier.