1.

Digues-li mania personal, però no compro llibres precintats. M’ha passat ara amb Reducción de Condena l’últim de Patrick Modiano. Ho edita per Pre-Textos i la veritat és que es tracta d’una casa que afina: tant el text com l’objecte solen estar ben treballats i fan servir un paper d’un bonic color torrat suau. Però arreu on l’he vist el llibre duu un precinte transparent que impedeix de fullejar-lo. ¿Què intenten amagar? ¿Perquè és important que el lector no pugui passejar els ulls per alguna de les frases del llibre abans de comprar-lo? ¿Tants exemplars els hi vénen tornats perquè algun client maldestre l’ha masegat fins al punt de fer-lo invendible? Un llibre precintat em recorda massa a aquelles safates de Porexpan dels supermercat que tenen un conill sencer que el film transparent el manté pressionat i en aparent suspensió, com si d’una escultura de Damien Hirst es tractés.

2.

Slumdog Millionaire (SMS version): Poti-poti a mig camí entre el conte de fades i el clip musical. Muntatge sincopat, música sincopada, càmera vibràtil. Perd a cada visionat. Video-time!

3.

Revolutionary Road (SMS version): Cine de cambra. Gran Winslet però més gran DiCaprio. Diàlegs subtils, ambientació preciosista (massa?). Sam Mendes dirigeix però no ho sembla. Colors de tardor.

4.

The Curious Case of Benjamin Button (SMS version): Obligatori citar Forrest Gump. 166 minuts sobre les possibilitats del maquillatge. Take it as it comes, diu el film. Moltes vegades. Però moltes. Sí, moltes.