Aquest blog toca a la seva fi. Han estat nou mesos durant els quals hi he abocat algunes reflexions en clau política, amb l'objectiu de no resultar dogmàtic o repetitiu. No he renunciat a la meva ideologia, però he intentat situar-la, per higiene, tant a fora com he pogut del sistema de partits. I he procurat passar-los a tots pel mateix sedàs. La meva militància és, fonamentalment, periodística i ciutadana i, en tot cas, les entrades del blog han provat de defugir sempre els arguments propugnats pels propis partits, tot intentant aportar angles d'anàl·lisi alternatius i no 'orgànics'.

Sigui com sigui, el tancament ve tan sols propiciat per un imminent canvi en la meva activitat com a blogaire. A partir de ja mateix, i dins del paraigües de La Malla, podré ressuscitar les Cròniques d'un Consumidor Cultural que vaig estar publicant dos anys a la revista Benzina. Després de la meva marxa com a director de l'esmentada publicació, vaig abandonar-les per diversos motius que ara no vénen al cas. I ara, després de vuit mesos de recolliment, el cuquet de tornar-les a escriure s'ha apoderat de nou de mi. És un bon senyal, a nivell personal. I penso que poden funcionar bé en un blog: són entrades curtes, amb un component personal i que agraeixen continguts multimèdia.

Tanco el blog amb l'agraïment als responsables de La Malla per la confiança inicial i per acceptar la mutació cap als dominis més culturals. I gràcies també als lectors i comentaristes que han sabut completar les entrades, discutir-les, matisar-les o aportar-hi esmenes. Espero que la nova etapa els resulti també interessant.

Cordialment,

Àlex Gutiérrez

Quan El País va començar a publicar el seu serial sobre la trama d’espionatge que sembla assotar el PP a Madrid –tant la Comunitat, sobretot, com l’Ajuntament– de seguida em vaig llençar a llegir els seus mitjans tradicionalment afins per veure com preparaven la previsible defensa d’aquestes greus acusacions. Curiosament, ni El Mundo ni Libertad Digital van reaccionar amb virulència en un primer moment. L’estratègia passava més aviat per un ‘mirar a l’altra banda’, interpreto que amb la voluntat de no tacar en va el nom d’Esperanza Aguirre, a qui tots dos mitjans utilitzen com a arma llancívola contra Mariano Rajoy.

Probablement esperaven a què la tempesta fos un xàfec fugaç del qual ningú no en parlés l’endemà. Però a can Prisa saben que efectivament els temes de premsa moren ràpid i per això ja se’n van preocupar prou de dosificar la informació com per anar-la oferint a suculents lliuraments, fins coronar en el d’avui diumenge en què hi barregen per primer cop el propi líder popular, Mariano Rajoy. (I, nota al marge, El País ha aconseguit esgotar durant tota la setmana els exemplars que col·loca al quiosc de Passeig Sant Joan, al costat de la meva feina. Al final resultarà que les notícies potents i pròpies fan vendre diaris i tot).

L’estratègia actual dels mitjans afins al PP ha variat, davant l’ofensiva d’El País, i ara es basa en alimentar la teoria que tot plegat es tracta d’una gran mentida. En tenen pràctica, en això de defensar grans conspiracions. Són experts en invalidar el tot perquè un detall no ha quedat del tot esclarit (i, alhora, excel·leixen en la pràctica d’elevar un detall a categoria quan els convé editorialment). La qual cosa vol dir que probablement l'afer aquest s'estendrà uns quants mesos. Amb una mica de sort, potser fins i tot deixen de tocar allò que no sona amb el català, ni que sigui una estoneta.

Tres diaris, tres editors, tres actituds diferents.

El Periódico. Antonio Asensio Mosbah va heretar el Grupo Zeta en la mort del seu pare, quan només tenia 18 anys. Era l’abril del 2001. Des d’aleshores, el grup va passar una primera etapa de confusió que ha acabat transformant-se en decadència i crisi aguda. El noi volia fer pel·lícules, així que va posar el grup en venda. No se’n va sortir: ningú en pagava el que ell volia. Ara s’enfronten a fer fora més de 500 treballadors, més d’una cinquena part de la plantilla.

El País. Fa cinc anys, Prisa era un imperi de marbre i titani, impossible de desbancar. Però la supèrbia els ha fet adormir sobre un llit de llorers i no van veure que la crisi i l’obsolescència del model podia convertir l’or en rovell en molt poc de temps. Certament encara tenen la ràdio més escoltada i el diari més venut, però al març han de pagar 1.950 milions de deute i no saben com fer-ho. Han intentat vendre Digital Plus, sense èxit, així que s’especula que potser s’hauran de desprendre d’actius més apetitosos, com l’editorial Santillana o la Ser. Si Jesús de Polanco no hagués mort al 2007, el grup estaria en aquesta tessitura? El seu fill va heretar també el regne i no ha sabut imprimir-hi el geni del seu pare.

La Vanguardia. Aquest haurà estat un any també difícil per a La Vanguardia: la crisi de la premsa afecta especialment els diaris grans i el de can Godó arrossegava tradicionalment una estructura de personal inflada que avui dia és insostenible. Han calgut mesures dures i la posada en marxa de la planta d’impressió va provocar una vaga molt dura i tensions increïbles entre l’empresa i els treballadors. (El motiu de la polèmica era que als treballadors de tallers se’ls segregava i passaven a una empresa de nova creació). En tot cas, el diari no només no està en venda, ni el grup planeja desprendre’s de cap actiu rellevant, sinó que fins i tot estudien invertir en treure una doble edició del rotatiu, en català i castellà. Javier de Godó és comte i gran d’Espanya, però segueix fent mitja vida al despatx. El seu fill Carlos viu també per al diari i gent d’allà m’explica que hi fa més hores que un rellotge.

Tinc autèntica curiositat per saber com acabarà la querella que ha interpretat Federico Jiménez Losantos contra la revista El Jueves. El motiu de la demanda per injúries era un muntatge a la web on el locutor de la Cope, tot agraint el premi ‘Gilipollas del año’ que li ha atorgat la revista, donava les gràcies a Terra Lliure pel tret que li van disparar i que li va canviar la vida. Caram el paladí de la llibertat. Caram aquell qui menystenia els jutges a qui acusava de no respectar la llibertat d’expressió. Caram l’insultador, quan és insultat.

L’acudit, la veritat, és de poc gust i gràcia relativa, mal m’està dir-ho. Però en tot cas s’emmarca clarament dins del context satíric i humorístic de la revista. Crec que l’insult és un recurs erroni, perquè acostuma a retratar més qui el profereix, no pas el receptor. Precisament la grandesa de l’humor és la capacitat d’escarnir i mostrar les misèries de l’emperador, quan creu que llueix les seves millors gales, sense haver de recórrer a la violència verbal. És una qüestió d’elegància, i tant, però també d’eficiència. Com a mínim entre la gent que compta dos dits de front. Losantos sap ben bé que l’insult més o menys florit pot atraure una quota suficient de seguidors atrets per una pirotècnia verbal emmetzinadora. El seu gran mèrit és mantenir-los captius a partir d’inocular-los el verí de l’autisme informatiu: tots els altres menteixen, som l’últim reducte que lluita contra la Gran Conspiració.

Però és de llibertat d’expressió de què parlàvem. Si Losantos opta per la via de la querella –i és significatiu que ho faci a través de l’Associació Víctimes del Terrorisme– hauria d’abandonar els ‘maricomplejines’ i altres apel·latius amb que rega els matins de l’emissora dels bisbes. Si no pot ser elegant, si no pot ser ètic, com a mínim que sigui coherent.

En l’anterior apunt hi feia una lloa de la tasca de Guardans com a europarlamentari però li retreia la tendència a tenir sortides de to i, efectivament, ha fet gala d’aquesta simpàtica característica en conèixer que la federació CiU no comptava amb ell per a la propera legislatura. L’unionista ha adreçat diferents retrets que ha adreçat a Artur Mas, responsable de la decisió de prescindir d’ell en favor de Ramon Tremosa. Però el més suculent ha estat que hagi revelat una conversa on el dirigent de CDC li retreia que en un referèndum sobre la independència votaria “no”, mentre que, en canvi, ell apostaria pel “sí”.

Aquest és un cop baix, sinó el més baix possible. L’edifici polític i conceptual de CiU se sustenta en una ambigüitat fonamental: la de no apostar per la independència, però tampoc renegar-ne. Si s’oficialitzés que Mas és independentista, això condicionaria molt la seva capacitat d’elaborar discurs, d’establir pactes, etcètera. De fet, una de les fites més notables de Pujol és haver esquivat la qüestió de manera que molts militants del partit pensaven que no es declarava independentista per tacticisme partidista, però íntimament confiaven que el pròcer, en cas de referèndum, votaria un sí de totes, totes.

Arribarà mai a ‘sortir de l’armari’, CiU? Serà bo per la formació? Serà bo per al país?

Admirem Ramon Tremosa i la seva designació com a candidat de CiU al Parlament Europeu és una bona notícia per als qui llegim habitualment els seus lúcids articles a l’Avui. Se l’ha presentat com a perfil acadèmic, però precisament la gràcia de Tremosa és la seva capacitat per no semblar-ho: les seves anàlisis són sempre pràctiques, aplicades, entenedores. Cal entendre, a més, que Tremosa no hi anirà per fer bulto, pràctica tristament habitual entre molts parlamentaris brusel·lencs, que ho viuen més com una prejubilació (el clàssic cementiri d’elefants) més que no pas com una oportunitat de contribuir a la comunitat. I consti que Guardans, el diputat sortint per part de CiU, era un dels pocs catalans que realment s’hi guanyava el sou –generós sou– a Brusel·les i Estrasburg, a pesar d’alguna ocasional sortida de to o excentricitat. L’altre europencaire és Raül Romeva, per cert.

Catalunya hi té molt i poc a pelar, a la Unió Europea. L’aliança ho és d’estats, així que aquell somni de l’Europa de les nacions és una quimera: prou traumàtic és per als estats membres haver de delegar sobirania cap a un organisme supranacional, com per a sobre renunciar al més ferm domini interior territorial. Però, tot i així, Catalunya ha de seguir insistint a Brusel·les en les seves reivindicacions, per molt que jugui en camp contrari i amb l’equip arbitral subornat. La previsible incorporació de Tremosa en l’euro-team català hauria de nodrir de nous arguments les reivindicacions en favor d’una Europa veritablement propera a les nacions, és a dir, als seus ciutadans.

La Vanguardia ‘regalava’ un semàfor vermell a la controvertida ministra francesa de justícia Rachida Dati, per haver-se incorporat a la feina tan sols cinc dies després d’haver donat a llum. Argüeix el diari, ja que el text va sense signar, que resulta un mal exemple en matèria de conciliació de vida laboral i familiar. La primera pregunta és òbvia: ¿hauria aplicat el mateix barem La Vanguardia si s’hagués tractat d’un ministre masculí?

Però en realitat la resposta és irrellevant, perquè el rotatiu s’oblida d’un punt bàsic: que la conciliació de vida familiar i laboral és un dret, no pas un deure. El que cal és promoure mesures perquè aquelles dones que ho desitgin puguin exercir de mares el màxim temps possible sense haver de sacrificar les seves carreres professionals. Ara bé, si alguna dona vol donar prioritat a la seva feina, és injust refregar-li-ho per la cara, ni que sigui amb l’argument de l’exemplaritat requerida als polítics. Si jo tingués una criatura, de ben segur que alteraria la meva distribució d’hores per dedicar-li temps en detriment de la part laboral, però si algú altre decideix el contrari, per ell (o ella) farà.

Aquest cas, i la polèmica pel vestit de marres de la ministra Chacón, demostren que en matèria d’igualtat la batalla ideològica dista molt d’estar guanyada, per molt que els presidents s’enorgulleixin, l’endemà de formar govern, del seu estol de ministresses.

La recent manifestació que reclamava l’apropament dels presos etarres ha servit per mostrar, un cop més i ja en són massa, la misèria moral d’alguns mitjans. Penso en Libertad Digital, que xifrava en ‘uns centenars’ el nombre de manifestants mentre que la resta de mitjans i les agències parlaven de desenes de milers. És a dir: per cada cent persones protestant, la bona gent de Libertad Digital només en sabia veure’n una. Curiosament, uns dies enrere, aquest mitjà electrònic auspiciat per Jiménez Losantos informava d’una ‘missa de la família’ –eufemisme per ‘l’església contra els progres’– i aleshores el seu peculiar mètode de recompte indicava que havien congregat un milió de persones. (No crec que aquí hagin seguit el mètode ‘per cada cent, un’ de les manis basques, perquè sinó estaríem parlant de cent milions de persones).

La intencionalitat política és evident i no cal abundar-hi. El que em sobta és l’insult evident a la intel·ligència dels seus lectors. O més encara: si es permeten distorsionar tant la realitat, deu ser perquè saben que les persones a qui s’adrecen no estaran exposades a altres fonts alternatives que els farien dubtar d’aquest mitjà. I, de fet, llegint Libertad Digital de seguida es veu una política perversa basada en el desprestigi de tots els mitjans que no formen part del cercle. El foment d’aquest autisme informatiu és el pitjor dels mals que infligeixen aquest tipus de mitjans. Defensar una ideologia és lícit, promoure la ignorància, i a sobre enarborant la bandera de la llibertat, és un exercici de cinisme absolut.

Mala espina, molta mala espina, la notícia d’El Periódico de diumenge a l’entorn del finançament. Resulta que de l’actualització del cens es deriva una injecció suplementària per Catalunya de 3.500 milions. Que sigui el diari de Zeta qui hagi aixecat aquesta pretesa exclusiva és simptomàtic de quina pot ser l’estratègia socialista a l’hora de vendre una proposta de finançament tramposa. I feta amb astúcia, ja que aquests 3.500 milions garanteixen un titular –el mateix El Periódico ho subratllava en portada– tot apel·lant a la xifra mínima que havien demanat les cambres de comerç catalanes. Podria semblar, convenientment explicat, que Zapatero –a la fi!– ha complert almenys una de les seves promeses.

Però no: convé tenir present que aquests 3.500 hipotètics milions no són els 3.500 milions. Això procedeix d’una actualització del cens que implica una despesa extraordinària de 19.000 milions. Si agafem una calculadora i comencem a fer divisions, veurem que, en realitat, i tenint en compte l’aportació catalana al PIB, aquesta quantitat no fa sinó reforçar el dèficit fiscal de Catalunya respecte de la resta de comunitats autònomes. El diari editorialitzava, malgrat tot, assegurant que aquesta era una bona notícia per a Catalunya, tot i que la Generalitat callés per tacticisme. Però és Zeta qui sembla actuar de la manera més múrria, ja que l’editorial afavoreix més els interessos espanyols que no pas els catalans. Però ja se sap que Zapatero comença amb Zeta.

Falta per saber, mentrestant, aquella mena de conill tret de la màniga sobre el finançament extra per a aquelles comunitats amb llengua pròpia. Però si els del PP encara no han posat el crit al cel serà perquè la quantitat no deu servir ni per pagar la reimpressió dels formularis escolars que la Generalitat ha de rectificar per obra i gràcia del Tribunal Suprem. (Però d’això en parlaré en el proper apunt). Mentrestant, a l’espera dels fets, la mar de fons generat pels mitjans, sovint a mode de globus sonda, no permet esperar massa bons averanys.

Gran festa cultural –però no només– dissabte passat. La Nit de Santa Llúcia serveix de pretext perquè Òmnium Cultural marqui múscul. I, enguany, amb la festa itinerant celebrant-se a Barcelona, l’èxit de convocatòria va suposar una injecció d’autoestima per a l’entitat. D’alguna manera, corona la feina feta els darrers anys, en el sentit de modernitzar l’associació. La nova junta ha sabut rejovenir Òmnium i això ha pagat els seus fruits: els afiliats s’han disparat i la mitjana d’edat s’ha rebaixat considerablement. L’altre gran èxit ha estat l’equidistància amb els partits polítics. El president Jordi Porta sap que això no ha estat fàcil. Els pronunciaments s’han mesurat fins a l’extenuació i això fa que avui molts representants de la societat civil que empenyen en favor del catalanisme se sentin còmodes amb l’entitat.

La vetllada va ser un èxit: ritme adequat de lliurament de premis i genials intervencions de Carles Santos i companyia entre bloc i bloc. La seva capacitat per fer que la música transcendeixi l’esfera estrictament auditiva és sensacional. Els premiats prometen: tinc ganes de llegir Víctor Alexandre sucumbint a la ficció –acusava una certa reiteració en els seus assaigs–, friso pel nou volum de poesia de l’Alzamora –una faula a dues veus, si l’he de creure– i també pinta bé el Sant Jordi de Novel·la que ha guanyat Lluís-Anton Baulenas, un llibre obscur i atmosfèric. No conec les obres, però em sembla que hi ha més afinació literària que en d’altres ocasions. La nit va ser coronada per un dels àmbits on el país excel·leix: la gastronomia. L’àpat comptava amb la signatures de Can Jubany, Coure, Alkimia i Hisop. No els reprodueixo els plats perquè podrien incitar l’odi.

El catalanisme viu moments de desorientació. L’entorn segueix essent hostil i costa de decidir cap a on ha d’avançar el país, ara que les velles fórmules han deixat de funcionar i l’ofec de finançament se sent amb més cruesa que mai. Nits com la passada permeten constatar que, malgrat tot, n’hi ha, de país. Celebrem-lo.