Penosa, sense pal·liatius, la gestió que està fent ICV de la crisi generada arran de la carta enviada pel departament d’Interior on es demanava l’assistència de mandos als actes del conseller Saura. Ho destapava La Vanguardia i, a les poques hores, Joan Boada es marcava un farol: que publiquin la carta, si la tenen. Patam: no era una carta, que era un correu electrònic, però tant és, en Boada fa el primer ridícul. Tanmateix, és un ridícul innocu, que no passa de la relliscada badoca de qui confia en la paraula d’algú que, com s’ha vist, o s’errava o mentia.

A l’endemà, Jaume Bosch, en una entrevista a Rac1 explica que aquesta política de reclutament semiforçós –el terme és meu– a conferències i actes és una pràctica que ve dels temps de Tura i Pujol. Com si l’error dels antecessors –si realment fou així– legitimés repetir una conducta que se sap discutible. I, mira, si es vol embrutar el nom de l’anterior Govern, encara hom ho pot entendre des de la lògica del desgast partidista –tot i que al final, això el que desgasta és l’interès de la parròquia en la política– però que posin en el punt de mira una consellera del mateix Govern (però diferent partit, ai las) em sembla un despropòsit total.

Interior serà la vara de mesurar amb la qual es jutjarà el pas d’ICV pel Tripartit-2. I, de moment, l’avaluació és ben negativa: no han tingut contents els seus votants naturals, mentre que l’electorat d’altres partits censura aquesta actitud erràtica del cap polític de la policia, de qui vol i no dol.

Un dels cartutxos que el país no ha cremat encara per autoafirmar-se davant d’Espanya és el de fer votar els vint-i-cinc diputats catalans del PSC en contra dels seus coreligionaris del PSOE al Congrés. El problema és que no se sap si realment això es tracta d’un recurs –per a les grans ocasions, està clar– o senzillament és una pastanaga que sempre es troba un metre més enllà de l’abast; un mite polític dels que permeten fer la viu-viu com el d’insinuar el trencament entre Convergència i Unió. Són opcions amb les quals s’hi juga per acontentar fraccions determinades de l’electorat, però que un cop fetes sortir a la palestra, es retiren convenientment sense que mai s’esdevinguin realitat.

Hem vist aquesta setmana com el PSC decidia no jugar aquesta carta. Es tractava de tombar els pressupostos a Zapatero, ja que encara no s’ha aconseguit un finançament per a Catalunya, tot i les reiterades dates límit que s’han anat incomplint successivament. El moment era idoni, però el ‘Partit Socialista de Catalunya’ ha optat per ser el ‘Partit Socialista (Obrer Espanyol) a Catalunya’. Un cop més.

El conseller Castells s’ha encarregat de ser la veu crítica d’aquesta opció sucursalista. Però, altre cop, aquest gest sembla formar part de la mateixa litúrgia: la veu crítica que és tolerada. Hi havia fins i tot qui temia que això derivés en una crisi a resultes de la qual el sector més catalanista del PSC fos arraconat (una mica més) per l’altre. No ha estat així, però potser aquesta amenaça latent explica la relativa suavitat de les declaracions de Castells. Els socialistes catalans han fet sortir posteriorment la paraula ultimàtum. A Ferraz encara deuen riure. El drama és si també ho fan, portes endins, a Nicaragua.

Acabo de passar dues hores clavat davant la pantalla mirant El recompte, la pel·lícula que dramatitza el disputat recompte de vots a Florida l’any 2000, en aquelles eleccions que enfrontaven George W. Bush i Al Gore. Han estat 120 minuts dels més intensos de l’any pel que fa a ficció televisiva. Al darrere hi ha l’HBO i prova de la importància del projecte és la nòmina d’actors que hi incorpora: Kevin Spacey, Laura Dern, Tom Wilkinson, Tom Hurt. No pas poca cosa, si es té en compte que es tracta d’un film pensat directament per a la televisió.

El més meritori de la pel·lícula és que s’atreveix a narrar un procés extremadament complex i ple de vicissituds legals a un públic al qual tracta d’adult i intel·ligent. El detall i la minuciositat (i el rigor, per tant) no estan renyits amb un agut sentit del ritme cinematogràfic. Encara que sigui amb vuit anys de retard, que hi hagi un film de distribució massiva que s’atreveixi a explicar un episodi relativament recent resulta molt meritori i desperta una (poc) sana enveja. Perquè El recompte, a més, no és una pel·lícula gens acomodatícia. El retrat que realitza de Katherine Harris, Secretària d’Estat a Florida aleshores, és tan cruel que costa d’imaginar que la al·ludida hagi sortit mai més de casa.

Si la cultura política s’higienitza gràcies als mitjans de comunicació i al periodisme, com a mínim en teoria, no estaria de més afegir que també ho fa a través de l’art. I el cinema ha estat tradicionalment un bon mitjà a través del qual apropar la política als ciutadans. És per això que lamento que el país no hagi estat capaç d’afrontar el repte encara d’assumir la seva història més recent i reflexionar-la a través del cinema. Salvador és l’episodi més recent, si mirem les produccions dels darrers anys. I, francament, ¿no pagarien de gust els set euros de l’entrada per veure una reconstrucció, per exemple, del pacte del primer tripartit?

Facebook haurà estat un dels fenòmens del 2008 i, a casa nostra, els polítics hi ha pres un protagonisme rellevant. De la mateixa manera que no es concebia un candidat sense blog, tampoc ara és imaginable un polític sense perfil de Facebook. Sense perfil de Facebook i, és clar, sense un grup significatiu d’amics, perquè aquesta xarxa social té un punt de trobada d’adolescents al vestuari: les comparacions són inevitables. És aquest context el que explica la notícia que publicava l’Avui aquesta setmana. Es tractava d’un breu inequívocament encabit dins del periodisme del segle XXI: Artur Mas ja té 2.000 amics al Facebook. Au, ves-li al darrere.

I encara era més inquietant, la petita notícia, perquè explicava que el líder convergent responia personalment tots els missatges. Al marge de si és veritat o no, això alguns ho veuran com una maniobra per perfilar-se com a líder proper, mentre que d’altres creuran que un presidenciable hauria de dedicar el menys temps possible a contestar mails. (Especialment de Facebook, afegiria jo).

En tot cas, Mas situa una pedra fitera: 2.000 amics. Corro cap a la pàgina web d’aquesta xarxa social i em poso a comparar. Jordi Portabella té 986 amics. Miquel Iceta, 1.146. Raül Romeva el supera amb 1.304. El president del Parlament, Ernest Benach, no mostra la xifra en la seva informació pública. I, buscant, buscant, només el freaky-polític Ariel Santamaria Messies Juantxi –regidor a Reus, estrafolari oficial i cantant– supera el líder de CDC amb l’espaterrant xifra de 2.655 amics. Esperem que no es puguin fer projeccions de vot a partir de la xifra d’amics del Facebook, o vés a saber si el juantxisme serà qui governi la banda muntanya de la plaça Sant Jaume.

Davant del plausible cataclisme d’una sentència summament castradora de l’Estatut aprovat pel poble català en referèndum, els més benintencionats repeteixen un mateix argument: la negativa és un seriós revés per a les aspiracions nacionals catalanes, però com a mínim palesa l’esgotament del sistema actual. O sia, estat de les autonomies i cafè per a tots, ni que sigui aigualit fins a l’extrem. Coincideixo amb aquest plantejament, però em sembla incomplet, perquè situa la pilota en teulat aliè però fa poc examen de consciència.

Que l’estat de les autonomies no ha resolt l’encaix de Catalunya dins d’Espanya és qüestió evident. Però també des d’aquí s’han seguit les normes que dictava el sistema constitucional: peix al cove i negociació constant; competències i transferències a canvi de garantir la governabilitat. El pujolisme. Si ara canvia l’escenari, si ara cal plantejar com superar aquesta cotilla, no estaria malament donar per acabada l’etapa d’eterna indefinició que ha caracteritzat les aspiracions catalanistes. Encara ara volta la pregunta si Pujol és o no independentista. O sobre què carai vol dir exactament sobiranisme, una paraula que, curiosament, el diccionari del Word s’obstina a no reconèixer.

Si realment hi ha alè per a seguir reivindicant més capacitat de govern per al país, serà el moment d’intentar establir un nou marc, perquè el vell, diuen, s’ha esgotat. Fóra bo que hi hagués una certa posició clara des de les forces polítiques catalanes. Però es fa difícil parlar d’unitat. La fotografia dels quatre partits aprovant l’estatut al Parlament era fruit de tàctiques partidistes esperonades per la certesa, finalment fallida, que el PP seria qui governaria a Espanya. Però només des d’una certa il·lusió d’objectius comuns i assumpcions compartides podem seure en una taula de negociació amb l’aspiració de crear un nou taulell de joc per a l’autogovern català.

Un dels símptomes del pas del temps és que les paraules van perdent el seu significat. Pensava això mentre llegia aquests dies les notícies sobre la sentència dictada contra tres Mossos d’Esquadres. La sentència parla de tortures, que em sembla una paraula molt, massa, forta. Vagi per endavant la meva repulsa pels excessos policials, però convindria, per higiene, distingir entre abús de força, maltractament i tortura. Ni que sigui per respecte als veritablement torturats. La sentència detalla alguns moments escabrosos, com quan presumptament un agent li posa una pistola al detingut i l’insta a confessar el robatori, però convé tenir present que els jutges han assumit aquesta versió sense cap altre més prova que la declaració del propi afectat. I si ens cenyim a allò corroborat per altres testimonis, i per l’informe forense que només detalla un petit hematoma, la sentència de més de sis anys de presó sembla excessiva. Una inhabilitació temporal forta em semblaria més raonada.

En tot cas, és interessant analitzar les derivacions polítiques que ha pres el cas. Molt valenta ha estat la consellera Tura, per exemple, allà on Saura només ha mostrat ganes de nedar i salvar la roba. I la protesta de Tura –anteriorment consellera d’Interior– per la sentència condemnatòria té més valor si es té present que ara és consellera... de Justícia. Jordi Pujol també ha sortit en defensa del cos. Diversos experts em comenten de l’existència d’una crosta judicial que està interessada en desprestigiar la imatge dels Mossos d’Esquadra pel simple fet de ser la policia catalana. És la seva peculiar manera de jugar a la política. El cost humà: tres estades llargues a la presó. Parlem de tortures?

Un dels arguments que va anar sortint al llarg del Fòrum Espai Català de Premsa era el que intentava establir una simetria: si el periodista controla al poder, ¿qui controla al periodista? La qüestió pot semblar pertinent, sobretot si acceptem la consideració de premsa com a quart poder. Però tot i així la pregunta resulta capciosa, més que res perquè la resposta és –ha de ser– clara i rotunda: el codi penal.

Quan treballava de director de Línia Vallès, en els períodes electorals era freqüent rebre trucades d’alcaldes i polítics que reclamaven, per exemple, que les entrevistes amb tots els candidats que publicàvem al llarg del mes anterior tinguessin un espai atorgat proporcional al nombre de regidors de cada força política. Evidentment, aquesta era una requesta realitzada fonamentalment per aquells alcaldes –tant de PSC com de CiU– que tenien majories folgades als seus respectius consistoris. El més greu és que algunes d’aquestes trucades tenien to d’exigència: calia ser proporcional a l’hora de concedir espai i s’havien de publicar en ordre creixent d’importància. Aplicaven, en definitiva, lògica de mitjans públics a uns mitjans que eren privats. Em costava fer-los entendre que, malauradament per a ells, el criteri era potestat del director del mitjà i, en última instància, de l’editor que tenia el dret de nomenar, si s’esqueia, un nou responsable de la publicació. (El que fèiem al final era publicar-les per ordre de me menys a més regidors, cosa que tenia lògica periodística, però els espais eren similars, ja que a partir que una força política entra a l’Ajuntament i, per tant, supera un determinat biaix, és just que participi del debat amb igualtat de condicions, mentre que un principi de proporcionalitat exacte hauria portat a situacions ridícules).

Crec que en aquesta ‘síndrome de l’alcalde’ denota un cert estat de coses pel que fa a independència entre polítics i periodistes, entre mitjans públics i privats. A mi m’agraden els mitjans plurals, però no podem negar la possibilitat que altres estableixin mitjans arbitraris. He criticat manta vegades la Cope o Libertad Digital, per exemple, però mai he apel·lat al seu tancament. Això sí, per seguir amb el tema Cope, en el moment que un dels seus locutors estrella acumula no ja denúncies sinó sentències fermes per injúries, aleshores sí que és pertinent debatre –insisteixo: debatre– sobre si hauria d’existir algun tipus de sanció inhabilitatòria o, sinó, que les sancions econòmiques fossin prou fortes com per dissuadir una emissora o un periodista d’injuriar com a pràctica, assumint els costos monetaris que comporta. Ja ho van inventar al tèxtil això: era més barat pagar les multes que no construir una depuradora. Altres tipus de contaminació, altres mesures.

(Deixo la possibilitat de continuar la sèrie una altra setmana: l'encaix entre públics i privats dóna per més temes, però aquests van aparèixer amb certa insistència al Fòrum Espai Català de Premsa i valia la pena fixar-los al blog).

Les diferents eines de regulació de les ràdios i les televisions se sustenten en una premissa que el temps ha acabat convertint en molt fràgil. Fins fa poc anys, les emissions es realitzaven a través de l’espai radioelèctric, que era considerat un bé públic i, per tant, els operadors privats que l’operaven ho feien sempre obligats per una sèrie de compromisos en virtut de la utilització d’aquest espai públic. Això a Catalunya comportava, per exemple, sotmetre’s al control del CAC.

Què passarà els propers anys? L’espai radioelèctric seguirà jugant un paper predominant a curt i mig termini, però haurà de competir amb les televisions que arribin a través d’internet. Això pot semblar futurista, però en el moment que es comercialitzin televisions que integrin accés a la xarxa la transició cap al nou model es pot accelerar. Prèviament, és clar, cal aconseguir amples de banda decents.

Imaginem per tant que ara podem veure a la televisió, indistintament, canals que ens arriben a través de la TDT i d’altres que emeten via internet. La llei permet regular els primers, però no pas (de moment) els segons. Aquest escenari preocupa als reguladors i a l’Administració, i per això ha estat relativament freqüent al llarg del Fòrum Espai Català de Premsa sentir ‘avisos per a navegants’ sobre la necessitat d’encarar el debat de la regulació dels continguts audiovisuals que arriben a través de la xarxa. És el que Saül Gordillo ha definit amb encert com un atac de regulitis aguda. Malauradament, ho tenen difícil: les emissions audiovisuals d’avui dia –televisió i ràdio a través de les ones– estan sotmesos a control no pel fet de ser continguts, sinó pel fet d’usar un canal de distribució complert.

A partir d’aquí, no costa gaire d’imaginar que el greuge comparatiu pot ser dolorosament perjudicial per a les televisions de TDT, ja que en comparació amb les seves germanes d’internet tindran limitada la seva àrea de cobertura, el caràcter dels seus continguts i la quantitat de publicitat que emeten, per posar només tres exemples. Si la tècnica permet un resultat en pantalla indestriable –en el qual l’espectador no noti diferència entre una televisió per IP i una per TDT– no costa gaire d’imaginar que els operadors preferiran l’opció amb menys regulació. Considerable patata calenta que tenen, doncs, els organismes reguladors, els Governs i la UE sobre la taula.

(Al llarg dels diferents congressos que han tingut lloc les darreres setmanes, he constatat un reactivament de la polèmica entre mitjans públics i privats. Voldria dedicar aquesta setmana alguns articles a l'entorn de la qüestió, centrant-me específicament en el camp de la premsa. El primer d'aquests articles parla de la competència deslleial que es dóna a no pocs municipis catalans).

Tenint en compte que una de les funcions clàssiques atorgades al periodisme és el d’actuar de vigilant d’allò que difusament anomenem “el poder”, resulta lògic pensar que les empreses privades són les que han d’exercir principalment aquesta funció, més que no pas els governs o les administracions. Metodològicament val la pena recordar que hi ha dos drets fonamentals en joc, quan parlem de periodisme: d’una banda, el dret a rebre informació; de l’altra, el dret a la lliure expressió i a la creació de mitjans de comunicació privats.

A partir d’aquí, l’espai que li queda a un Govern és el de garantir el primer d’aquests drets –el de rebre informació– quan l’oferta privada és inexistent, sovint per causes relacionades amb la impossibilitat de sostenir-se a partir del mercat. Ja topem, doncs, amb la primera de les distorsions: l’Administració impulsa mitjans de comunicació per tal de garantir un dret ciutadà però pot tenir la temptació de condicionar el seu missatge d’acord amb els seus interessos polítics. La línia editorial d’IB3, per exemple, no és la mateixa quan governava el PP que amb la situació actual.

En el cas de premsa, cal afegir una consideració històrica: els diaris públics tenen el seu precedent en la “prensa del movimiento” i, per tant, estan desprestigiats. Possiblement per això, la majoria de mitjans de comunicació escrits promoguts pels Ajuntaments a Catalunya prenien forma de butlletí municipal, que explicitava en el seu format i llenguatge certes diferències respecte de la premsa. Això permetia una clara identificació d’aquestes publicacions com a informatives-institucionals, no pas com a periodístiques.

Els darrers anys, però, han proliferat publicacions que tendeixen a mimetitzar-se més amb la premsa convencional, local i comarcal. Són publicacions que, a vegades, exploten el mercat publicitari, per la qual cosa poden entrar amb competència amb les editores privades que desenvolupen la seva activitat en un territori concret. També pot ser que aquests mitjans distorsionin el mercat laboral, ja que poden oferir ingressos als periodistes seguint una escala salarial funcionarial, mentre que en molts casos la realitat del mercat marca sous més baixos (i aquest és un problema a solucionar, perquè la precarització de sous afavoreix que els mitjans no compleixin la seva funció). És a dir, la solució no és que l’Administració pagui menys, sinó que la premsa privada pugui retribuir millor. I, en tot cas, per poder-ho fer, s’intueix que l’existència de competidors públics no contribueix precisament al compte de resultats dels privats a partir dels quals reclamar millors sous.

La situació actual pot conduir a una paradoxa: que l’Administració dediqui despesa en un mitjà públic i després que, per una altra via, hagi de dedicar despesa en forma de subvenció a un mitjà privat, que no pot ser rendible perquè el mitjà públic li ho posa especialment difícil. L’actual paradigma, per tant, inclou conflictes que cal resoldre, modulant els paràmetres indicats anteriorment: el dret a què una població rebi informació i el de les empreses privades de muntar els seus mitjans de comunicació.

Pedro J. Ramírez sembla voler recollir el testimoni de Luis Maria Anson pel que fa a l’art de la portada creativa. En concret, El Mundo surt avui amb una primera pàgina que hauria de ser d’estudi obligatori a les facultats, junt amb aquella d’El Periódico de “l’experiment nacionalista”. El titular gran ja és autoexplicatiu: “Garzón se quita de en medio al comprobar que Franco ha muerto”. Evidentment, l’ànim d’aquest titular no és informar el lector, sinó escarnir en públic el controvertit jutge. L’insult com a eina d’excitació social –o, més prosaicament, com a manera de vendre diaris– no casa precisament bé amb aquella funció de cohesió i respecte democràtic amb què els diaris solen omplir-se la boca.

Però resulta que, un cop veiem el segon tema, aquest titular funest es queda en una broma de dubtós gust. A sota hi veiem dues fotos costat per costat, en clara oposició. A l’esquerra, la cúpula que Barceló ha dissenyat per a l’edifici de l’ONU a Gibebra. A la dreta, dos nens agonitzant a Kanya (El Congo), a prop d’una de les bases que té aquesta organització. Dos i dos són quatre. És una combinació d’imatges que no deixa massa marge al lector sobre què ha de pensar: que l’ONU malbarata els diners en futilitats artístiques mentre moren nens de fam i misèria.

Evidentment, gairebé cap fotografia es podria posar al costat de la cruesa de dos nens morint a la intempèrie. I el lligam està agafat amb fils –la proximitat a unes bases– quan en realitat el que es vol és criticar sense embuts la despesa multimilionària, però no a partir d’una reflexió argumentada i racional, sinó apel·lant de l’estómac. I a ningú no se li escapa que Pedro J. fa pagar amb aquesta portada el suport explícit que Barceló va prestar a Zapatero en la darrera campanya electoral. En tot cas, si duem aquest mètode al límit, fer diaris (i vendre’ls a partir del reclam de nens morint en portada; també podríem parlar del vulnerat dret a la intimitat del menor) mentre els nens de debò, no els del paper, moren efectivament, també pot semblar una frivolitat.