Consell Executiu#6: Llegir algun dels llibres de David Foster Wallace. Ni que sigui un trosset. L’home es va penjar divendres, després d’un llarg historial de depressió. La seva obra està tenyida d’aquest pessimisme vital que associem amb l’afartament nordamericà i la postmodernitat. Però alhora són llibres lluminosos i plens d’humor. La seva prosa, certament, resulta complicada: frases extenses, sovint amb notes a peu de pàgina encara més recargolades... tot plegat una paròdia sobre la dificultat de fixar amb precisió cap pensament per culpa de la permanent agressió d’una realitat sobresaturada d’estímuls. La seva obra major, en tots els sentits del terme, és ‘La broma infinita’, però és també la més difícil d’escometre, ni que sigui pel seu miler llarg de pàgines (cent de les quals són notes surrealistes). Més accessibles per a una entrada no traumàtica són els volums Hablemos de langostas (assaigs) i Extinción (contes). Són dos exemples sobre com avançar a cops de matxet per la selva de la contemporaneïtat, a la recerca d’una nova funció per a la literatura: Foster Wallace ha contribuït de manera notable a definir de quina manera cal narrar el segleXXI. Hi ha deixat la pell en l’intent, però als Estats Units té una colla de deixebles prometedors. Com ara Dave Eggers, de qui Empúries ha publicat recentment la notable Què és el què?

PS. Per cert, que a Hablemos de langostas hi ha un assaig divertit sobre dues setmanes que va passar Foster Wallace amb John McCai, quan optava ja a l'any 2000 a ser candidat a president dels EUA per part dels republicans (i que va perdre, en favor de Bush). La majoria de diaris explicaven de l'existència d'aquesta peça però com si estés només disponible als EUA. No és el cas, doncs.

Consell Executiu#5: Anar a veure Tom Waits un cop a la vida, com a mínim. És un must, que diuen en anglès. El seu cim creatiu, al meu parer, correspon als anys 83-92 (des del Swordfishtrombones fins al Bone Machine), però això no treu que encara avui sigui una bèstia escènica com poques n’he vist dalt d’un escenari. Waits reinterpreta en aquesta gira europea part dels seus temes (com un Murder in the red barn a ritme de blues, o un Dirt in the ground amb protagonisme dels clarinets). El so era notable. L’Auditori del Fòrum té una estètica discutible i una acústica infame, amb ecos i rebots per tot arreu, però tot i així el concert va sonar bé, encara que Waits ha optat per una banda molt melòdica en la qual hi destaca el contrabaix, el guitarra i l’home dels vents, mentre que el seu fill signa una bateria i percussió ben discreta.

Ara bé, totes aquestes mínimes crítiques són minúcies comparant-ho amb els encerts. I certament més de 120 euros per entrada és una salvatjada. Però Waits s’ho val, i l’únic inconvenient que hi trobarà el seu fan és la dificultat d’enfrontar-se amb algú precedit per la seva pròpia llegenda.

Consell executiu #4: Anar a veure ‘Antes que el diablo sepa que has muerto’. Es tracta d’un notable thriller dirigit pel veterà –80 plus– Sydney Lumet a l’entorn d’un atracament a una joieria que acaba en desastre. I que no es precipiti el lector a maleir-me els ossos per xafar-li l’argument, que això ho sabrà ja durant els primers cinc minuts. Perquè aquesta és la gràcia del film: rebentar la intriga clàssica del gènere (allò canònic seria mantenir la incògnita sobre si sortirà bé l’atracament) en favor de poder-se fixar a fons en els personatges. La lupa s’apropa, sobretot, als dos germans protagonistes; dos perfectes desgraciats interpretats magistralment per Philip Seymour Hoffman i Ethan Hawke. La part actoral la complementen –i amb nota– Marisa Tomei i Albert Finney.

Potser el final és massa forçat i de gallet fàcil. Potser hi ha un abús gratuït de l’estructura fragmentada. Però la pel·lícula té més mala llet del que sembla i és una crítica social despietada a allò que engendra la societat nordamericana contemporània: frustració sexual, laboral, econòmica, amorosa i familiar a dojo. El cinema negre sempre ha tingut una tirada a allò social. Aquest film no n’és una excepció.

Consell Executiu # 3

A poc que el vostre nivell d’anglès sigui decent, el consell executiu tercer és fer-se addicte de Jon Stewart. Se’l pot veure cada diumenge, mitja hora abans de la mitjanit (hora catalana) a través de la CNN. El seu xou és una paròdia d’un espai de notícies, però amb prou suc com perquè hagi aconseguit obrir una falca a la catedral del periodisme televisiu, després de molts anys de rodatge al canal còmic Comedy Central.

Les plantofades que reparteix Stewart, amb l’ajut inestimable dels seus col·laboradors, mereixen ser vistes. Fan una anàlisi de la política nacional americana demolidora. Els documentalistes sempre tenen el tall adequat per demostrar la inoperància/ineptitud/hipocresia/etcètera dels governants americans. Això sí: les invectives se centren en un 95% en els republicans. No és pas un programa neutral, vaja.

M’agrada Polònia, però a vegades li retrec un excés de bondat. Servituds, suposo, atribuïbles al fet de ser una televisió pública qui ho emet. L’humor ha de tenir mossegada i el nivell caní d’Stewart encara no l’hem vist per aquestes terres. Histriònic i excessiu a estones, malgrat tot és un exemple de com als Estats Units no tots són rústecs pagerols enamorats del seu rifle. N’hi ha que disparen per la boca.

Consell executiu #2: Veure Elegy, d’Isabel Coixet. Llegir el llibre en el qual es basa (El animal moribundo, de Philip Roth). Comparar-los. Perquè acarar una pel·lícula amb el text literari que l’ha inspirat és un exercici saludable i de gran utilitat a l’hora d’esbrinar les veritables intencions d’un director –directora, en aquest cas– de cinema. El meu veredicte és que Coixet ha filmat una bona pel·lícula, però que com a adaptació resulta un pèl massa amorosida. Cotton-like, que diríem.

Consell executiu#1: Córrer cap a una llibreria. Comprar el volum que aplega la poesia complerta de Manuel Vázquez Montalbán. Són versos escrits entre el 1963 –mentre estava empresonat a Lleida– i el 2003, any de la seva mort. El llibre té versos suggeridors com:

Si alguna vez volvierais

amantes imposibles

disueltos fotogramas

                               piernas

en la mano del inmenso deseo

senos colgados sobre el balcón

                                              frutal