Tinc autèntica curiositat per saber com acabarà la querella que ha interpretat Federico Jiménez Losantos contra la revista El Jueves. El motiu de la demanda per injúries era un muntatge a la web on el locutor de la Cope, tot agraint el premi ‘Gilipollas del año’ que li ha atorgat la revista, donava les gràcies a Terra Lliure pel tret que li van disparar i que li va canviar la vida. Caram el paladí de la llibertat. Caram aquell qui menystenia els jutges a qui acusava de no respectar la llibertat d’expressió. Caram l’insultador, quan és insultat.

L’acudit, la veritat, és de poc gust i gràcia relativa, mal m’està dir-ho. Però en tot cas s’emmarca clarament dins del context satíric i humorístic de la revista. Crec que l’insult és un recurs erroni, perquè acostuma a retratar més qui el profereix, no pas el receptor. Precisament la grandesa de l’humor és la capacitat d’escarnir i mostrar les misèries de l’emperador, quan creu que llueix les seves millors gales, sense haver de recórrer a la violència verbal. És una qüestió d’elegància, i tant, però també d’eficiència. Com a mínim entre la gent que compta dos dits de front. Losantos sap ben bé que l’insult més o menys florit pot atraure una quota suficient de seguidors atrets per una pirotècnia verbal emmetzinadora. El seu gran mèrit és mantenir-los captius a partir d’inocular-los el verí de l’autisme informatiu: tots els altres menteixen, som l’últim reducte que lluita contra la Gran Conspiració.

Però és de llibertat d’expressió de què parlàvem. Si Losantos opta per la via de la querella –i és significatiu que ho faci a través de l’Associació Víctimes del Terrorisme– hauria d’abandonar els ‘maricomplejines’ i altres apel·latius amb que rega els matins de l’emissora dels bisbes. Si no pot ser elegant, si no pot ser ètic, com a mínim que sigui coherent.