Gran festa cultural –però no només– dissabte passat. La Nit de Santa Llúcia serveix de pretext perquè Òmnium Cultural marqui múscul. I, enguany, amb la festa itinerant celebrant-se a Barcelona, l’èxit de convocatòria va suposar una injecció d’autoestima per a l’entitat. D’alguna manera, corona la feina feta els darrers anys, en el sentit de modernitzar l’associació. La nova junta ha sabut rejovenir Òmnium i això ha pagat els seus fruits: els afiliats s’han disparat i la mitjana d’edat s’ha rebaixat considerablement. L’altre gran èxit ha estat l’equidistància amb els partits polítics. El president Jordi Porta sap que això no ha estat fàcil. Els pronunciaments s’han mesurat fins a l’extenuació i això fa que avui molts representants de la societat civil que empenyen en favor del catalanisme se sentin còmodes amb l’entitat.

La vetllada va ser un èxit: ritme adequat de lliurament de premis i genials intervencions de Carles Santos i companyia entre bloc i bloc. La seva capacitat per fer que la música transcendeixi l’esfera estrictament auditiva és sensacional. Els premiats prometen: tinc ganes de llegir Víctor Alexandre sucumbint a la ficció –acusava una certa reiteració en els seus assaigs–, friso pel nou volum de poesia de l’Alzamora –una faula a dues veus, si l’he de creure– i també pinta bé el Sant Jordi de Novel·la que ha guanyat Lluís-Anton Baulenas, un llibre obscur i atmosfèric. No conec les obres, però em sembla que hi ha més afinació literària que en d’altres ocasions. La nit va ser coronada per un dels àmbits on el país excel·leix: la gastronomia. L’àpat comptava amb la signatures de Can Jubany, Coure, Alkimia i Hisop. No els reprodueixo els plats perquè podrien incitar l’odi.

El catalanisme viu moments de desorientació. L’entorn segueix essent hostil i costa de decidir cap a on ha d’avançar el país, ara que les velles fórmules han deixat de funcionar i l’ofec de finançament se sent amb més cruesa que mai. Nits com la passada permeten constatar que, malgrat tot, n’hi ha, de país. Celebrem-lo.