Admirem Ramon Tremosa i la seva designació com a candidat de CiU al Parlament Europeu és una bona notícia per als qui llegim habitualment els seus lúcids articles a l’Avui. Se l’ha presentat com a perfil acadèmic, però precisament la gràcia de Tremosa és la seva capacitat per no semblar-ho: les seves anàlisis són sempre pràctiques, aplicades, entenedores. Cal entendre, a més, que Tremosa no hi anirà per fer bulto, pràctica tristament habitual entre molts parlamentaris brusel·lencs, que ho viuen més com una prejubilació (el clàssic cementiri d’elefants) més que no pas com una oportunitat de contribuir a la comunitat. I consti que Guardans, el diputat sortint per part de CiU, era un dels pocs catalans que realment s’hi guanyava el sou –generós sou– a Brusel·les i Estrasburg, a pesar d’alguna ocasional sortida de to o excentricitat. L’altre europencaire és Raül Romeva, per cert.

Catalunya hi té molt i poc a pelar, a la Unió Europea. L’aliança ho és d’estats, així que aquell somni de l’Europa de les nacions és una quimera: prou traumàtic és per als estats membres haver de delegar sobirania cap a un organisme supranacional, com per a sobre renunciar al més ferm domini interior territorial. Però, tot i així, Catalunya ha de seguir insistint a Brusel·les en les seves reivindicacions, per molt que jugui en camp contrari i amb l’equip arbitral subornat. La previsible incorporació de Tremosa en l’euro-team català hauria de nodrir de nous arguments les reivindicacions en favor d’una Europa veritablement propera a les nacions, és a dir, als seus ciutadans.