Tres diaris, tres editors, tres actituds diferents.

El Periódico. Antonio Asensio Mosbah va heretar el Grupo Zeta en la mort del seu pare, quan només tenia 18 anys. Era l’abril del 2001. Des d’aleshores, el grup va passar una primera etapa de confusió que ha acabat transformant-se en decadència i crisi aguda. El noi volia fer pel·lícules, així que va posar el grup en venda. No se’n va sortir: ningú en pagava el que ell volia. Ara s’enfronten a fer fora més de 500 treballadors, més d’una cinquena part de la plantilla.

El País. Fa cinc anys, Prisa era un imperi de marbre i titani, impossible de desbancar. Però la supèrbia els ha fet adormir sobre un llit de llorers i no van veure que la crisi i l’obsolescència del model podia convertir l’or en rovell en molt poc de temps. Certament encara tenen la ràdio més escoltada i el diari més venut, però al març han de pagar 1.950 milions de deute i no saben com fer-ho. Han intentat vendre Digital Plus, sense èxit, així que s’especula que potser s’hauran de desprendre d’actius més apetitosos, com l’editorial Santillana o la Ser. Si Jesús de Polanco no hagués mort al 2007, el grup estaria en aquesta tessitura? El seu fill va heretar també el regne i no ha sabut imprimir-hi el geni del seu pare.

La Vanguardia. Aquest haurà estat un any també difícil per a La Vanguardia: la crisi de la premsa afecta especialment els diaris grans i el de can Godó arrossegava tradicionalment una estructura de personal inflada que avui dia és insostenible. Han calgut mesures dures i la posada en marxa de la planta d’impressió va provocar una vaga molt dura i tensions increïbles entre l’empresa i els treballadors. (El motiu de la polèmica era que als treballadors de tallers se’ls segregava i passaven a una empresa de nova creació). En tot cas, el diari no només no està en venda, ni el grup planeja desprendre’s de cap actiu rellevant, sinó que fins i tot estudien invertir en treure una doble edició del rotatiu, en català i castellà. Javier de Godó és comte i gran d’Espanya, però segueix fent mitja vida al despatx. El seu fill Carlos viu també per al diari i gent d’allà m’explica que hi fa més hores que un rellotge.

El grup Zeta ha anunciat que farà fora 533 treballadors, la qual cosa correspon al 22% de la plantilla. Tot i que és l’operació més sagnant de les que han transcendit del sector de mitjans de comunicació, la majoria de grups es troben també en fase de retallada profunda i rara és l’empresa que no està prejubilant, incentivant baixes, reduint sous a costa de fer renunciar a plusos o directament acomiadant personal. Mals temps per ser periodista, paradoxalment, en l’època de major consum d’informació de la història.

La generació superior a la meva va tenir la sort de poder fundar mitjans de comunicació amb el restabliment de la democràcia. El fet que els periodistes controlaven la informació els donava un poder prou gran dins les empreses. Amb el temps, però, aquestes empreses van créixer exponencialment, al mateix ritme que (de nou una paradoxa?) la precarització laboral avançava en el sector. El resultat és que, avui dia, un periodista ha de sotmetre’s molt més als interessos empresarials del seu grup –que probablement inclouen també interessos polítics– que no fa vint anys.

En tot cas, el que m’amoïna més d’aquestes retallades dràstiques, a banda de la lògica preocupació per les conseqüències que tindrà en moltes famílies, és que semblen fetes més a cop de destral que no de cisell. El cas de Zeta és paradigmàtic: fitxen un director general procedent de CaixaCorp (i La Caixa és a qui més diners deu el grup fundat per Antonio Asensio) i al cap de poques setmanes se signa un ERO de 533 persones. Costa d’imaginar que la llista s’hagi confegit filant molt prim i atenent a raonaments editorials: més aviat hom apostaria a què l’antiguitat i altres criteris estrictament comptables han estat els decisius. Això no vol dir que els directors de diaris no hagin de fer autocrítica: ¿hi havia estructures excessives, tenint en compte l’evolució de les noves tecnologies de la informació i el paper que ocupen avui dia els diaris? La crisi econòmica haurà accelerat un canvi que era irreversible: el de la transformació d’uns mitjans que estaven ancorats i que ara paguen dolorosament el preu d’aquesta manca d’estratègia.