Més preguntes retòriques sobre el cotxe del president del Parlament, una reflexió i un reconeixement d’error en el post anterior amb la corresponent retractació.

Les preguntes: Perquè s’acusa a Benach de nou ric, si la inversió és per a un cotxe que no és pas per ell, sinó per a la figura que encarna només transitòriament? Perquè s’acusa a Esquerra de fotre les mans a la caixa, quan, again, es tracta d’una compra per a un vehicle oficial d’una institució? I, sobretot, perquè s’han recordat com mai els orígens humils de Benach? Hauria estat més acceptable gastar-se els diners si el president del Parlament hagués nascut ja a l’Avinguda Pearson? Perquè ningú no ha reaccionat als insults de la Brunete contra la segona autoritat catalana? Perquè sembla, aquests darrers dies, que els problemes més grossos de Catalunya són una partida de 9.000 euros i una ossa al Pirineu?

La reflexió: Benach no hauria d’haver rectificat, perquè en el gest hi ha implícit la culpa. Pot haver estat més o menys oportú i certament el moment de crisi obliga a un control de la despesa exhaustiu. Però el placatge a Benach no s’emmarca en això, sinó que és un maniobra clarament política: enmig del debat del finançament, com en va de bé insinuar que els catalans reclamen diners per tunejar el cotxe. Només des d’aquesta perspectiva, la de la poca audàcia i cautela política, trobo discutible la compra dels accessoris de marres.

I el mea culpa: tenen raó els dos comentaristes que assenyalaven el comentari sobre què costen els tres diputats de Ciutadans. Són posats pel poble, només puc que desitjar que el poble els jutgi a les properes eleccions. Evidentment, el meu comentari no anava tant en el sentit de criticar aquests diners legítims, sinó l’atenció mediàtica que es prestava a una i altra despesa. Però, fair is fair, aquests diners són els que reben com a diputats i un blogaire no és ningú per discutir-los.

Quant ha de costar un cotxe de la segona autoritat d’un país? Qui ho decideix? Un diari? Perquè sabem amb gran desplegament de vestidures esquinçades el que costa el cotxe del president del parlament català i no el del parlament espanyol o el del parlament murcià? Haurien seguit el joc a l’ABC els diaris catalans si el cotxe oficial hagués estat el de Montilla? N’hauria parlat La Vanguardia, per exemple, si un hipotètic ministre Duran i Lleida hagués estat objecte de la informació? És equivalent el cotxe oficial de Benach al que tindria un alt executiu d’una gran empresa? Dels accessoris comprats per al cotxe oficial, ¿quants corresponen a ginys que permeten treballa-hi a dins? Les declaracions de Saura tenen alguna lògica política? Jordi Miralles, membre de la mesa del Parlament per part del mateix partit que Saura, es desplaça en bicicleta als actes que ha d’assistir? Perquè els mitjans es fan ressò d’una nota de Ciutadans tan idiota com per dir que la crisi no sembla afectar ERC, quan és evident que el cotxe es paga amb pressupost del Parlament? Quant costa mantenir els tres diputats de Ciutadans al llarg de l’any, total perquè muntin manifestacions basades en una mentida i emetin notes de premsa que només són agit-prop contra el catalanisme?

Debats com el preu dels cotxes oficials o els sous dels governants solen caure en una demagògia estèril que, en el millor dels casos, acaba actuant com a distracció dels veritables problemes. Els salaris i altres beneficis dels polítics en actiu a l’Administració han de ser públics i cal exigir optimització dels recursos. Però convé no confondre això amb una visió gallinàcia en la qual, per pur populisme, es proposen uns sous i unes condicions que, cas d’aplicar-se, accentuarien un fenomen ja conegut: molts dels perfils més vàlids no es dediquen a la política perquè a l’empresa privada poden quadriplicar els ingressos i, a sobre, sense que (gairebé) ningú els fregeixi a preguntes o comentaris.