La Vanguardia ‘regalava’ un semàfor vermell a la controvertida ministra francesa de justícia Rachida Dati, per haver-se incorporat a la feina tan sols cinc dies després d’haver donat a llum. Argüeix el diari, ja que el text va sense signar, que resulta un mal exemple en matèria de conciliació de vida laboral i familiar. La primera pregunta és òbvia: ¿hauria aplicat el mateix barem La Vanguardia si s’hagués tractat d’un ministre masculí?

Però en realitat la resposta és irrellevant, perquè el rotatiu s’oblida d’un punt bàsic: que la conciliació de vida familiar i laboral és un dret, no pas un deure. El que cal és promoure mesures perquè aquelles dones que ho desitgin puguin exercir de mares el màxim temps possible sense haver de sacrificar les seves carreres professionals. Ara bé, si alguna dona vol donar prioritat a la seva feina, és injust refregar-li-ho per la cara, ni que sigui amb l’argument de l’exemplaritat requerida als polítics. Si jo tingués una criatura, de ben segur que alteraria la meva distribució d’hores per dedicar-li temps en detriment de la part laboral, però si algú altre decideix el contrari, per ell (o ella) farà.

Aquest cas, i la polèmica pel vestit de marres de la ministra Chacón, demostren que en matèria d’igualtat la batalla ideològica dista molt d’estar guanyada, per molt que els presidents s’enorgulleixin, l’endemà de formar govern, del seu estol de ministresses.

Estranya fal·lera, la d’afanyar-se a dir quants ministres tenen òrgans reproductius interns i quants externs. Evidentment, no es tracta d’una disquisició biològica, sinó social: el nombre de ministres femenines seria un presumpte baròmetre de la singladura de les dones per assolir la igualtat d’oportunitats. Però és aquesta una estadística tramposa, per reduccionista. Nou ministresses no redimeixen un país on, segons se’ns explica, les dones encara cobren menys per fer feines d’igual qualificació. O sia, que una Isabel la Catòlica no converteix totes les dones en reines.

Després d’avaluar si les carteres ministerials han anat a parar a humans de cromosomes XX o XY, l’altra grandíssima anàlisi acostuma a centrar-se en la procedència geogràfica dels distingits. Per la part que ens toca, els mitjans s’han afanyat a assenyalar a) que la quota catalana és de dos sobre disset, b) que són Chacón i Corbacho, per tant, de l’ala més propera al PSOE –¿algú es pensava que trucarien a Raimon Obiols perquè tornés del llimb polític que és Brussel·les?– i c) que han obtingut dos ministeris importants com són Defensa, l’una, i Treball i Immigració, l’altre, ni que sigui a costa de perdre Indústria. Tampoc acabo de comprar aquesta lectura. Acceptar que la gestió dels membres del govern de l’Estat pot estar condicionada pel seu origen seria francament preocupant i símptoma d’una gran immaduresa del sistema polític espanyol. I la realitat és que els rèdits obtinguts pels ministres catalans al llarg de la democràcia no han estat especialment fecunds, des del punt de vista de l’interès nacional. No en va, la seva tasca és la d’impulsar polítiques i ser cares visibles de les diferents àrees, però el seu poder està limitat, o si més no condicionat, per una classe funcionarial que mana més del que no sembla, a Madrid, i que tendeix a mantenir les inèrcies, a ser resistent o impermeable a canvis dràstics.