He rellegit aquests dies l’extens reportatge que va signar el meu admirat David Foster Wallace sobre el candidat McCain. És un text de l’any 2000, quan McCain disputava a George W. Bush l’opció a ser candidat republicà. No cal recordar que va perdre. Jo havia llegit el relat fa cosa de tres o quatre anys, quan el record de McCain com a alternativa a Bush ja se m’havia esvaït de la memòria i quan ningú parlava d’ell com a possible successor. Així, aquesta relectura ha estat doblement morbosa: podia aprofundir en la figura d’un polític que em causa certa fascinació, tot i la distància ideològica, i alhora també volia aprofitar per trobar traces del neguit que, finalment, va portar David Foster Wallace al suïcidi. És ben curiós: rellegint aquests dies bona part de la seva obra, sembla ara diàfan que l’autor acabés prenent la dràstica decisió d’acabar amb la seva vida. A tot arreu hi trobo pistes, quan en la primera lectura els mateixos passatges que ara semblen tan reveladors passaven (relativament) desapercebuts.

Sobre McCain, en canvi, el reportatge (d’unes cent pàgines: DFW no és dels que es moca amb mitja màniga) no me n’ha fet canviar la percepció inicial. Es tracta d’una figura típicament americana: la de l’heroi solitari capaç de sacrificar-se per un ideal superior, en el qual hi creu d’una manera tan abraonada que, sovint, ratlla la follia. McCain va aconseguir amenaçar l’any 2000 la candidatura republicana oficialista de Bush Jr gràcies a aquest caràcter d’outsider. Però ara veiem com, vuit anys més tard, la seva estratègia li està fent figa, sobretot en aquesta fase final de campanya. Al capdavall, el seu outsiderisme empal·lideix –amb perdó per l’acudit fàcil– al costat de la possibilitat que sigui un negre qui presideixi el país. No voldria reduir la complexitat d’una campanya electoral com l’americana a un parell de clixés tan reduccionistes, però dono per fet que tots dos candidats han estat capaços de reclutar a les seves files el més granadet quant a spin doctors, assessors de campanya, agents de premsa i publicistes es refereix. És difícil trobar llocs en els quals marcar un perfil propi i deixar una mica de marge per a la sorpresa (i la sorpresa és cosina de la il·lusió). Tots dos, i des de plantejaments i posicionaments ideològics prou distants (a matisar en propers apunts), han ocupat un espai similar: el del candidat que revoluciona el sistema. McCain perquè és enemic de la cleptocràcia de Washington. Obama perquè trenca l’hegemonia Wasp. Guanyi qui guanyi (d’acord: serà Obama), l’establishment del poder americà viurà uns anys convulsos. Esperem.

Consell Executiu#6: Llegir algun dels llibres de David Foster Wallace. Ni que sigui un trosset. L’home es va penjar divendres, després d’un llarg historial de depressió. La seva obra està tenyida d’aquest pessimisme vital que associem amb l’afartament nordamericà i la postmodernitat. Però alhora són llibres lluminosos i plens d’humor. La seva prosa, certament, resulta complicada: frases extenses, sovint amb notes a peu de pàgina encara més recargolades... tot plegat una paròdia sobre la dificultat de fixar amb precisió cap pensament per culpa de la permanent agressió d’una realitat sobresaturada d’estímuls. La seva obra major, en tots els sentits del terme, és ‘La broma infinita’, però és també la més difícil d’escometre, ni que sigui pel seu miler llarg de pàgines (cent de les quals són notes surrealistes). Més accessibles per a una entrada no traumàtica són els volums Hablemos de langostas (assaigs) i Extinción (contes). Són dos exemples sobre com avançar a cops de matxet per la selva de la contemporaneïtat, a la recerca d’una nova funció per a la literatura: Foster Wallace ha contribuït de manera notable a definir de quina manera cal narrar el segleXXI. Hi ha deixat la pell en l’intent, però als Estats Units té una colla de deixebles prometedors. Com ara Dave Eggers, de qui Empúries ha publicat recentment la notable Què és el què?

PS. Per cert, que a Hablemos de langostas hi ha un assaig divertit sobre dues setmanes que va passar Foster Wallace amb John McCai, quan optava ja a l'any 2000 a ser candidat a president dels EUA per part dels republicans (i que va perdre, en favor de Bush). La majoria de diaris explicaven de l'existència d'aquesta peça però com si estés només disponible als EUA. No és el cas, doncs.