Acabo de passar dues hores clavat davant la pantalla mirant El recompte, la pel·lícula que dramatitza el disputat recompte de vots a Florida l’any 2000, en aquelles eleccions que enfrontaven George W. Bush i Al Gore. Han estat 120 minuts dels més intensos de l’any pel que fa a ficció televisiva. Al darrere hi ha l’HBO i prova de la importància del projecte és la nòmina d’actors que hi incorpora: Kevin Spacey, Laura Dern, Tom Wilkinson, Tom Hurt. No pas poca cosa, si es té en compte que es tracta d’un film pensat directament per a la televisió.

El més meritori de la pel·lícula és que s’atreveix a narrar un procés extremadament complex i ple de vicissituds legals a un públic al qual tracta d’adult i intel·ligent. El detall i la minuciositat (i el rigor, per tant) no estan renyits amb un agut sentit del ritme cinematogràfic. Encara que sigui amb vuit anys de retard, que hi hagi un film de distribució massiva que s’atreveixi a explicar un episodi relativament recent resulta molt meritori i desperta una (poc) sana enveja. Perquè El recompte, a més, no és una pel·lícula gens acomodatícia. El retrat que realitza de Katherine Harris, Secretària d’Estat a Florida aleshores, és tan cruel que costa d’imaginar que la al·ludida hagi sortit mai més de casa.

Si la cultura política s’higienitza gràcies als mitjans de comunicació i al periodisme, com a mínim en teoria, no estaria de més afegir que també ho fa a través de l’art. I el cinema ha estat tradicionalment un bon mitjà a través del qual apropar la política als ciutadans. És per això que lamento que el país no hagi estat capaç d’afrontar el repte encara d’assumir la seva història més recent i reflexionar-la a través del cinema. Salvador és l’episodi més recent, si mirem les produccions dels darrers anys. I, francament, ¿no pagarien de gust els set euros de l’entrada per veure una reconstrucció, per exemple, del pacte del primer tripartit?