En l’anterior apunt hi feia una lloa de la tasca de Guardans com a europarlamentari però li retreia la tendència a tenir sortides de to i, efectivament, ha fet gala d’aquesta simpàtica característica en conèixer que la federació CiU no comptava amb ell per a la propera legislatura. L’unionista ha adreçat diferents retrets que ha adreçat a Artur Mas, responsable de la decisió de prescindir d’ell en favor de Ramon Tremosa. Però el més suculent ha estat que hagi revelat una conversa on el dirigent de CDC li retreia que en un referèndum sobre la independència votaria “no”, mentre que, en canvi, ell apostaria pel “sí”.

Aquest és un cop baix, sinó el més baix possible. L’edifici polític i conceptual de CiU se sustenta en una ambigüitat fonamental: la de no apostar per la independència, però tampoc renegar-ne. Si s’oficialitzés que Mas és independentista, això condicionaria molt la seva capacitat d’elaborar discurs, d’establir pactes, etcètera. De fet, una de les fites més notables de Pujol és haver esquivat la qüestió de manera que molts militants del partit pensaven que no es declarava independentista per tacticisme partidista, però íntimament confiaven que el pròcer, en cas de referèndum, votaria un sí de totes, totes.

Arribarà mai a ‘sortir de l’armari’, CiU? Serà bo per la formació? Serà bo per al país?

Facebook haurà estat un dels fenòmens del 2008 i, a casa nostra, els polítics hi ha pres un protagonisme rellevant. De la mateixa manera que no es concebia un candidat sense blog, tampoc ara és imaginable un polític sense perfil de Facebook. Sense perfil de Facebook i, és clar, sense un grup significatiu d’amics, perquè aquesta xarxa social té un punt de trobada d’adolescents al vestuari: les comparacions són inevitables. És aquest context el que explica la notícia que publicava l’Avui aquesta setmana. Es tractava d’un breu inequívocament encabit dins del periodisme del segle XXI: Artur Mas ja té 2.000 amics al Facebook. Au, ves-li al darrere.

I encara era més inquietant, la petita notícia, perquè explicava que el líder convergent responia personalment tots els missatges. Al marge de si és veritat o no, això alguns ho veuran com una maniobra per perfilar-se com a líder proper, mentre que d’altres creuran que un presidenciable hauria de dedicar el menys temps possible a contestar mails. (Especialment de Facebook, afegiria jo).

En tot cas, Mas situa una pedra fitera: 2.000 amics. Corro cap a la pàgina web d’aquesta xarxa social i em poso a comparar. Jordi Portabella té 986 amics. Miquel Iceta, 1.146. Raül Romeva el supera amb 1.304. El president del Parlament, Ernest Benach, no mostra la xifra en la seva informació pública. I, buscant, buscant, només el freaky-polític Ariel Santamaria Messies Juantxi –regidor a Reus, estrafolari oficial i cantant– supera el líder de CDC amb l’espaterrant xifra de 2.655 amics. Esperem que no es puguin fer projeccions de vot a partir de la xifra d’amics del Facebook, o vés a saber si el juantxisme serà qui governi la banda muntanya de la plaça Sant Jaume.

Llegeixo amb les celles alçades a l’Avui una notícia on se’ns informa que Mas ha anunciat que ja no parlarà més del tripartit. La idea de fons, per al líder convergent, és que “la gent ja sap que no va gaire bé en res” i, per tant, el que cerca no és algú que repeteixi la presumpta obvietat, sinó referents alternatius per substituir la fórmula. Des del punt de vista argumentatiu és elegant i aparentment eficaç. L’única pega és que la declaració –realitzada en un acte menor a Girona– només pot passar per un brindis al sol. Potser Mas no comptava en què un diari amplificaria les seves paraules més enllà de l’auditori al qual s’adreçava. En tot cas, ara tenim una promesa que ens complaurem des d’aquest bloc d’anar-ne seguint el seu compliment.

No és patrimoni exclusiu de CiU, és clar. Però la retòrica govern-oposició, com a mínim als àmbits català i espanyol, resulta extremadament cansada. Si jo hagués d’apostar per quina és la principal causa de desafecció per la política, seria aquesta. Hi ha mitja dotzena de fórmules que es van intercanviant els partits. El govern fa una cosa. L’oposició ho critica sistemàticament. El govern replica acusant de deslleialtat. Etc.

Només cal veure en quins verbs són els que copen els titulars de la secció de política dels diaris: anuncia, replica, declara, respon, acusa... no pas verbs d’acció, sinó de dicció. Fets i no paraules, amb permís de Montilla, és allò que com a lector recomanaria als meus diaris. I resulta evident que la política és també el terreny d’enfrontar idees i visions i, per tant, on la dialèctica ha de tenir un espai generós. Però el perill és regalar espais gratuïtament a declaracions vanes, com sembla haver estat el cas. (A menys que el diari després marqui Artur Mas cada cop que, previsiblement, acabi blasmant el tripartit).

Els debats de política general ja no sorprenen mai en el seu contingut. La majoria d’intervencions són previsibles fins a la coma. I en aquells temes més polèmics, es busca sempre el redactat més neutre, aquell que insinua alguna cosa però no fixa ben bé res. En va ser un exemple l’escenificació del front unitari pel finançament. Fins i tot un diari que passa per ser el més afí al Govern, com és El Periódico, reconeixia en el seu titular la buidor de la declaració conjunta pactada.

Obviem per tant el fons, i passem a la forma. Va ser interessant el xoc Montilla i Mas: dues classes de dureses de signes diferents però intensitats similars. El líder convergent, com li correspon des del seu paper d’(etern) opositor: jugant a l’atac i amb un discurs mecànicament bastit per atacar la jugular contrària. Encarcarat però eficaç. Adjectius que s’escauen de ple per qualificar la intervenció de Montilla, qui jugava a la defensiva i que va mostrar-se impertorbable, de pedra. Qui ho havia de dir que Mas i Montilla –dos caràcters tan diferents, dues històries personals tan dispars i dues ideologies tan oposades– acabarien compartint un gust per l’oratòria rígida i la manca absoluta de poesia. Benvinguts a la política enumerativa.

L’única llicència a les metàfores va venir de la mà de Puigcercós, que estrenava en un debat de política general la seva condició d’exconseller i, alhora, futurible. La seva analogia de Matrix va fer alçar més d’una cella incrèdula, enmig de l’ensopiment general: “[la situació a Catalunya] em recorda a la pel·lícula Matrix: hi ha un moment que Morfeu li diu a Neo: 'tens dues pastilles. Si prens la de mà esquerra, ho oblidaràs tot i continuarà tot igual, amb el de sempre. Però si prens l'altre pastilla, serà la realitat. Serà assumir riscos. Serà les dificultats. Però és la realitat de debò”. Malauradament, les llicències literàries –o cinematogràfiques, benvinguts a l’era audiovisual– van ser escasses i, per tant, si s’hagués de comparar el debat a una pastilla, aquesta seria sense dubte un somnífer. Debat de política general: rima amb orfidal.