L’elecció de Barack Obama com a president dels EUA és històrica –al capdavall, no fa tant que ni tan sols podien ocupar els millors seients en un autobús, per exemple– però convindria moderar l’eufòria, ja que la voluntat de canvi no ha estat tan sonada com el marcador de vots delegats (338 contra 163, a l’hora d’escriure això) sembla indicar. Convé tenir en compte que hi ha set estats que han canviat de mans: Nevada, Colorado, New Mexic, Iowa, Ohio, Virginia i Florida han passat del vermell al blau. Però, d’aquests, n’hi ha tres que ho han fet per un marge molt estret –51% a 49% o bé 52% a 48%– de manera que fins a 60 vots delegats s’han decidit per ben poqueta cosa. Per tant, si movem aquests 60 vots d’una banda a l’altra, el marcador resultant és de 278 per a Obama, molt poc per sobre dels 270 necessaris per alçar-se amb la victòria. Això a manca de tres estats (Missouri, Indiana i Carolina del Nord) que també estan en situació de fifty fifty.

Per això em resulta especialment rellevant la intervenció de McCain reconeixent la derrota. L’elegància i humilitat amb què ho va fer i l’entusiasme fins i tot pel caràcter històric de la jornada diuen molt en favor del candidat republicà, però també sobre la higiene democràtica nordamericana. Acostumats al cas català i al cas espanyol –tan dolorosament semblants– en què es nega la legitimitat del Govern resultant ja des del minut u, resulta consolador comprovar que, almenys als Estats Units, encara queden polítics capaços d’acceptar no només les victòries alienes, sinó també les derrotes pròpies. Res a veure amb el “tots guanyem” que entonen els polítics catalans i espanyols rere cada elecció.

I, finalment, un breu apunt sobre les fronteres històriques encara a demolir. Sense treure ni un bri d'importància al fet que un negre presideixi els Estats Units, jo friso per al dia en què ho faci algú que es declari obertament no creient. Ja no la veurem, aquesta revolució, em temo.

He rellegit aquests dies l’extens reportatge que va signar el meu admirat David Foster Wallace sobre el candidat McCain. És un text de l’any 2000, quan McCain disputava a George W. Bush l’opció a ser candidat republicà. No cal recordar que va perdre. Jo havia llegit el relat fa cosa de tres o quatre anys, quan el record de McCain com a alternativa a Bush ja se m’havia esvaït de la memòria i quan ningú parlava d’ell com a possible successor. Així, aquesta relectura ha estat doblement morbosa: podia aprofundir en la figura d’un polític que em causa certa fascinació, tot i la distància ideològica, i alhora també volia aprofitar per trobar traces del neguit que, finalment, va portar David Foster Wallace al suïcidi. És ben curiós: rellegint aquests dies bona part de la seva obra, sembla ara diàfan que l’autor acabés prenent la dràstica decisió d’acabar amb la seva vida. A tot arreu hi trobo pistes, quan en la primera lectura els mateixos passatges que ara semblen tan reveladors passaven (relativament) desapercebuts.

Sobre McCain, en canvi, el reportatge (d’unes cent pàgines: DFW no és dels que es moca amb mitja màniga) no me n’ha fet canviar la percepció inicial. Es tracta d’una figura típicament americana: la de l’heroi solitari capaç de sacrificar-se per un ideal superior, en el qual hi creu d’una manera tan abraonada que, sovint, ratlla la follia. McCain va aconseguir amenaçar l’any 2000 la candidatura republicana oficialista de Bush Jr gràcies a aquest caràcter d’outsider. Però ara veiem com, vuit anys més tard, la seva estratègia li està fent figa, sobretot en aquesta fase final de campanya. Al capdavall, el seu outsiderisme empal·lideix –amb perdó per l’acudit fàcil– al costat de la possibilitat que sigui un negre qui presideixi el país. No voldria reduir la complexitat d’una campanya electoral com l’americana a un parell de clixés tan reduccionistes, però dono per fet que tots dos candidats han estat capaços de reclutar a les seves files el més granadet quant a spin doctors, assessors de campanya, agents de premsa i publicistes es refereix. És difícil trobar llocs en els quals marcar un perfil propi i deixar una mica de marge per a la sorpresa (i la sorpresa és cosina de la il·lusió). Tots dos, i des de plantejaments i posicionaments ideològics prou distants (a matisar en propers apunts), han ocupat un espai similar: el del candidat que revoluciona el sistema. McCain perquè és enemic de la cleptocràcia de Washington. Obama perquè trenca l’hegemonia Wasp. Guanyi qui guanyi (d’acord: serà Obama), l’establishment del poder americà viurà uns anys convulsos. Esperem.

El segon debat va ser, aclaparadorament, per a Obama. Com ho havia estat també el primer? Bé, jo discrepo aquí de la versió oficial i dels sondeigs: al primer round McCain va saber imposar la seva experiència i carisma personal, mentre que el seductor demòcrata apareixia en pantalla massa rígid i no especialment comunicatiu. En canvi, ahir el format l’afavoria: en comptes de ser un debat rígid, dels de faristol, l’escenari consistia en dos simples tamborets i una petita platea amb públic: els candidats es movien, s’atansaven a aquella metàfora de ‘poble americà’ i això va ajudar a baixar el debat des dels models teòrics fins als interessos més palpables de la gent.

McCain va jugar fort dues cartes: altra cop la de la seva experiència i la de recordar que Obama promet ara unes mesures determinades quan al llarg de la seva trajectòria política ha acabat votant en el sentit contrari. Go for the records, go for the records, no es cansava de repetir el republicà. Barack Obama, per part seva, minava la idea que McCain és una rara avis dins del panorama republicà i per tant el feia corresponsable –o com a mínim aquiescent– de les polítiques més desastroses de Bush.

El debat entre Obama i McCain era de dolorosa comparació amb el que van protagonitzar Zapatero i Rajoy al març. No només perquè es tractava d’un debat de veritat, en el qual no hi havia preguntes pactades, ni torns cronometrats, ni la prohibició de tallar el contrincant. És que el fons va resultar molt més substanciós. Mentre els dos líders espanyols es limitaven a repetir com lloros arguments buits de significat, Obama i McCain enquadraven prou bé els reptes del país sense apel·lar a vaguetats més o menys ampul·loses. I tot i tenir la llibertat de poder interrompre l’oponent, se’n van guardar prou de fer-ho, sabedors que això els pot resultar contraproduent perquè poden quedar com a uns maleducats o impertinents.

Obama no va saber treure profit del desastre iraquià. Ho tenia difícil, ja que precisament McCain s’ha distanciat prou de Bush en aquest àmbit i, a més, el republicà té molta més experiència en afers internacionals que no pas Obama. També resulta discutible l’eficàcia de l’estratègia del demòcrata basada en parlar molta estona de la universalitat dels serveis. Fer-ho en un país on la classe mitjana, en general, s’ha buscat la vida fora del sistema públic, és jugar-se-la a engrescar als menys afavorits perquè acudeixin a votar, pràctica en la qual tradicionalment no s’han destacat. Per si quedava algun dubte, després de l’intent de desgast patit pel jove senador, va assegurar que calia trobar i matar Bin Laden. Resultava un pèl sinistre, a oïdes d’un europeu.

McCain, per part seva, va fer gala de més humor i saber estar. A estones, un cert carisma personal aconseguia fer oblidar la fesomia diguem-ne poc afavorida del candidat. El seu discurs era tranquil i en alguns moments esquivava algun tema delicat, però sempre amb elegància. El seu punt feble és, evidentment, el llegat que el seu partit arrossega. Va presumir de com estava anant la guerra d’Iraq durant el darrer any, com si el conflicte hagués començat just llavors i no al 2003. O va assegurar que endreçaria la corrupció política, sense adonar-se que era el seu partit, durant els darrers vuit anys, qui havia perdut les regnes del control de la despesa.

Al marge de les polítiques que representen, si hagués de votar un dels dos candidats a tenor tan sols del que es va poder veure divendres a la matinada, probablement optaria per McCain, ja que em va semblar el més ben preparat. I el seu discurs, gat vell, avançava per l’esquerra en més d’alguna ocasió al d’Obama, conegut per ser de l’ala més liberal dels demòcrates. Cal tenir en compte, a més, que el debat se centrava en política exterior i economia. Si haguessin tractat qüestions socials o de drets individuals McCain hauria fet molt més evident el seu caràcter conservador i Obama podria haver encarnat millor la idea de relleu generacional necessari. Esperarem, doncs, al segon debat.