Mala espina, molta mala espina, la notícia d’El Periódico de diumenge a l’entorn del finançament. Resulta que de l’actualització del cens es deriva una injecció suplementària per Catalunya de 3.500 milions. Que sigui el diari de Zeta qui hagi aixecat aquesta pretesa exclusiva és simptomàtic de quina pot ser l’estratègia socialista a l’hora de vendre una proposta de finançament tramposa. I feta amb astúcia, ja que aquests 3.500 milions garanteixen un titular –el mateix El Periódico ho subratllava en portada– tot apel·lant a la xifra mínima que havien demanat les cambres de comerç catalanes. Podria semblar, convenientment explicat, que Zapatero –a la fi!– ha complert almenys una de les seves promeses.

Però no: convé tenir present que aquests 3.500 hipotètics milions no són els 3.500 milions. Això procedeix d’una actualització del cens que implica una despesa extraordinària de 19.000 milions. Si agafem una calculadora i comencem a fer divisions, veurem que, en realitat, i tenint en compte l’aportació catalana al PIB, aquesta quantitat no fa sinó reforçar el dèficit fiscal de Catalunya respecte de la resta de comunitats autònomes. El diari editorialitzava, malgrat tot, assegurant que aquesta era una bona notícia per a Catalunya, tot i que la Generalitat callés per tacticisme. Però és Zeta qui sembla actuar de la manera més múrria, ja que l’editorial afavoreix més els interessos espanyols que no pas els catalans. Però ja se sap que Zapatero comença amb Zeta.

Falta per saber, mentrestant, aquella mena de conill tret de la màniga sobre el finançament extra per a aquelles comunitats amb llengua pròpia. Però si els del PP encara no han posat el crit al cel serà perquè la quantitat no deu servir ni per pagar la reimpressió dels formularis escolars que la Generalitat ha de rectificar per obra i gràcia del Tribunal Suprem. (Però d’això en parlaré en el proper apunt). Mentrestant, a l’espera dels fets, la mar de fons generat pels mitjans, sovint a mode de globus sonda, no permet esperar massa bons averanys.

Els debats de política general ja no sorprenen mai en el seu contingut. La majoria d’intervencions són previsibles fins a la coma. I en aquells temes més polèmics, es busca sempre el redactat més neutre, aquell que insinua alguna cosa però no fixa ben bé res. En va ser un exemple l’escenificació del front unitari pel finançament. Fins i tot un diari que passa per ser el més afí al Govern, com és El Periódico, reconeixia en el seu titular la buidor de la declaració conjunta pactada.

Obviem per tant el fons, i passem a la forma. Va ser interessant el xoc Montilla i Mas: dues classes de dureses de signes diferents però intensitats similars. El líder convergent, com li correspon des del seu paper d’(etern) opositor: jugant a l’atac i amb un discurs mecànicament bastit per atacar la jugular contrària. Encarcarat però eficaç. Adjectius que s’escauen de ple per qualificar la intervenció de Montilla, qui jugava a la defensiva i que va mostrar-se impertorbable, de pedra. Qui ho havia de dir que Mas i Montilla –dos caràcters tan diferents, dues històries personals tan dispars i dues ideologies tan oposades– acabarien compartint un gust per l’oratòria rígida i la manca absoluta de poesia. Benvinguts a la política enumerativa.

L’única llicència a les metàfores va venir de la mà de Puigcercós, que estrenava en un debat de política general la seva condició d’exconseller i, alhora, futurible. La seva analogia de Matrix va fer alçar més d’una cella incrèdula, enmig de l’ensopiment general: “[la situació a Catalunya] em recorda a la pel·lícula Matrix: hi ha un moment que Morfeu li diu a Neo: 'tens dues pastilles. Si prens la de mà esquerra, ho oblidaràs tot i continuarà tot igual, amb el de sempre. Però si prens l'altre pastilla, serà la realitat. Serà assumir riscos. Serà les dificultats. Però és la realitat de debò”. Malauradament, les llicències literàries –o cinematogràfiques, benvinguts a l’era audiovisual– van ser escasses i, per tant, si s’hagués de comparar el debat a una pastilla, aquesta seria sense dubte un somnífer. Debat de política general: rima amb orfidal.

Divendres, al Palau de la Generalitat, s’hi celebrava un homenatge a Josep Irla. Es tracta, probablement, del president de la Generalitat moderna més desconegut: va exercir el càrrec del 1940 fins al 1954 i, tenint en compte que el seu immediat predecessor havia estat afusellat, es pot dir que el republicà va ser, com a mínim, valent. Sobta per tant el relatiu ostracisme al qual se l’ha condemnat. L’acte de divendres, que coincidia amb el cinquantè aniversari de la seva mort, volia pal·liar, ni que fos una mica, el greuge històric. La taula estava formada pel vicepresident Carod (estudiós de la seva figura), el president del Parlament, Ernest Benach (Irla també ho havia estat) i José Montilla.

Quan, en iniciar el seu discurs, Montilla va destacar la discreció d’Irla (i, certament, va ser-ne, de discret) ningú a la sala no devia dubtar que, en el fons, el president –l’actual–, estava fent una vindicació d’ell mateix. I quan vaig sentir la frase: “Irla estava convençut que, d’un polític, fins i tot en la més gran adversitat, s’espera que mantingui la serenitat i el rumb de la nau que guia; sabedor que hi ha un patriotisme profund que no necessita la sublimació permanent dels mots inflamats”, vaig pensar que l’autor dels discursos del President es mereixia matrícula d’honor en apropiació de figura aliena.

Ho dic sense ironia. D’acord que la frase, sentida a través de l’erràtica fonètica de Montilla, grinyolava una mica i feia evident l’autoria aliena. Però els crítics del PSC hauran de concedir que el President ha assumit sense fissures els valors i arguments que se li suposen derivats del seu càrrec. La seva intervenció va estar farcida de frases com “el nostre poble” o “la nostra història”. Ignoro fins a quin punt això és un sentiment genuí o bé pura necessitat política per assegurar la (relativa) comoditat d’ERC al Govern. Fins i tot no estic segur que això sigui un extrem rellevant. Més m’estimaria poder calibrar quin efecte té això a nivell general. ¿És un gest que detectem només els qui anem seguint els afers polítics? ¿O bé contribueix a sumar adhesions a la noció de país català a indrets tradicionalment indiferents a aquesta idea, que són precisament allà on el PSC treu més vots? Farà falta una certa perspectiva temporal per saber-ho.