Penosa, sense pal·liatius, la gestió que està fent ICV de la crisi generada arran de la carta enviada pel departament d’Interior on es demanava l’assistència de mandos als actes del conseller Saura. Ho destapava La Vanguardia i, a les poques hores, Joan Boada es marcava un farol: que publiquin la carta, si la tenen. Patam: no era una carta, que era un correu electrònic, però tant és, en Boada fa el primer ridícul. Tanmateix, és un ridícul innocu, que no passa de la relliscada badoca de qui confia en la paraula d’algú que, com s’ha vist, o s’errava o mentia.

A l’endemà, Jaume Bosch, en una entrevista a Rac1 explica que aquesta política de reclutament semiforçós –el terme és meu– a conferències i actes és una pràctica que ve dels temps de Tura i Pujol. Com si l’error dels antecessors –si realment fou així– legitimés repetir una conducta que se sap discutible. I, mira, si es vol embrutar el nom de l’anterior Govern, encara hom ho pot entendre des de la lògica del desgast partidista –tot i que al final, això el que desgasta és l’interès de la parròquia en la política– però que posin en el punt de mira una consellera del mateix Govern (però diferent partit, ai las) em sembla un despropòsit total.

Interior serà la vara de mesurar amb la qual es jutjarà el pas d’ICV pel Tripartit-2. I, de moment, l’avaluació és ben negativa: no han tingut contents els seus votants naturals, mentre que l’electorat d’altres partits censura aquesta actitud erràtica del cap polític de la policia, de qui vol i no dol.

Un dels símptomes del pas del temps és que les paraules van perdent el seu significat. Pensava això mentre llegia aquests dies les notícies sobre la sentència dictada contra tres Mossos d’Esquadres. La sentència parla de tortures, que em sembla una paraula molt, massa, forta. Vagi per endavant la meva repulsa pels excessos policials, però convindria, per higiene, distingir entre abús de força, maltractament i tortura. Ni que sigui per respecte als veritablement torturats. La sentència detalla alguns moments escabrosos, com quan presumptament un agent li posa una pistola al detingut i l’insta a confessar el robatori, però convé tenir present que els jutges han assumit aquesta versió sense cap altre més prova que la declaració del propi afectat. I si ens cenyim a allò corroborat per altres testimonis, i per l’informe forense que només detalla un petit hematoma, la sentència de més de sis anys de presó sembla excessiva. Una inhabilitació temporal forta em semblaria més raonada.

En tot cas, és interessant analitzar les derivacions polítiques que ha pres el cas. Molt valenta ha estat la consellera Tura, per exemple, allà on Saura només ha mostrat ganes de nedar i salvar la roba. I la protesta de Tura –anteriorment consellera d’Interior– per la sentència condemnatòria té més valor si es té present que ara és consellera... de Justícia. Jordi Pujol també ha sortit en defensa del cos. Diversos experts em comenten de l’existència d’una crosta judicial que està interessada en desprestigiar la imatge dels Mossos d’Esquadra pel simple fet de ser la policia catalana. És la seva peculiar manera de jugar a la política. El cost humà: tres estades llargues a la presó. Parlem de tortures?