Tres diaris, tres editors, tres actituds diferents.

El Periódico. Antonio Asensio Mosbah va heretar el Grupo Zeta en la mort del seu pare, quan només tenia 18 anys. Era l’abril del 2001. Des d’aleshores, el grup va passar una primera etapa de confusió que ha acabat transformant-se en decadència i crisi aguda. El noi volia fer pel·lícules, així que va posar el grup en venda. No se’n va sortir: ningú en pagava el que ell volia. Ara s’enfronten a fer fora més de 500 treballadors, més d’una cinquena part de la plantilla.

El País. Fa cinc anys, Prisa era un imperi de marbre i titani, impossible de desbancar. Però la supèrbia els ha fet adormir sobre un llit de llorers i no van veure que la crisi i l’obsolescència del model podia convertir l’or en rovell en molt poc de temps. Certament encara tenen la ràdio més escoltada i el diari més venut, però al març han de pagar 1.950 milions de deute i no saben com fer-ho. Han intentat vendre Digital Plus, sense èxit, així que s’especula que potser s’hauran de desprendre d’actius més apetitosos, com l’editorial Santillana o la Ser. Si Jesús de Polanco no hagués mort al 2007, el grup estaria en aquesta tessitura? El seu fill va heretar també el regne i no ha sabut imprimir-hi el geni del seu pare.

La Vanguardia. Aquest haurà estat un any també difícil per a La Vanguardia: la crisi de la premsa afecta especialment els diaris grans i el de can Godó arrossegava tradicionalment una estructura de personal inflada que avui dia és insostenible. Han calgut mesures dures i la posada en marxa de la planta d’impressió va provocar una vaga molt dura i tensions increïbles entre l’empresa i els treballadors. (El motiu de la polèmica era que als treballadors de tallers se’ls segregava i passaven a una empresa de nova creació). En tot cas, el diari no només no està en venda, ni el grup planeja desprendre’s de cap actiu rellevant, sinó que fins i tot estudien invertir en treure una doble edició del rotatiu, en català i castellà. Javier de Godó és comte i gran d’Espanya, però segueix fent mitja vida al despatx. El seu fill Carlos viu també per al diari i gent d’allà m’explica que hi fa més hores que un rellotge.

Mala espina, molta mala espina, la notícia d’El Periódico de diumenge a l’entorn del finançament. Resulta que de l’actualització del cens es deriva una injecció suplementària per Catalunya de 3.500 milions. Que sigui el diari de Zeta qui hagi aixecat aquesta pretesa exclusiva és simptomàtic de quina pot ser l’estratègia socialista a l’hora de vendre una proposta de finançament tramposa. I feta amb astúcia, ja que aquests 3.500 milions garanteixen un titular –el mateix El Periódico ho subratllava en portada– tot apel·lant a la xifra mínima que havien demanat les cambres de comerç catalanes. Podria semblar, convenientment explicat, que Zapatero –a la fi!– ha complert almenys una de les seves promeses.

Però no: convé tenir present que aquests 3.500 hipotètics milions no són els 3.500 milions. Això procedeix d’una actualització del cens que implica una despesa extraordinària de 19.000 milions. Si agafem una calculadora i comencem a fer divisions, veurem que, en realitat, i tenint en compte l’aportació catalana al PIB, aquesta quantitat no fa sinó reforçar el dèficit fiscal de Catalunya respecte de la resta de comunitats autònomes. El diari editorialitzava, malgrat tot, assegurant que aquesta era una bona notícia per a Catalunya, tot i que la Generalitat callés per tacticisme. Però és Zeta qui sembla actuar de la manera més múrria, ja que l’editorial afavoreix més els interessos espanyols que no pas els catalans. Però ja se sap que Zapatero comença amb Zeta.

Falta per saber, mentrestant, aquella mena de conill tret de la màniga sobre el finançament extra per a aquelles comunitats amb llengua pròpia. Però si els del PP encara no han posat el crit al cel serà perquè la quantitat no deu servir ni per pagar la reimpressió dels formularis escolars que la Generalitat ha de rectificar per obra i gràcia del Tribunal Suprem. (Però d’això en parlaré en el proper apunt). Mentrestant, a l’espera dels fets, la mar de fons generat pels mitjans, sovint a mode de globus sonda, no permet esperar massa bons averanys.