A la vida “real” –si em permeteu la broma–, sóc director d’un portal i d’una revista dedicats als mitjans de comunicació. Això fa que, al llarg dels darrers anys, hagi escrit una pila d’articles a l’entorn de la reforma de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (que va costar déu i ajut per poder formular la nova Llei que la regula). Però quan aquesta tarda intentava pensar en un text per a aquest bloc, pensat per a un hipotètic lector no especialitzat, no sabia ni com posar-m’hi.

A dia d’avui, la Corporació està a la recerca d’un director general. Per buscar-lo es va obrir un procés obert de presentació de candidatures, però el nomenament ha quedat encallat. A grans trets: mentre el tripartit reclama poder designar primer un director general i, aleshores, discutir qui dirigirà TV3 i Catalunya Ràdio, CiU en canvi vol que tots tres càrrecs es decideixin a l’hora. La pretensió dels convergents té el seu origen en què la Llei obliga a una majoria qualificada a l’hora de nomenar director general, però es conforma amb majoria simple si del que es tracta és de determinar els directors dels mitjans. Per tant, i tenint en compte el nombre de consellers que té, CiU bloqueja el tràmit per al director general ja que, un cop s’hagi escollit, no tindrà capacitat de decidir qui comanda la ràdio i televisió de la Generalitat (i la formació aspira a escollir el director de TV3).

Per tant, i malgrat les bones intencions d’alguns dels consellers de la Corporació, el cert és que les decisions s’estan prenent de manera tutelada pels partits. Un dels pocs consols és que, un cop acabat el ball de cadires, l’esquema hauria de funcionar durant sis anys, per tant, superant tota una legislatura. Tant de bo aleshores aflori el component professional d’un òrgan de gestió que, malauradament, ara per ara té encara massa ascendència política.