En l’anterior apunt hi feia una lloa de la tasca de Guardans com a europarlamentari però li retreia la tendència a tenir sortides de to i, efectivament, ha fet gala d’aquesta simpàtica característica en conèixer que la federació CiU no comptava amb ell per a la propera legislatura. L’unionista ha adreçat diferents retrets que ha adreçat a Artur Mas, responsable de la decisió de prescindir d’ell en favor de Ramon Tremosa. Però el més suculent ha estat que hagi revelat una conversa on el dirigent de CDC li retreia que en un referèndum sobre la independència votaria “no”, mentre que, en canvi, ell apostaria pel “sí”.

Aquest és un cop baix, sinó el més baix possible. L’edifici polític i conceptual de CiU se sustenta en una ambigüitat fonamental: la de no apostar per la independència, però tampoc renegar-ne. Si s’oficialitzés que Mas és independentista, això condicionaria molt la seva capacitat d’elaborar discurs, d’establir pactes, etcètera. De fet, una de les fites més notables de Pujol és haver esquivat la qüestió de manera que molts militants del partit pensaven que no es declarava independentista per tacticisme partidista, però íntimament confiaven que el pròcer, en cas de referèndum, votaria un sí de totes, totes.

Arribarà mai a ‘sortir de l’armari’, CiU? Serà bo per la formació? Serà bo per al país?

Admirem Ramon Tremosa i la seva designació com a candidat de CiU al Parlament Europeu és una bona notícia per als qui llegim habitualment els seus lúcids articles a l’Avui. Se l’ha presentat com a perfil acadèmic, però precisament la gràcia de Tremosa és la seva capacitat per no semblar-ho: les seves anàlisis són sempre pràctiques, aplicades, entenedores. Cal entendre, a més, que Tremosa no hi anirà per fer bulto, pràctica tristament habitual entre molts parlamentaris brusel·lencs, que ho viuen més com una prejubilació (el clàssic cementiri d’elefants) més que no pas com una oportunitat de contribuir a la comunitat. I consti que Guardans, el diputat sortint per part de CiU, era un dels pocs catalans que realment s’hi guanyava el sou –generós sou– a Brusel·les i Estrasburg, a pesar d’alguna ocasional sortida de to o excentricitat. L’altre europencaire és Raül Romeva, per cert.

Catalunya hi té molt i poc a pelar, a la Unió Europea. L’aliança ho és d’estats, així que aquell somni de l’Europa de les nacions és una quimera: prou traumàtic és per als estats membres haver de delegar sobirania cap a un organisme supranacional, com per a sobre renunciar al més ferm domini interior territorial. Però, tot i així, Catalunya ha de seguir insistint a Brusel·les en les seves reivindicacions, per molt que jugui en camp contrari i amb l’equip arbitral subornat. La previsible incorporació de Tremosa en l’euro-team català hauria de nodrir de nous arguments les reivindicacions en favor d’una Europa veritablement propera a les nacions, és a dir, als seus ciutadans.

Vaig participar dissabte passat a una taula rodona sobre l’articulació de l’Espai Català de Comunicació. L’acte l’organitzava el Grup de Periodistes Ramon Barnils, amb col·laboració de l’Ajuntament de Sant Cugat, per retre honor al periodista desaparegut ara fa nou anys. Tot i que es tractava d’un debat entre conversos (no hi havia ningú que defensés la no articulació d’aquest espai), va ser interessant constatar com, en termes generals, les qüestions polítiques passaven a un segon terme. És la clau de l’èxit: l’articulació dels territoris de parla catalana, al marge de sentiments, és una realitat innegable des del punt de vista de la lògica de mercat. I, tenint en compte que vivim en un espai globalitzat i liberal, no ens queda més remei que intentar jugar a la millor divisió possible. És a dir: millor partir d’un mercat objectiu de 12 milions que no pas de 7.

Ara bé, això no vol dir que els de sempre i per qüestions estrictament polítiques, mirin de posar tants pals a les rodes com els sigui possible. No sóc massa hel·lenista, en el sentit que no sóc dels qui pensa que les coses lògiques i naturals s’acaben imposant per obra i gràcia de la seva pròpia bondat. No almenys quan alguns agents actuen amb desvergonyida mala idea. Però sí que crec en les possibilitats d’explotar un mercat en català poc depenent de les traves territorials. En uns temps en què el format físic perd força en favor del digital, totes les barrabassades político-administratives que han provocat bajanades com que TV3 no es pugui veure al País Valencià resulten tremendament obsoletes. Internet és un gran demolidor de fronteres. Com a mínim de fronteres polítiques i administratives, que les fronteres morals i mentals sempre han costat una mica més d’enderrocar.