L’enroc és una jugada interessant en escacs, ja que en molts casos fortifica la defensa del rei, a costa de minvar la capacitat d’atac del jugador. Quan Mas va perdre davant Maragall, va optar per enrocar-se i convertir David Madí en una torre ferma que dominava aquella àrea del taulell. Peons i alfils corrien despistat per les altres caselles de l’escaquer, sense acabar d’entendre què pretenia aquella petita estructura fortificada en una de les cantonades. I, així, CiU ha resistit –més o menys– els darrers cinc anys, però no ha tingut, en canvi, capacitat d’iniciativa. Només així s’explica que, després del Dragon Khan del primer tripartit, no recollís més rèdits d’aquell desgavell.

Però de la mateixa manera que s’enroca, també es pot desenrocar. És una maniobra lenta, però necessària en determinats moments en què l’atonia es pot transformar en agonia més ràpidament que no sembla. La peça que pot afavorir aquesta jugada és Lluís Recoder. L’alcalde de Sant Cugat està ben vist per diversos sectors, incloent alguns noms que han estat incòmodes darrerament, com el diputat de CiU al congrés espanyol Carles Campuzano, el diputat del Parlament Josep Rull, o l'eurodiputat Ignasi Guardans. Referent d’això que alguns van batejar fa anys com patriotisme social, representa certs valors de convergència que havien passat a un segon terme: els de voler ser aglutinadors del catalanisme no només en el camp de la dreta i els liberals, sinó pouant en altres camps, aprofitant la singular configuració demogràfica de Catalunya.

Recoder prendrà protagonisme a partir del congrés del juliol. Serà interessant seguir a partir d’ara els seus discursos i intervencions públiques. Saber què pensa de la independència, del liberalisme, de les seleccions catalanes o l’avortament, per exemple. No pas que no hagi tingut ocasió d’expressar-se en la seva carrera com a diputat, congressista o alcalde de Sant Cugat, però serà ara quan les seves opinions fixin amb més força quina pot ser la ubicació de CiU en l’espectre polític català, al segle XXI.