En l’anterior apunt hi feia una lloa de la tasca de Guardans com a europarlamentari però li retreia la tendència a tenir sortides de to i, efectivament, ha fet gala d’aquesta simpàtica característica en conèixer que la federació CiU no comptava amb ell per a la propera legislatura. L’unionista ha adreçat diferents retrets que ha adreçat a Artur Mas, responsable de la decisió de prescindir d’ell en favor de Ramon Tremosa. Però el més suculent ha estat que hagi revelat una conversa on el dirigent de CDC li retreia que en un referèndum sobre la independència votaria “no”, mentre que, en canvi, ell apostaria pel “sí”.

Aquest és un cop baix, sinó el més baix possible. L’edifici polític i conceptual de CiU se sustenta en una ambigüitat fonamental: la de no apostar per la independència, però tampoc renegar-ne. Si s’oficialitzés que Mas és independentista, això condicionaria molt la seva capacitat d’elaborar discurs, d’establir pactes, etcètera. De fet, una de les fites més notables de Pujol és haver esquivat la qüestió de manera que molts militants del partit pensaven que no es declarava independentista per tacticisme partidista, però íntimament confiaven que el pròcer, en cas de referèndum, votaria un sí de totes, totes.

Arribarà mai a ‘sortir de l’armari’, CiU? Serà bo per la formació? Serà bo per al país?

Admirem Ramon Tremosa i la seva designació com a candidat de CiU al Parlament Europeu és una bona notícia per als qui llegim habitualment els seus lúcids articles a l’Avui. Se l’ha presentat com a perfil acadèmic, però precisament la gràcia de Tremosa és la seva capacitat per no semblar-ho: les seves anàlisis són sempre pràctiques, aplicades, entenedores. Cal entendre, a més, que Tremosa no hi anirà per fer bulto, pràctica tristament habitual entre molts parlamentaris brusel·lencs, que ho viuen més com una prejubilació (el clàssic cementiri d’elefants) més que no pas com una oportunitat de contribuir a la comunitat. I consti que Guardans, el diputat sortint per part de CiU, era un dels pocs catalans que realment s’hi guanyava el sou –generós sou– a Brusel·les i Estrasburg, a pesar d’alguna ocasional sortida de to o excentricitat. L’altre europencaire és Raül Romeva, per cert.

Catalunya hi té molt i poc a pelar, a la Unió Europea. L’aliança ho és d’estats, així que aquell somni de l’Europa de les nacions és una quimera: prou traumàtic és per als estats membres haver de delegar sobirania cap a un organisme supranacional, com per a sobre renunciar al més ferm domini interior territorial. Però, tot i així, Catalunya ha de seguir insistint a Brusel·les en les seves reivindicacions, per molt que jugui en camp contrari i amb l’equip arbitral subornat. La previsible incorporació de Tremosa en l’euro-team català hauria de nodrir de nous arguments les reivindicacions en favor d’una Europa veritablement propera a les nacions, és a dir, als seus ciutadans.