Mala espina, molta mala espina, la notícia d’El Periódico de diumenge a l’entorn del finançament. Resulta que de l’actualització del cens es deriva una injecció suplementària per Catalunya de 3.500 milions. Que sigui el diari de Zeta qui hagi aixecat aquesta pretesa exclusiva és simptomàtic de quina pot ser l’estratègia socialista a l’hora de vendre una proposta de finançament tramposa. I feta amb astúcia, ja que aquests 3.500 milions garanteixen un titular –el mateix El Periódico ho subratllava en portada– tot apel·lant a la xifra mínima que havien demanat les cambres de comerç catalanes. Podria semblar, convenientment explicat, que Zapatero –a la fi!– ha complert almenys una de les seves promeses.

Però no: convé tenir present que aquests 3.500 hipotètics milions no són els 3.500 milions. Això procedeix d’una actualització del cens que implica una despesa extraordinària de 19.000 milions. Si agafem una calculadora i comencem a fer divisions, veurem que, en realitat, i tenint en compte l’aportació catalana al PIB, aquesta quantitat no fa sinó reforçar el dèficit fiscal de Catalunya respecte de la resta de comunitats autònomes. El diari editorialitzava, malgrat tot, assegurant que aquesta era una bona notícia per a Catalunya, tot i que la Generalitat callés per tacticisme. Però és Zeta qui sembla actuar de la manera més múrria, ja que l’editorial afavoreix més els interessos espanyols que no pas els catalans. Però ja se sap que Zapatero comença amb Zeta.

Falta per saber, mentrestant, aquella mena de conill tret de la màniga sobre el finançament extra per a aquelles comunitats amb llengua pròpia. Però si els del PP encara no han posat el crit al cel serà perquè la quantitat no deu servir ni per pagar la reimpressió dels formularis escolars que la Generalitat ha de rectificar per obra i gràcia del Tribunal Suprem. (Però d’això en parlaré en el proper apunt). Mentrestant, a l’espera dels fets, la mar de fons generat pels mitjans, sovint a mode de globus sonda, no permet esperar massa bons averanys.

El grup Zeta ha anunciat que farà fora 533 treballadors, la qual cosa correspon al 22% de la plantilla. Tot i que és l’operació més sagnant de les que han transcendit del sector de mitjans de comunicació, la majoria de grups es troben també en fase de retallada profunda i rara és l’empresa que no està prejubilant, incentivant baixes, reduint sous a costa de fer renunciar a plusos o directament acomiadant personal. Mals temps per ser periodista, paradoxalment, en l’època de major consum d’informació de la història.

La generació superior a la meva va tenir la sort de poder fundar mitjans de comunicació amb el restabliment de la democràcia. El fet que els periodistes controlaven la informació els donava un poder prou gran dins les empreses. Amb el temps, però, aquestes empreses van créixer exponencialment, al mateix ritme que (de nou una paradoxa?) la precarització laboral avançava en el sector. El resultat és que, avui dia, un periodista ha de sotmetre’s molt més als interessos empresarials del seu grup –que probablement inclouen també interessos polítics– que no fa vint anys.

En tot cas, el que m’amoïna més d’aquestes retallades dràstiques, a banda de la lògica preocupació per les conseqüències que tindrà en moltes famílies, és que semblen fetes més a cop de destral que no de cisell. El cas de Zeta és paradigmàtic: fitxen un director general procedent de CaixaCorp (i La Caixa és a qui més diners deu el grup fundat per Antonio Asensio) i al cap de poques setmanes se signa un ERO de 533 persones. Costa d’imaginar que la llista s’hagi confegit filant molt prim i atenent a raonaments editorials: més aviat hom apostaria a què l’antiguitat i altres criteris estrictament comptables han estat els decisius. Això no vol dir que els directors de diaris no hagin de fer autocrítica: ¿hi havia estructures excessives, tenint en compte l’evolució de les noves tecnologies de la informació i el paper que ocupen avui dia els diaris? La crisi econòmica haurà accelerat un canvi que era irreversible: el de la transformació d’uns mitjans que estaven ancorats i que ara paguen dolorosament el preu d’aquesta manca d’estratègia.