Des de ben petit a banda de jugar a bàsquet fins els 17 anys, he estat un gran seguidor d’aquest esport. Primer com aficionat del Cacaolat Granollers, després del Grupo IFA Granollers, més tard es deia BFI Granollers; per acabar desapareixent anys més tard.

Des de llavors he estat seguidor de la Penya perquè la meva sang blanc-i-blava no hem permetia ser del Barça. Però haig de reconèixer que des de l’arribada de Xavi Pascual a la banqueta blaugrana no tinc tanta animadversió cap els barcelonistes tot i que l’equip s’hagi confeccionat a base de talonari. Però la sort és que s’ha encertat en el gestor, el míster que sap que fer amb tants cracs mundials a les seves ordres.

Afortunadament Pascual és com el tècnic del primer equip de futbol, Pep Guardiola un malalt del seu esport, un gran estratega i un home que creu que el bàsquet és un joc col•lectiu. De fet els jugadors estan deixant de banda les seves estadístiques pel benefici del bloc, si no com és possible que en 20 jornades d’ACB cap jugador del Regal Barça hagi guanyat el guardó d’MVP de la jornada? Doncs perquè prioritzen el col•lectiu a la individualitat. Segurament no acabaran amb els millors números de la seva carrera però aquest any poden guanyar d’una tirada 5 títols.
En qualsevol equip; tots els jugadors de la primera plantilla del Regal Barça serien el jugador estrella, rol que no exerceixen al Barça, per ordre expressa del seu entrenador. Vol que juguin com un equip, vol que tots es creguin que són importants i que al llarg d’un partit o d’una temporada a tots els arribarà el seu moment.

Amb aquests conceptes, que tots s’han cregut aquest equip té pinta d’invencible. Ja s’han guanyat amb una suficiència espectacular; la Lliga Catalana, la Supercopa d’Espanya i ara la Copa del Rei. Si no s’abandona aquest camí, ara la feina la té Pascual perquè els jugadors continuïn tocant de peus a terra, pot arribar el ple al cinc amb la Lliga ACB i la més bonica de totes: l’Eurolliga.

Estic  amoïnat, veig com el FC Barcelona continua sent un club dictatorial en plena democràcia. La notícia del meu amic Xavi Ballesteros al 9 Esportiu m’ha sorprès i força. Com és possible que el Barça li demani a Ricky Rubio que es doni de baixa com a soci de l’Espanyol? Això va més enllà del cas Noemí Rubio. Tothom sabíem que el seu equip era el Barça, però d’aquí a què es faci una foto a Mestalla pintada i guarnida amb els colors blaugrana i la penji al facebook. Aquesta va ser la negligència de la Noemí, ferir els sentiments del club que la pagava i dels socis i seguidors que l’animaven cada setmana en els partits del femení. L’única solució possible era que marxés i mira per on li va sortir bé perquè en l’actualitat juga al FC Barcelona.

Però que ha fet en Ricky perquè l’obliguin a donar-se de baixa del club dels seus amors?
Absolutament res.

Ara la situació crec que és més greu que el tema Noemí, llavors els periodistes barcelonistes ens van criminalitzar per aquell tema. Trobo flagrant que no li permetin, com a mínim ser soci d’un club que forma part de la seva vida. Però si la seva família és de l’Espanyol!!

Prou mentides senyors del Barça. Són uns hipòcrites. Sempre enganyant al poble amb el potent exercit periodístic que no para d’enganyar a les masses. Actes com aquest demostren la vostra grandesa i la vostra catalanitat. Quanta pantomima podeu arribar a inventar. Curiós si més no que la jugadora i el base del Masnou comparteixin cognom. Però és només això una coincidència davant d’una decisió dictatorial de les moltes que pren aquest club que a sobre té la barra de lluïr a la seva samarreta la marca Unicef, buff quanta solidaritat i comprensió que teniu. Tot i que deixi de pagar el seu abonament, culers: Ricky és i seguirà sent periquito. Com en Marc Gasol i en Pau Gasol, tot i que us faci molta ràbia. Crec que tampoc hi ha cap problema en jugar al Barça de bàsquet i ser de l’Espanyol de futbol, i més sent professional com és el cas. Si no que li preguntin, per exemple a Jorge Garbajosa que és de l’Atlético de Madrid i jugarà al Madrid de bàsquet. Crec que el ser superior (Florentino Pérez) no li ha dit que deixi de ser matalasser.

Aquest cop el FC Barcelona demostra que és menys que un club.

Aquest dimecres al matí (26 d’Agost) el company de la Televisió de Badalona i del 9 Esportiu Xavi Ballesteros va treure l’exclusiva del traspàs de Ricky Rúbio al FC Barcelona. La portada del 9 Esportiu era clara: Ricky Blaugrana. Era l’únic mitja que esbombava la notícia.
La Televisió de Catalunya mitjançant el 3/24 va començar a anunciar la notícia pels volts de les 9 del matí assegurant que segons havia pogut saber TV3, Ricky jugaria al Barça. Quina barra, costa tant esmentar la font que ha tret la primícia? Perquè la informació esportiva s’ha convertit en una autèntica jungla? Ja ningú respecta res. El 9 Esportiu no és un mitja Català?, de fet a mi tampoc em serveix d’excusa perquè el mitjà sigui Català o madrileny crec que es mereix un respecte i a un mitjà de comunicació tampoc se li haurien de caure els anells per dir: segons informa el 9 Esportiu, Ricky Rubio jugarà al Regal FC Barcelona. Vaja, així hauria de ser.
Per desgràcia, en la informació esportiva actual no es respecta res; no hi ha cap tipus de codi i això només va en contra de la nostra professió. A  mi personalment se’m cauria la cara de vergonya però a TV3 no crec que ningú tingui un remordiment. En fi, aquesta és la Televisió pública que tenim. Jo ho sento però no em sento gens representat per aquesta gent. I el pobre Xavi Ballesteros tampoc. Enhorabona Xavi per l’exclusiva.

Si algú té dubtes que Ricky Rubio està preparat per jugar a l'NBA només cal que feu una ullada a la primera entrevista que li han realitzat en la seva visita a Sacramento. El del Masnou parla un anglès força correcte per només tenir 18 anys. Vaja, que va sobrat. Com en el joc. Crec que és el moment de fer el salt ell ho sap, n'és conscient que aquest és el moment i no crec que es faci enrere.On jugarà això ja és una incognita, els Drafts impliquen sorpreses. Però necessita fer el salt i més si la seva intenció és quedar-se a la Penya on es pot estancar. Necessita jugar amb els millors (a la Penya no hi són) i millorar certs aspectes del joc, com el tir i sobretot la força física que als Estats Units li treballaran a fons.

Aquí sota teniu la primera entrevista del Ricky als Estats Units, això té un valor impagable.

Com a malalt de l’NBA, des de l’any 1990 segueixo fil per randa el que passa a l’altra banda de l’Atlàntic, sempre havia desitjat que arribés el moment en què un jugador espanyol guanyés l’anell de Campions. I que ho fes tenint un paper destacat, no com d’altres jugadors que només són una comparsa i gaudeixen de pocs minuts.

No en tenia cap dubte que el primer seria en Pau Gasol. Jugador que vaig veure jugar per primera vegada a Granollers amb el filial barcelonista que jugava EBA. En un matx disputat al mític Pavelló de les Franqueses, on el meu Granollers només 5 anys abans jugava a l’ACB. Aquell equip tenia a les seves files a Navarro i Gasol. El primer destacava molt més que el segon. Navarro era l’estrella indiscutible, ja anava sobrat de talent. De fet, Gasol va començar a jugar al bàsquet bastant més gran que no pas Navarro, i això és notava. Llavors ja es veia que el Pau tenia una altura privilegiada i es movia bastant bé a la pintura, però el més important: tenia molt marge de millora. De fet crec que aquest ha estat l’èxit del de Sant Boi, que mai s’ha conformat amb el seu joc. Sempre ha volgut anar millorant diferents aspectes. El tir, el joc de peus, la finta, els moviments a la pintura... En el Mundial Junior que guanyen a Lisboa l’any 99 els ‘Golden Boys’, encara no té un paper fonamental en l’equip. De fet, de vegades no era ni titular. Homes com German Gabriel o Felipe Reyes tenien més importància en aquell equip. Fins i tot Dramec, el de la Penya.  Si no heu vist aquella final davant dels Estats Units us la recomano, és per emmarcar. Cabezas, Navarro, Reyes i Gabriel van jugar una final espectacular. I guanyaven per primera vegada a la Selecció dels Estats Units, quelcom que semblava impensable pels que estimem el bàsquet. Sempre recordaré la cara dels meus pares, malalts de bàsquet, al•lucinant literalment amb aquells nois que acabaven de guanyar de 7 punts de diferència als totpoderosos nord-americans.
Després d’aquella final en Pau s’ho comença a creure i fa el salt al primer equip del Barça on va començar a guanyar títols i reconeixements. Sobretot el de la Copa del Rei del 2001 a Màlaga on es consagra i es dona a conèixer als Estats Units. Aquell mateix estiu canvia la seva vida quan els Atlanta Hawks l’escullen com el número 3 del Draft (elecció més alta d’un jugador espanyol) per enviar-lo després cap a Memphis.
A ell li canvia la vida, però a molts de nosaltres també, que comencem a dormir poc moltes nits per veure triomfar un jugador de bàsquet de casa nostra a la lliga més espectacular del planeta. Des de llavors no m’he perdut cap partit important del Pau, el debut amb els Grizzlies, tots els All-Stars, el debut amb els Lakers, les finals de l’any passat i aquestes inoblidables del 2009. Per coses com aquesta crec que aquest anell també és nostre. No és un somni, és una realitat, tenim un anell de Campions de l’NBA, i compte que n’arribaran més.

Els malalats d'NBA estem esperant que arribi la gran final i que enfronti a Lakers i Cavaliers. Els d'Ohio són ara mateix l'equip més en forma de la lliga (No han perdut cap matx en les dues series de playoffs) però que ningú oblidi que els Lakers han estat l'únic gran equip que ha pogut amb King James al Quicken Loans Arena. LeBron James està demostrant amb 23 anys que és pot convertir en una autèntica llegenda, però abans ho haurà de demostrar davant d'uns Lakers que encara estan lluny del seu millor joc, a veure si arriben, si no els CAVS passaran per sobre de l'equip de Phil Jackson.

Per fer boca us deixo amb un anunci brutal de Nike. Aquests putxinelis són més reals que els verdaders LeBron i Bryant.

Una autèntica passada!!   

Va saltar a l'Staples Center com ho feia al Palau Olímpic de Badalona: amb confiança i seguríssim de les seves possibilitats.
A les primeres de canvi es va tirar un triple, el primer no va entrar però el segon sí. Va acabar amb 16 punts, sent el segon màxim anotador del seu equip, amb bons percentatges de llançament, un 50%, 4 assistències, 2 rebots i dues recuperacions de pilota. Per mi va ser el millor del partit en la seva estrena.
Rudy Fernàndez dóna el salt a la lliga més espectacular del planeta en el moment precís, després de ser el millor jugador d'Europa de l'últim any, de guanyar-ho pràcticament tot amb la Penya. Només li ha faltat la cirereta de la lliga ACB.

A més té les 3 qualitats necessàries per triomfar, és un tirador nat, és atlètic i espectacular. Si a tot això li afegim el fet que s'ha format a Europa on s'ensenyen els millors fonaments basquetbolístics, ens n'adonarem que estem davant d'un jugador que està cridat a fer coses molt importants a l'NBA. Amb Pau i Calderón s'ha guanyat el respecte dels nordamericans cap el bàsquet de casa nostra. Amb Rudy i en el futur Ricky tindrem All-Stars per molts anys. La lliga professional nordamericana de bàsquet està feta a la mida de Rudy. Està destinat  a ser un jugador determinant.

PD- Marc Gasol també s'adaptarà amb rapidesa. El motiu: que coneix l'idioma, la gent i les costums, i això és vital per assegurar l'èxit del pivot de Sant Boi. A més tindrà protagonisme, els Grizzlies el necessiten.

Després de veure el partidàs de bàsquet entre Espanya i els Estats Units, ja ho puc fer. Des que tinc us de raó, he vist més de 500 partits de bàsquet, (deu amunt, deu avall) i mai havia vist un espectacle com el que es va viure ahir a Pequín.

Dos equips que volien aconseguir el metall més preuat. Dos equips amb unes defenses impressionants. Més variada l'espanyola (individual, zonal, pressionant) que la nord-americana (només individual), però en definitiva ratllant un nivell sublim. Efectivitat d'un 75 per cent en atac, pels dos equips; això és una barbaritat. I un objectiu comú: guanyar l'or, sigui com sigui. Cap partit de l'NBA, competició que m'agrada i disfruto, pot igualar el recital de joc que ens van oferir aquestes dues seleccions. El seleccionador nord-americà ho va dir a la finalització del matx, qualsevol altre equip USA dels últims anys hauria perdut davant d'aquesta gran selecció que és Espanya. La llàstima és que en el Mundial de Japó no juguéssim contra ells perquè els hauríem guanyat i de moment em quedo amb les ganes d'haver vist guanyar la meva selecció davant d'un combinat NBA-USA. Perquè per sort vaig viure en directe, per televisió, la victòria en la final del Mundial Junior dels Gasol, Navarro, Raül, Felipe, Dramec, Gabriel i companyia davant dels Estats Units, en un matx també èpic. Recomano per a qui no l'hagi vist que l'intenti aconseguir perquè val la pena.
 També em trec el barret davant Bryant, LeBron, Wade i Anthony que s'han conjurat per deixar a un costat el seu egocentrisme i crear un equip USA molt centrat i sobretot molt segur en tot el campionat. I que s'ha adaptat a les normes FIBA, llàstima que els arbitres en tot el campionat els han permès fer passes (això ho van acordar l'NBA i la FIBA abans de l'inici dels Jocs) i defensar amb més agressivitat del compte. Perquè sempre em quedarà el dubte de saber: si l'arbitratge hagués estat més just Espanya hauria estat capaç de vèncer l'equip nord-americà? 

Vull aprofitar aquest petit homenatge a aquesta generació d'or per agrair a Carlos Jiménez el seu treball fosc però molt necessari per a un combinat com aquest. La seva tasca en defensa i el seu saber estar en una pista, sempre sap el que ha de fer i el que és el millor per a l'equip. Carlitos, et trobarem a faltar.
Vull agraïr també a Aíto el seu saber fer, la seva experiència al servei d'uns jugadors que podrien jugar solets i sobretot que hagi sabut agafar aquesta selecció després del fort cop que va suposar per a ells la sortida del gran Pepu Hernández. Molts s'hauran hagut de menjar les seves paraules, ja que molts mitjans han carregat amb duresa contra el gran tècnic madrileny. Aíto gràcies per la teva feina i sort a l'Unicaja.

Una última conclusió: estem més a prop dels nord-americans i crec que en un futur no gaire llunyà tindrem la sort de guanyar-los en una pista de bàsquet. Perquè el futur del bàsquet segueix sent nostre. No oblideu que un nano de 17 anys ha estat el jugador que més minuts ha tingut en la gran final. Ricky s'ha mostrat al món i això que encara li queda molt per aprendre. El futur és seu amb Rudy, Aguilar, Pere Tomás, Claver i un llarg etcétera de jugadors que seguiran ampliant l'impressionant palmarès de la generació del 80 del bàsquet espanyol.

PD- També m'haig de treure el barret davant de les declaracions dels USA que han reconegut que Espanya va jugar una final increïble i que en més d'un moment van pensar que podien perdre. Una humilitat que els ha ajudat a recuperar la medalla d'or. Enhorabona per tocar de peus a terra.

(NBA.com)          

No serà fàcil. Us ho puc assegurar. Els Jazz de Jerry Sloan complicaran les semifinals de conferència als Lakers. Tenen un bloc molt compacte amb jugadors de molta qualitat i experiència. El 5 incial amb Deron Williams, Brewer, Okur, Kirilenko i Boozer és de somni i segurament el més versàtil de l'NBA. Gran domini del joc interior amb Boozer, Kirilenko més les ajudes d'Okur i l'atlètic Brewer. La fantasia, i per partida doble, és per a Williams, juntament amb Cris Paul (Hornets) Són els bases que marcaran el futur de la lliga. Destacable perímetre amb Okur, Brewer i Williams. Remarcables també algunes pinzellades de Kirilenko des de la llarga distància. I a tot això, li afegim homes de refresc com el franctirador Korver (té un canell privilegiat); Milsap, un jugador jove i que millora a marxes forçades (un portent físic); i l'incombustible Harpring (un autèntica paparra). Us podeu fer una idea del potencial d'aquest equip que entrena el mític Jerry Sloan.

Farien bé els Lakers de no refiar-se davant d'un rival que exigirà el màxim d'ells mateixos. I per què he deixat anar aquesta parrafada? Doncs, perquè he escoltat Gasol en una entrevista radiofònica assegurant que preferia els Hornets per a la final de Conferència. He notat certa confiança excessiva que en aquestes circumstàncies no ajuda gaire. S'ha d'anar pas a pas i no mirar més endavant perquè et pots fotre una castanya antològica. Crec en els Lakers, en Bryant, en Gasol, i sobretot en el gran 'Zen' Jackson. Però per l'amor de Déu res de refiar-se'n del finalista de conferència de l'any passat, gràcies!