No sóc gaire amant de les noves tecnologies, de fet tinc Facebook però hi entro com a molt un parell de cops al mes. No tinc cap necessitat que tothom sàpiga què penso o què faig en cada moment, potser soc ranci però no m’agrada anar explicant als quatre vents el que penso o el que deixo de fer. Per desgràcia ja estem prou controlats en aquesta societat com per a sobre anar donant facilitats a qui tingui interès en saber més coses.

Però ves per on que hi ha gent que no se’n pot estar com per exemple el senyor Alfons Godall que gairebé fa un minut a minut de la seva vida. I a mi què?

L’últim és bastant flagrant, aquest dilluns deia: ‘no m’agrada una Fórmula 1 amb pilots madridistes i periquitos’ referint-se a Fernando Alonso i  Jaime Alguersuari, seguidors declarats de Reial Madrid i de l’Espanyol respectivament. I el més preocupant, demostrant que del gran circ potser en sap ben poqueta cosa perquè no anomena a Pedro Martínez de la Rosa un declarat seguidor del FC Barcelona. Manipulació? O desconeixement?

En fi senyor Godall el primer que li diré: és que afortunadament el pensament únic (barcelonista) només existeix en bona part dels mitjans de comunicació de casa nostra (per no dir tots) i afortunadament també la gent és prou intel•ligent per no deixar-se enganyar per senyors com vostè que no veuen més enllà del blaugrana. Quelcom que personalment crec que és molt trist perquè en aquesta vida hi ha tantes coses més importants que el futbol que no sabria per on començar. Així doncs, deixi la Fórmula 1 i dediqui's a intentar guanyar unes eleccions que té més que crues. Amic Godall tens una feinada de por, millor que no et distreguis en competicions on no competeixen seguidors del  teu club. Perquè si no perdràs energies que en els pròxims mesos les necessitaràs. Al lloro!

PD- El futbol, simplement és la cosa més important de les menys importants de la vida, res més.

Per primera vegada en la història dels Mundials de Futbol la selecció espanyola és favorita per guanyar la Copa de campions. I jo diria més:  la gran favorita. Més que una selecció és un equip. Tots juguen per a tots, les individualitats pràcticament no existeixen, saben al que juguen i van fins el final amb el seu estil, quelcom que per mi és molt més important que el resultadisme que pregonen Anglaterra, Itàlia, l’Argentina o fins i tot el mateix Brasil, que amb Dunga no practiquen precisament el ‘Jogo Bonito’.

Només hi ha un escenari en què  els espanyols poden patir més del compte, que una selecció s’avanci en el marcador i després esperin als espanyols al seu camp ben juntets i a la contra puguin matar el partit. Vaja , com el que ja va passar davant dels Estats Units, una ensopegada que crec que serà fonamental de cara al Mundial. Aquella derrota va demostrar que si menysprees el rival pots pagar-ho molt car. També cal dir que en aquella competició no hi era Iniesta, i d’altres jugadors importants, com Silva o Villa, no arribaven en el seu millor moment.

Arribi qui arribi al 100% Del Bosque té moltíssimes més opcions que els seus rivals. En el matx davant França es va permetre el luxe de no fer jugar d’inici Xavi per exemple,  i sense ell els espanyols van ser capaços de marcar dues dianes. Marxa Iniesta i entra Jesús Navas. Juga la primera part Villa i a la segona surt Torres. Però si és un festival de jugadors de talent contrastat, una orgia de superclasses!  Cap selecció té aquest repertori. En totes les posicions del camp tenim una, dues i a la davantera i a la porteria fins a 3 opcions per escollir.

No tinc cap dubte que si s’ha de guanyar el Mundial aquesta vegada és a Sudàfrica. Nosaltres hem de confiar a ultrança en aquesta selecció que enamora tothom. Si l’eufòria arriba abans d’hora al vestidor, (que crec que no passarà amb aquests jugadors) és quan poden venir els problemes. Espanya només té un rival en el pròxim mundial: és ella mateixa.

Ja era hora, per fi a l’Espanyol confiem plenament amb els nois formats a casa nostra. Ara sí que em crec que som un equip de planter, però fins ara el que es feia era una autèntica pantomima. No erem ni ‘chicha ni limoná’. Hem malgastat un munt de calers en jugadors de talent dubtós (per no dir autèntics paquets) que no han aportat absolutament res i que crec que amb nois de la casa ens hauria anat molt millor.
Des de l’època de Paco Flores no es donava l’alternativa a tants jugadors formats a casa. El tècnic que ens va donar la Copa del 2000 amb un nodrit grup de jugadors formats a casa nostra. Però ningú li pot treure el mèrit que ell es creia, la filosofia de planter: un grup important de jugadors de casa i dos o tres estrangers de qualitat que complementin la plantilla. El problema és que Flores diu les veritats a la cara i això no agradava a la gent del Consell d’administració i el president el primer.

Afortunadament Mauricio Pochettino, un jugador que ha mamat espanyolisme des de fa molts anys veu que aquest és el futur i que el primer equip ha d’estar format per una important majoria de jugadors de la casa. A més, estan demostrant que quan surten al camp ho fan amb una mentalitat diferent a qualsevol jugador que ve de fora. Parlant en plata es deixen la pell. I per què? És ben senzill: perquè estan preparats per fer el salt gràcies a l’excel•lent tasca dels tècnics de la base, perquè a les categories inferiors estan acostumats a lluitar sempre per títols importants i perquè estan mamant espanyolisme des que entren a formar part del nostre club.

Amb aquesta nova fornada de jugadors que ja han debutat i els que venen per darrere (compte que el Juvenil està ‘plagat’ de jugadors de talent), la majoria internacionals en categories inferiors, poden tenir una gran base per al primer equip. De fet lideren amb fermesa el seu grup de Juvenils i enguany jugant molt millor que l’etern rival.

Fa temps que penso que és possible tenir un equip que lluiti per títols si la majoria de jugadors estan formats a casa. I atenció no només penso en la Copa, penso en la lliga, sobretot. Les meves prediccions apunten al 2016 com a data màgica per aconseguir-ho.
En un futur no gaire llunyà si se segueix apostant per la gent de casa i s’encerta amb els dos o tres fitxatges foranis de qualitat crec que podem fer un salt en l’elit del futbol Europeu. I no m’he tornat boig

Potser només em falta una cosa que em consta que s’està treballant en definir una forma col•lectiva de jugar al futbol. A l’estil Barça (no tot el que fan ha de ser dolent), no em refereixo al tiqui-taca en concret, si no que almenys tots els equips des d’alevins fins al primer equip juguin de la mateixa forma.

Estic molt il•lusionat amb l’aposta descarada per la pedrera (sé que no és correcte aquest terme però m’encanta aquesta paraula) que està fent Mauricio Pochettino. En només mitja volta ha fet debutar a 6 jugadors, una xifra rècord en els últims temps.  
M'és igual que enguany no lluitem per res més que una permanència digna. Estic convençut que el que està fent l’argentí és llaurar el terreny per a partir de la temporada vinent començar a recollir els fruits. El binomi Estadi Cornellà-Planter hem fa ser molt optimista i creure que en breu veure’m a un Espanyol Campió de lliga.

Avui és un d’aquells dies que sento una vergonya terrible per tenir els directius que tenim. Però que s’han cregut? que poden fer i desfer com volen i deixar-nos en ridícul cada vegada que prenen una decisió? Sembla que si que li han agafat ‘gustirrinin’.

Perquè ha hagut de tornar Germán de la Cruz a l’Espanyol ?
Però que no n’hem tingut prou de les vegades que ha ficat la pota al llarg de les diferents etapes que ha estat al club? En poc més de 5 mesos ha convocat dues rodes de premsa esperpèntiques, la primera amb el cas Tamudo. Per quin motiu has de sortir en roda de premsa ha desmentir un representant? Si ho fessin sempre no tindrien prou hores per atendre altres necessitats. Sempre estaríen fent rodes informatives.
I ara la segona amb Di Blasi i Cervera. Dues compareixences improvitzades, sense sentit i molt mal gestionades. En la primera ataquen públicament al símbol de l’espanyolisme i en la segona, surten per desmentir una informació i acaben demostrant públicament que el metge del primer equip no combrega amb el personatge, aquest del Di Blasi que es fa anomenar coordinador tècnic científic. Però quin esperpent de càrrec és aquest? No en té cap concret i fica cullerada i mitja en totes les parcel•les del primer equip. Segons tinc entès ni el preparador físic ni els recuperadors, ni els metges ni ningú pot amb el Feliciano. També hi ha força jugadors que no poden ni veure’l, per alguna cosa serà. La pregunta és com s’ha consentit des del club que aquest personatge sigui l’amo i senyor de tot el que envolta al primer equip? No ho acabo d’entendre.  
Llavors ens podem estalviar el metge, el preparador físic i els recuperadors. Perquè el crac Di Blasi sembla que ho pot gestionar tot ell solet. I la paraula dels professionals de cada parcel•la sempre té menys credibilitat que la seva. Com per no emprenyar-se amb l’italià. Senyor de la Cruz pel bé de la nostra entitat i si s’estima com diu a l’Espanyol, per mi ja pot plegar perquè ja tremolo pensant en quina serà la pròxima idea brillant que passarà pel teu cap, tinc por.

Estic convençut que no deu ser fàcil gestionar un club de futbol i no crec que jo ho fes millor, però vostès cada temporada que passa ho fan pitjor. Estic fins més amunt dels nassos dels actuals directius que cada vegada em representen menys. Abans almenys el Dani em feia riure, ara cada vegada i amb més força sento llàstima per la forma en què ens representa.
Sort que soc perico fins a la medul•la i la meva sang està comprovat és blanc-i-blava perquè si tingués algun tipus de dubte ja hauria canviat de colors fa temps. I ho dic molt seriosament. Estic fart que se’n riguin del soci i facin el que vulguin amb la nostra entitat centenària. Ja està bé senyors. A partir d’ara no hem de mirar a la banqueta ni els jugadors si no a la llotja i demanar explicacions i cridar ben fort: Dani i Directiva Dimissió!

La situació és insostenible i per si no en teníem prou ara som notícia per unes presumptes irregularitats físcals realitzades pel nostre club. Fins que no es demostri el contrari creuré que no hem comès cap irregularitat. I creuré a cegues amb la paraula del nostre club. Però com sigui veritat més d’un haurà de sortir en globus i passar de llarg del ‘Centru’ Comercial de Cornellà.

Afortunadament arriben les vacances, podré desconnectar 10 dies, yuju!
Perquè ja estic saturat de Barça, de triomfs, d’èxits, de tot que bonic, que bons som, oh! com juguem al futbol, Guardiola plora: és humà, prou bajanades que s’acabi ja aquest maleït any. Però com que soc un senyor, amics culers us torno a Felicitar, però que consti que no ho faré més, prou ja!

  Dani: t'enyorem!

Quan va acabar el 2008, esperava el 2009 amb unes ganes bojes. Era l’any de l’estrena del Nou Estadi de Cornellà el Prat, una il•lusió que només ens va durar 6 dies, ni una setmana. El dissabte següent de la fantàstica estrena va morir a Florència el jugador amb més potencial de l’equip i l’amo i senyor de la defensa blanc-i-blava, el nostre ja etern capità Dani Jarque. Per què és tant dura la vida i més amb els pericos, que hem fet per merèixer això? Crec que res, al contrari, som més que fidels al nostre club, el defensem a ultrança, animem com els que més quan les coses van malament i a sobre patim la trepitjada constant per part d’aquesta premsa culer i malintencionada que tant bé fa la seva funció. I ells es queixen de la caverna mediàtica espanyolista? Vergonya aliena em provoquen aquestes queixes. Si alguna cosa ens ha ensenyat la premsa madrilenya és que enguany cap mitjà ha escatimat elogis per als blaugrana. Ja m’hauria agradat veure què dirien els mitjans catalans si aquesta borratxera de títols i joc hagués tingut color blanc. Però no patiu que la mort de Jarque l’únic que ha fet és unir-nos més a tots plegats. Esportivament una mica més de paciència que per primera vegada tenim un projecte a tres anys vista i jo crec a Pochettino. En només 3 mesos ha fet debutar 4 jugadors de la casa i els que vindran. La matèria prima de qualitat la tenim a casa, jo no en tinc cap dubte.

Afortunadament m’apassionen d’altres esports (per no dir tots) i d’altres modalitats que sí que m’han donat alegries i satisfaccions. Com per exemple el senyor Pau Gasol que amb els Lakers i la selecció m’ha fet emocionar de valent. També he vibrat amb Contador, Quimet Rodríguez i Valverde. En Motor, en Pol Espargaró ens ha regalat les primeres victòries al Mundial de Velocitat, Julito Simón s’ha consagrat i Rossi ha continuat engrandint la seva llegenda. Per últim també m’han fet posar els pèls de punta les noies de la sincronitzada espanyola, quines màquines!! I com no la gran Marta Domínguez, quina crac guanyant l’or del Mundial en els 3000 obstacles i el grandiós Jesús Ángel Garcia Bragado acabant tercer en la duríssima prova dels 50 quilòmetres marxa. I que dir de l’exhibició de Bolt: gallina de piel, o la quarta ensaladera de la història del tennis espanyol, el triomf de Nadal a Austràlia, la gran temporada de Verdasco...

Com a cloenda final no està malament però canviaria tots aquests èxits i el que estigués a les meves mans per tornar-li la vida a una gran persona que a més era professional del futbol, Dani sempre estaràs en la meva memòria i en la de tots els pericos.

No tinc cap intenció de reincidir en el fet que el penal no va existir. Els que alguna vegada hem jugat a això del futbol tenim claríssim que no era penal. Els altres (la caverna mediàtica barcelonista) no en tenen ni idea i mai la tindran. I no patiu que algun dia es girarà la truita i patiran en les seves carns alguna injustícia, com les que nosaltres patim com a mínim una vegada al mes, i davant del Barça un mínim de cada dos derbis, sent condescendents.

L’únic que m’amoïna és el que està patint el pobre Raúl Baena que no té cap culpa del que va passar. Al pobre li ha tocat viure la cara més amarga del futbol. Però Raúl, no pateixis, no vas enviar a norris la feina feta per l’equip, ni molt menys, perquè tots hem pogut veure per televisió com el contacte és mínim. Però si gairebé ensopegues amb el de Terrassa! A més, segur que aquest mal moment que estàs vivint t’ajudarà a ser més fort mentalment i a seguir creixent com a jugador de Primera Divisió. Ja veuràs com d’aquí a uns anys ens en riurem tots plegats i ja et dic jo que a Cornellà-el Prat tindràs l’ocasió de revenjar-te davant del Barça.

Dit això, jugadors: espero que el que va passar al Camp Nou no sigui en va i que us serveixi per entendre que si jugueu amb la mateixa intensitat davant tots els rivals de la lliga les coses ens aniran bastant millor. Davant l’Almeria, com ha dit avui Moisés Hurtado, ens heu de demostrar que s’ha après la lliçó. I regalar a l’aficionat perico una victòria que deixarà enrere els maleïts 13 punts i marcar d’una vegada per totes després de 5 partits d’ostracisme de cara a porta.
Si cal al vestidor, col•loqueu una samarreta del Barça abans de cada partit per creure o enganyar la vostra mentalitat que jugueu contra l’etern rival.

PD-Per acabar m’agradaria felicitar a Pep Guardiola perquè ha demostrat que no deixa res a l’improvització. Ho treballa tot, quina màquina!

Fins i tot un jugador que jo creia que era honest com Xavi Hernández ha après a deixar-se caure. És increïble com quan està caient encara té temps d’aixecar els braços en forma de reclamació (molt natural tot plegat)...en fi molt trist que el millor equip del món no és capaç de golejar-nos i de tornar-nos el Tamudazo i el Delapeñazo, seguirem esperant.

Perdoneu-me l’expressió però els periodistes esportius som collonuts. Ens estem omplint la boca quan assegurem que la Lliga de Primera Divisió és cosa de dos, Barça i Madrid i ens quedem tant amples. Afortunadament això de moment no és així i Sevilla i València s’estan encarregant de callar moltes boques que han parlat abans d’hora.
És més,  jo ara mateix disfruto moltíssim més veient partits dels dos grans ‘outsiders’ que no pas els de Madrid o FC Barcelona. El Sevilla té un joc espectacular, amb dos punyals a les bandes com són   Navas i Perotti ,  o fins i tot quan està el seu substitut Diego Capel, que porten sempre de corcoll a les defenses rivals. Són uns dribladors nats. Els atacants també són de 10: Kanoute, Luis Fabiano i Negredo, serà per pólvora, mare meva!
I què dir del València, amb un doble pivot format per Marchena i Albelda que cada dia van a més, sembla que tinguin 20 anys. I amb 4 fores de sèrie a la punta atacant: Pablo Hernández, Silva, Mata i Villa. Amb aquests 4 al camp tot és possible. Fins al moment aquests dos equips m’han demostrat molt més que els altres dos grans.
El Barça continua jugant al mateix i a mi ja m’avorreix una mica i els contraris ja li comencen a tenir presa la mida. Situant més homes al mig del camp i que rasquin una mica ja tens molt guanyat. Vaja,  que ja no li tenen tant respecte com l’any passat.
I el Madrid, de moment poca cosa, però potser això és el més preocupant del cas perquè algun dia aquest equip despertarà i si sense el seu jugador més determinant (CR9) s’ha situat líder, potser és per començar a tenir una mica de por.
Pel bé del futbol i de l’espectacle que estan oferint m’encantaria que Sevilla o València guanyessin la lliga i que Madrid i Barça es reparteixin la tercera i quarta posició.
Llavors uns quants periodistes podrien començar a demanar una excedència de per vida.

Després d’un parell de dies i de deixar refredar l’empipamenta que teníem tots els pericos després de perdre 2 punts que ja estaven pràcticament al sac, l’optimisme ha tornat a regnar en el meu interior.
Bàsicament perquè tinc la sensació que enguany sumarem molts més punts que l’any passat i que en principi no crec que patim ni de bon tros com la temporada del miracle.

A més les dades són del tot empíriques. Ara mateix tenim 13 punts després d’haver disputat 9 jornades de lliga, xifra que no es va aconseguir l’any passat fins la jornada 14,  i compte que la primera volta es va acabar amb només 14 punts,  guarisme que enguany crec que superarem de llarg. Les altres dades potser no són tant fiables però en el futbol les sensacions també marquen tendències. El futbol que està practicant l’equip convida a l’optimisme, sobretot després de veure els primers seixanta minuts davant del Valladolid. Van ser de llarg els millors minuts de la temporada. L’equip tracta bé la pilota, els jugadors es desmarquen contínuament, demanen la pilota, tots s’ofereixen. Sense De la Peña al camp també hi ha passades en profunditat, quelcom que els darrers anys no passava. L’arribada de Joan Verdú ens ofereix una alternativa perfecta al joc del pelat.

També crec que hi ha més fons d’armari que en d’altres temporades. Vaja que Pochettino té moltes més alternatives tant en defensa com en atac. La defensa era una de les posicions que més hem preocupaven a principis de temporada, sobretot perquè ja teníem un eix compenetrat amb Pareja i Jarque i tot plegat se’n va anar a norris per culpa de la mort de l’etern capità. Juan Forlín va a més com els seus compatriotes Roncaglia i Pillud. Aquest últim s’ha tornat a guanyar la confiança del míster i la veritat cada dia està més afiançat en tasques defensives. I compte que en els últims anys tant a Ñuls com a Tiro Federal havia jugat més d’interior dret que no pas de lateral. Per tant coincidirem en afirmar que la seva adaptació de moment és bona i cada vegada està més fi en tasques defensives. I com sempre en aquests casos de jugadors que venen de l’Argentina, crec que s’han de donar 6 mesos d’aclimatació a la nostra lliga en què el ritme de pilota és frenètic quelcom que no passa al país sudamericà. Per això demanaria una mica més de paciència. O no recordeu els casos de Zabaleta i Maxi, en la segona volta de la lliga és quan van començar a demostrar el seu potencial real. I parlant de la defensa també s’ha de dir que el nostre míster només ha pogut repetir un parell de vegades els mateixos jugadors a la reraguarda per culpa de sancions, lesions etc.. Tots i aquests entrebancs som el quart millor equip defensiu de la competició per tant quan Poche pugui confiar en 4 jugadors fixes la compenetració anirà creixent.

I qui ens havia de dir que Ramon Planes es treuria de la ‘chistera’ un jugador com Fernando Marqués, que va arribar quan quedaven 15 dies per tancar el termini d’inscripcions a la lliga i que amb només 9 jornades de lliga ja és un jugador important i que suma dues assistències fantàstiques de gol. Aquest habilidós i descarat jugador ja ens ha robat el cor i atenció només comptabilitza 90 minuts jugats.

Ara només ens cal seguir aprenent dels errors comesos amb el Valladolid (espero que no es tornin a repetir) i millorar l’encert de cara a porteria perquè si que estic una mica amoïnat amb aquesta faceta del joc. Som el tercer equip menys golejador de la competició, compte!. Al Molinón necessito que José Callejón suqui , que ja suma unes quantes jornades consecutives fallant gols cantats. Tinc paciència amb el de Motril, faltaria més,  però cada cop el veig més fi per la banda i més insegur de cara a porteria. I no m’agradaria cridar al mal temps però com no comencem a fer més golets tots plegats sabem de qui ens enrecordarem, no?

Estic cansat de veure com Víctor Valdés no rep prou reconeixements individuals per la seva extraordinària feina sota  els pals. Ara mateix està molt a prop del nivell d’Iker Casillas; fa un parell d’anys la distància entre un i l’altre era abismal però el porter barcelonista, amb el seu treball i la seva entrega absoluta,  ha millorat en un munt d’aspectes que abans no dominava a la perfecció. I ara mateix crec que està entre els 3 millors del món (Valdés, Casillas, Julio César). No sé en quin ordre, això ja va més a gustos individuals de cadascú però està en l’elit mundial dels porters.
No entenc com la UEFA no li va donar el premi a millor porter de la Lliga de Campions, Van der Saar???
Però si Valdés només en les aturades en la semifinal amb el Chelsea i en la Final davant del Manchester en  va fer més que l’holandès en tota la competició. I ahir la LFP li dona el guardó de millor porter a Casillas, quan Valdés és el Zamora de la temporada passada. Algú ho entèn? Jo no, serà coses de la compensació. No podia ser que els blaugrana guanyéssin tots els guardons.
En fi, només espero que Vicente del Bosque sigui just i convoqui Valdés per al Mundial de Sudàfrica. S’ho ha guanyat a pols, ha fet moltíssims mèrits per disfrutar almenys d’una gran competició. Casillas anirà segur, Reina crec que també. Tot i que Valdés li dona unes quantes voltes. El que no puc tolerar ni permetre és que Diego López vagi abans que Valdés. Perquè si això succeeix entenc que el blaugrana no anirà al Mundial perquè potser Del Bosque pensa que no és un jugador d’equip i es guia més en coses extraesportives que purament esportives per valorar la seva convocatòria.
Si el seleccionador és just, com a mínim li ha de donar una oportunitat de demostrar-li que tot i no jugar de titular, lloc que entenc que és fix per Casillas, pot ser un jugador que faci pinya i que ajudi també al combinat fora dels terrenys de joc.
Valdés ha d’estar a Sudàfrica, s’ha guanyat com el que més el dret d’intentar lluitar per l’últim gran títol que li falta al combinat espanyol. Sens dubte una gran rúbrica per al fantàstic currículum d’aquest noi nascut a l’Hospitalet que segueix treballant dia a dia per ser el millor en la posició més complicada: els sota pals.   

El partit de dimecres és més perillós per l'Espanyol que no pas el del passat dissabte a Riazor. A priori,  i més després del resultat davant dels gallecs,  tothom es pensa  (esperem que els jugadors no ho facin)  que ja s’han guanyat els dos partits a casa davant del Màlaga i el Xerez. I ja tenim 9 punts al sac.
Recordeu que som l’Espanyol, i que és en aquests partits que normalment sempre acabem pagant una certa relaxació. Davant del Màlaga necessito que aquest equip em demostri que està creixent,  que segueix millorant partit a partit,   que  creiem en l’estil que està inculcant Mauricio Pochettino als seus jugadors. Per cert m’encanta que intentem tractar bé la pilota i que aquest sigui el nostre estil. Vaja,  el mateix que tenim en les categories inferiors i que mai he entès com no s’utilitzava  en el primer equip. Afortundament el tàndem Poche-Di Blasi tenen molt clar com volen que juguem i en aquesta línia segueixen treballant. També estic convençut, de cara als incrèduls i els homes i dones de poca fe,  que el nostre entrenador continuarà confiant en els homes que van assaltar Riazor el passat dissabte. El que va passar tampoc vol dir que De la Peña, Tamudo o Nakamura no serveixen per aquest equip. Les competicions són molt llargues i ja veureu com els tres al final seran jugadors importants. No en tinc cap dubte, faltaria més. Ara bé, aquest any tinc la tranquil•litat que, ((de moment)) ,els jugadors a priori suplents estan més capacitats per suplir amb garanties les suposades vaques sagrades. I la clau de tot plegat és tenir,  després de molts intents frustrats,  un migcampista organitzador que sigui capaç de fer la feina d’Ivan de la Peña. Joan Verdú és l’home que fa moure l’equip amb criteri, capaç també d’inventar una passada impossible o un canvi d’orientació excepcional. I encara millor, un jugador amb una definició sensacional per tractar-se d’un migcampista. Aquest nano pot aportar 10 golets per temporada, xifra que ens anirà de meravella. Les sensacions són positives, per fi sembla que tenim profunditat de banqueta. Ara bé, s’ha de seguir amb la mateixa humilitat que fins ara. I en els pròxims dos partits sumar dues victòries que reforcin el resultat de Riazor i facin creure encara més al bloc amb la feina que estan fent.