Afortunadament arriben les vacances, podré desconnectar 10 dies, yuju!
Perquè ja estic saturat de Barça, de triomfs, d’èxits, de tot que bonic, que bons som, oh! com juguem al futbol, Guardiola plora: és humà, prou bajanades que s’acabi ja aquest maleït any. Però com que soc un senyor, amics culers us torno a Felicitar, però que consti que no ho faré més, prou ja!

  Dani: t'enyorem!

Quan va acabar el 2008, esperava el 2009 amb unes ganes bojes. Era l’any de l’estrena del Nou Estadi de Cornellà el Prat, una il•lusió que només ens va durar 6 dies, ni una setmana. El dissabte següent de la fantàstica estrena va morir a Florència el jugador amb més potencial de l’equip i l’amo i senyor de la defensa blanc-i-blava, el nostre ja etern capità Dani Jarque. Per què és tant dura la vida i més amb els pericos, que hem fet per merèixer això? Crec que res, al contrari, som més que fidels al nostre club, el defensem a ultrança, animem com els que més quan les coses van malament i a sobre patim la trepitjada constant per part d’aquesta premsa culer i malintencionada que tant bé fa la seva funció. I ells es queixen de la caverna mediàtica espanyolista? Vergonya aliena em provoquen aquestes queixes. Si alguna cosa ens ha ensenyat la premsa madrilenya és que enguany cap mitjà ha escatimat elogis per als blaugrana. Ja m’hauria agradat veure què dirien els mitjans catalans si aquesta borratxera de títols i joc hagués tingut color blanc. Però no patiu que la mort de Jarque l’únic que ha fet és unir-nos més a tots plegats. Esportivament una mica més de paciència que per primera vegada tenim un projecte a tres anys vista i jo crec a Pochettino. En només 3 mesos ha fet debutar 4 jugadors de la casa i els que vindran. La matèria prima de qualitat la tenim a casa, jo no en tinc cap dubte.

Afortunadament m’apassionen d’altres esports (per no dir tots) i d’altres modalitats que sí que m’han donat alegries i satisfaccions. Com per exemple el senyor Pau Gasol que amb els Lakers i la selecció m’ha fet emocionar de valent. També he vibrat amb Contador, Quimet Rodríguez i Valverde. En Motor, en Pol Espargaró ens ha regalat les primeres victòries al Mundial de Velocitat, Julito Simón s’ha consagrat i Rossi ha continuat engrandint la seva llegenda. Per últim també m’han fet posar els pèls de punta les noies de la sincronitzada espanyola, quines màquines!! I com no la gran Marta Domínguez, quina crac guanyant l’or del Mundial en els 3000 obstacles i el grandiós Jesús Ángel Garcia Bragado acabant tercer en la duríssima prova dels 50 quilòmetres marxa. I que dir de l’exhibició de Bolt: gallina de piel, o la quarta ensaladera de la història del tennis espanyol, el triomf de Nadal a Austràlia, la gran temporada de Verdasco...

Com a cloenda final no està malament però canviaria tots aquests èxits i el que estigués a les meves mans per tornar-li la vida a una gran persona que a més era professional del futbol, Dani sempre estaràs en la meva memòria i en la de tots els pericos.

Des de ben petit el tennis ha estat un dels meus esports predilectes, a l’hora de jugar i també a l’hora de veure’l per televisió. Un dels grans moments de la història que recordo més nítidament és una eliminatòria de la Copa Davis davant Alemanya en què Emilio Sánchez Vicario i Sergio Casal van eliminar a l’equip de Becker i companyia en la mítica pista central del Reial Club de Tennis. Era l’any 1987 (jo tenia 10 anys) i només era primera ronda, però la victòria de Casal sobre Becker va ser com guanyar l’ensaladera, no us exagero. Va ser increïble, de fet encara estaven per venir els grans èxits d’Arantxa, Bruguera i companyia. Per tant, tot era novedós per a nosaltres, vaja una passada. I no era normal que una selecció com l’espanyola de tennis eliminés a la totpoderosa alemanya de boom-boom Becker. En aquell moments pocs podíem immaginar el que ens esperava en el futur.
El que són les coses, 22 anys després ja tenim 4 ensaladeres a les vitrines de la Federació, a més tenim un equip descaradament jove que té una fam d’èxits inesgotable i, el més important, que tenen molt bon rotllo entre ells. Quelcom que crec humilment que és la clau de l’èxit, el per què de tot plegat.
El tennis és l’esport, o un dels esports més individual que existeix i no és gens fàcil aconseguir un equip, quelcom que crec que Espanya té la sort de tenir ja des de l’any 2000, tot i que els jugadors ja no siguin els mateixos.
No sé si la cinquena s’aconseguirà l’any vinent o l’altre,  però modestament no crec que triguem més de 3 anys a ser Pentacampions. Ara mateix fins a 12 tennistes espanyols estan entre els 100 millors del Rànquing ATP, cap país pot presumir d’això. I el que faltava en l’equip de Davis, una parella de dobles competitiva, ja la tenim. Verdasco i Feliciano estan molt a prop del grandíssim nivell de Vicario-Casal, sens dubte la millor parella de dobles de la història del tennis espanyol. La victòria davant Berdych-Stepenak, mai havien perdut un partit de dobles amb la República Txeca, ens demostra que estem davant d’una parella de dibuixos animats. Amb una parella de dobles tant sòlida i amb més de 10 jugadors capacitats per guanyar punts en individuals entendrem i ens n’adonarem que sumar la cinquena Davis, potser només és qüestió de mesos.

Serà antipopular i el que vulgueu però no m’agradaria que Pep Guardiola o Pau Gasol guanyessin el Premi Príncep d’Astúries de l’esport. Ja està bé d’otorgar guardons a esportistes que ja tenen prou reconeixement mediàtic com és el cas d’en Pep i en Pau. El mateix míster ja va dir que no volia guanyar-lo perquè creia que hi havien d’altres persones del món de l’esport que se’l mereixen molt més que ell, en un nou gest d’humilitat del gran Guardiola.
Enguany m’agradaria i crec que seria just que el premi fos per una de les dues nominades en categoria femenina ja sigui Edurne Pasabán o la Gemma Mengual. La basca està molt a prop de ser la primera dona d'escalar els 14 vuitmils, amb aquesta dada n’hi ha prou per entendre que estem davant d’una crac en majúscules i, el més important, que es juga la vida en cadascuna de les seves aventures.
 I què dir de la Gemma Mengual? Porta 25 anys competint, té 32 anys (deu ni do!), suma més de 30 medalles en tots els campionats, entrena un munt d’hores i sacrifica la seva vida personal en un munt d'ocasions.
En fi: que són mereixedores com les que més d’endur-se el premi. I l’altra que crec que també es mereix estar entre les finalistes és la Marta Domínguez que amb l’or aconseguit a Berlín tanca, de moment, un palmarés espectacular. Ha estat Campiona Mundial de Cros, subcampiona mundial dels 5000, Campiona Europea dels 5000. Què més ha de fer per aspirar a un guardó com aquest?
Sobretot de la Marta també destacaria que sempre ha anat a més, gràcies sobretot al seu incansable esforç i esperit de superació.
En definitiva demano des d’aquí que d’una vegada per totes es tingui més respecte i consideració per l’esport femení que es mereix molta més recupercussió mediàtica de la que té al país. I no em vingueu amb el ‘cuento’ de sempre, és que això no ven. Prou mentides. Visca l’esport femení!

Estic content per la remuntada espectacular de l’Espanyol  i perquè el Barça hagi demostrat al Bernabéu quin equip es mereix la lliga pels resultats de la temporada però sobretot per l’estil de joc. I per moltes d’altres coses però una de les que més m’ha agradat aquest cap de setmana és la final de la Lliga Europea d’hoquei patins. La final entre Alnimar Reus i Roncato Patí Vic va ser de les millors dels últims anys i per fi dos equips catalans han trencat amb l’hegemonia del FC Barcelona, que em perdonaran però ja cansava.  I sobretot ensorrava la moral de clubs que només viuen per l’Hoquei com Reus, Vic, Noia i companyia que no podien amb un equip fet a cop de talonari. Aquest any Reus i Vic ho estan aconseguint. Els reusencs amb la Copa d’Europa i els viguetans en la Copa del Rei. A la lliga passarà el mateix?
Tenint en compte que els entrenadors d’aquests dos equips, Carlos Figueroa i Ferran Pujalte en saben una estona d’això, tot és possible. Ara bé, també tinc molt clar que els blaugrana fertits voldran guanyar com sigui l’últim títol important que els queda per guanyar: la lliga. Enhorabona al Reus però també al Vic per la competició realitzada a Bassano, la loteria dels penals va afavorir a l’Alnimar que va creure en les seves possibilitats fins el final. Però aquesta vegada més que mai dues copes d’Europa una per cada equip hagués estat el més just.

Eufòria reusenca (Foto: EFE)

Cada vegada malpenso més dels resultats esportius. Tot plegat per culpa dels tramposos que per desgràcia sovintegen massa en el món de l’esport actual. La primera vegada que vaig veure correr a Rashid Ramzi, Campió Mundial i Olímpic a Pequín en els 1500 em vaig quedar meravellat però a la vegada vaig pensar...
Com és possible que aquest atleta sortit del no res, pràcticament li tregui 5 segons al segon classificat?. Com pot arribar a fer aquest sprint després d’una cursa de 1500 metres?. A Helsinki (Mundials del 2005) també va guanyar els 1500 però també en els 800 en un doblet històric, guanyat amb una autoritat digna dels millors migfondistes de la història. Juan Carlos Higuero i Arturio Casado entre d’altres atletes del mig fons mundial ja havien comentat l’estranya força inaudita del marroquí nacionalitzat per Bahrein.
Afortunadament el trampós ja ha estat enxampat. Va donar positiu als Jocs amb la nova generació d’EPO la CERA i si prospera el positiu (serà així) perdrà la medalla d’or de Pequín. Com Rebellin i molts d’altres que han sortit a la llum pública en els últims dies. Jo personalment no els deixaria competir mai més, potser aquesta mesura dràstica és la única que fa que els atletes s’ho repensin dues vegades abans de cometre aquest tipus de fraus.
També fa pudor la Fórmula 1, un esport que m’apassiona però que està dirigit per uns incompetents que es creuen els reis del ‘mambo’. Les normes tenen buits legals enormes, si no els monoplaces amb difusors serien tots els de la graella i no només uns quants espabilats que s’han aprofitat de les errades en la normativa. Per si aquesta polèmica no fos suficient no sancionen McLaren, s’han apiadat dels anglesos. I mira que la mentida d’Austràlia va ser flagrant. Ja m’agradaria veure si qualsevol altra escuderia hauria quedat indemne. Per llogar-hi cadires. En el seu moment a Renault li van prohibir el Mass-Dumper, cas similar al dels difusors i a Bar-Honda no els va costar gens ni mica excloure'ls dos Grans Premis per culpa del doble dipòsit de benzina.
Mira que m’agrada l’esport (soc un apassionat com pocs!) però cada vegada m’ho miro amb menys passió per culpa d’uns quants que no en tenen ni idea de valors esportius ni de res que s’assembli.

Aquest impresentable dirigeix la FIA, no anem bé!

La transformació de Fernando Verdasco no és fruit de la casualitat. Els que seguim la trajectòria del tenista madrileny sabem que sempre ha tingut un talent sobrenatural per jugar a tenis. Només li faltava una cosa: millorar el nivell físic però sobretot el mental. Necessitava creure en ell mateix. I no perdre els nervis amb tanta facilitat.

 Hi ha dos personatges claus que han ajudat ‘Fer’ a ser bastant millor tenista del que ho era. El més influent Gil Reyes, s’anomena a sí mateix preparador físic però pel que vaig poder veure en un reportatge de l’espectacular programa Informe Robinson és un psicòleg de cap a peus. En un entrenament previ al torneig d’Indian Wells no parava de dir-li a Fernando que ell era el més fort, que ningú tenia una potència com la seva. Paraules a les que responia el madrileny amb uns cops duríssims i pràcticament impossibles de tornar. Així durant pràcticament les dues hores d’entrenament duríssim. Per si algú no ho sap aquest gurú va ser el culpable del salt qualitatiu d’Andre Agassi. Després de treballar amb Reyes el de Las Vegas va arribar a ser número 1 del món i és va retirar amb 36 anys sent encara un Top-10 i un dels millors del planeta. Precisament l’altra persona que ha influït en aquesta metamorfosi de Verdasco ha estat Agassi. El madrileny només ha tingut un ídol esportiu i aquest era el nord-americà. Van coincidir a Los Angeles al gimnàs de Reyes i els dos van estar parlant durant gairebé 3 hores. Agassi només li va dir que si volia podia arribar allò on fos, ara bé, havia de creure’s que era el millor. Aquella conversa va ser l’incentiu que necessitava Verdasco per creure en les seves possibilitats, que crec humilment que són infinites. Segur que l’exnúmero 1 li diria alguna cosa més, però aquesta no va trascendir en el fantàstic reportatge dels companys del Canal Plus. El més gran de tot va ser que el pare de Verdasc,o gran mentor del seu fill, diu que sempre li ha dit les mateixes paraules al seu fill però aquest no li feia cas. A quants pares us deu passar el mateix, veritat?
En canvi li va dir Agassi i Verdasco s’ho va agafar al peu de la lletra. I els resultats són una realitat. Heroi de la Final de la Copa Davis, semifinalista d’Austràlia, segurament si no s’hagués creuat amb Nadal estaríem parlant de finalista. Està en el Top-10 per primera vegada en la seva carrera esportiva i compte que està millorant campionat a campionat el seu rànquing. Tal i com està jugant crec que pot arribar a finals d’any en el Top-4 (com a mínim), bàsicament perquè enguany guanyarà punts en gairebé tots els campionats. Els punts que ha de defensar del 2008 són més aviat poquets. Un altra fet que va al seu favor és que és un tenista total juga igual de bé en totes les superfícies. Si voleu passar una estona molt entretinguda veient esport us recomano que mireu un partit de Fernando Verdasco està jugant com els àngels.

Dies tenebrosos a la secció d’handbol barcelonista. Enric Masip s’ha cansat massa d’hora de la seva aposta personal, Manolo Cadenas. El caràcter del que fora gran jugador d’handbol li comença a jugar males passades. El seu crèdit comença a estar en entredit. Com a Pasqui no li vagi bé, el pròxim en marxar del club pot ser ell mateix. Ara bé, dubto que Joan Laporta s’atreveixi a fer fora a un dels mites del barcelonisme. Mite sí,  però cregut i egocèntric una estona. Aquest és el gran problema de l’excentral blaugrana.
Aprofito des d’aquí per donar ànims al pivot del Fraikin BM Granollers Ivan Raigal que pateix una tuberculosi pulmonar. ‘Pometes’ recupera't quan abans millor. A veure si els teus companys et poden dedicar la victòria en els pròxims partits i guanyant la Copa del Rei que es disputa a Granollers a mitjans de març. Ho sento, però el Barça ja n’ha guanyat moltes..podeu deixar alguna cosa per als pobres? Gràcies.
Lamentable la situació Ballart a l’Espanyol. Primer, perquè tots sabem que l’exwaterpolista ha sortit de festa amb els jugadors des del primer dia i segon, perquè ningú del club ha sortit a donar explicacions. Canvi ja a la Junta Directiva es baixi o no a Segona, la situació és intolerable. I el capità Tamudo que exerceixi com a tal o que marxi, ja n’estic fart!! I el soci sense rebre cap explicació...així no anem enlloc.

  Aquest cop no només agafarà rebots, farà punts.

Anem a coses més alegres, com ho serà l’All Star Game de Phoenix. Per a un servidor que segueix a fons l’NBA des de l’any 88, és una passada poder tenir fins a 3 jugadors i a més tots catalans disputant la festa del bàsquet ianqui. Un matx que arriba en un moment molt dolç per a Pau Gasol, m’atreveixo a dir que el millor des que juga a l’NBA. Compte que no doni un ensurt a LeBron i Kobe i sigui escollit MVP del partit i més tenint en compte que Phil Jackson és el míster de l’Oest, segur que donarà molt minuts a en Pau. En Rudy i en Marc poden estar entre els millors en el partit de Rookies (jugadors de primer any) contra Sophomores (jugadors de segon any). I la cirereta al pastís la posarà el Rudy, qui s’anava a imaginar que un jugador espanyol participaria algun dia en un concurs d’esmaixades? Ningú. I qui digui el contrari diu mentides....

Aquest dissabte i diumenge al Pavelló Municipal Can Roca de Castelldefels es disputa el Torneig XS Esports de Futbol Sala Femení. Una competició que és molt més que això. A banda de poder veure 4 dels millors equips del país pel que fa al futbol sala femení, també pots col.laborar en una causa solidària. Per presenciar les semifinals de dissabte i les finals de diumenge només necessites portar una joguina nova. Amb això n'hi ha prou per obtenir la teva entrada. Unes joguines que durant la setmana de reis s'entregaran a tota aquella quitxalla que està ingressada a l'Hospital Sant Joan de Déu i no pot gaudir com es degut d'aquestes dates tan assenyalades. Només és un gest, però en aquesta societat cada vegada més egoista crec que encara ens falten moltes accions com aquesta per ser una mica millors amb la gent més necessitada.

Tinc la sort de formar part d'aquesta iniciativa que esperem que sigui un èxit. Ja ho sabeu dissabte i diumenge, tots a Castelldefels. Dissabte 27 de Desembre a les 12, primer partit, cara a cara el FSF Castelldefels i AE Vallirana, juntament amb el Gironella, els dos millors equips de Catalunya de Futbol Sala. L'espectacle està garantit. Diumenge 28 a partir de les 10:15 comencen les finals, us esperem a tots. És per una bona causa....

Des que va anunciar el seu retorn, tinc ganes de parlar d'ell; Lance Armstrong. Crec que és dels pocs esportistes que pot tornar a pujar-se a una bicicleta gairebé 3 anys després i intentar guanyar el Tour de França per vuitena vegada. Coneixent una mica el caràcter egòlatra del nordamericà no puc creure'm que torni per ser una comparsa. Torna per guanyar, aquest és el seu objectiu, no un altre. Sumar el vuitè triomf en el Tour de França i guanyar anys després de la seva retirada.
A més, tinc por al fet que Johan Bruynnel és amic personal del texà. Quelcom que pot perjudicar al gran Alberto Contador. Serà complicat tenir a dos cracs en un mateix equip. A més Armstrong tindrà el petit avantatge que coneix des de fa molts anys al ciclista de Pinto i aquesta circumstància corre al seu favor. Estic convençut que Contador tindrà més problemes amb Armstrong a l'equip que no pas avantatges. Com ha dit en la roda de premsa conjunta que van fer fa uns dies a Tenerife, on l'equip ha realitzat la pre-temporada. M'oloro que tot plegat acabarà malament i no descarto que el campió de Tour, Giro i Vuelta acabi disputant el Tour de França amb un altre equip.

Armstrong no pemetrà que el número 1 de l'equip sigui Contador, no s'ho pot permetre. De moment ja s'ha ficat a la butxaca a Rubiera, en els pròxims mesos intentarà trobar la complicitat de la resta de companys perquè estiguin al seu costat i no al de Contador. Hi haurà guerra bruta i Contador (a qui se'l veu molt bona persona) ha d'estar preparat per fer front al boicot que sigui.
Si tot plegat ens ho mirem des del sofà, no patiu que disfrutareu al màxim de l'edició del 2009 del Tour. Tinc la sensació que serà una cursa apassionant i que fa molts anys que no veiem un espectacle com el que ens espera. Indurain guanyava de carrer, Armstrong també......però l'any que ve....tindrem després de molts anys dos vencedors de la ronda gala lluitant per ser el millor ciclista del moment. Armstrong no serà secundari. Com a mínim acabarà al podi (és la meva aposta), fet que ja podria considerar-se com una proesa esportiva màxima i difícil d'igualar. Però aquest ianqui vol guanyar, per a ell sumar un podi seria un fracàs que ja veurem si seria capaç d'assimilar. Perquè com a bon nordamericà creu que ell és el millor ciclista del moment.
Ja compto els mesos perquè arrenqui el Tour, al meu calendari ja tinc marcada la ronda francesa amb un emfatitzador groc fluorescent, us recomano que feu el mateix serà llegendari.

La final de la Copa Davis contra l'Argentina a domicili, està molt coll amunt i més després de l'anunci de la renúncia de Rafa Nadal degut a les molèsties físiques que arrossega des de fa temps. Necessita descansar i més si tenim en compte el 2009 que li ve. Haurà de defensar un munt de punts i participar a la Davis era un risc impossible d'assumir, tot i la voluntat del jugador.
És el moment de tots aquells tenistes espanyols que estan a l'ombra de Rafa, s'han de reivindicar. La majoria arriben en un moment de forma força baix. David Ferrer ha desaparegut en aquest tram final de temporada, però potser ha tingut temps de descansar i refer-se. La pallissa física del de Xàbia ha estat sonada. Ell ha de ser el número1. A banda de Ferrer, que és un tenista de Davis, l'altra que pot donar el do de pit, per com està jugant és Feliciano López. El de Toledo està més fort que Fernando Verdasco, Tommy Robredo i Nico Almagro que estan acabant l'any fosos. La situació és preocupant però no dramàtica perquè els argentins estic convençut que en algun moment de la final acusaran la pressió. I compte que Del Potro i Nalbandian també arriben tocats físicament. Sobretot el primer després de jugar el Masters de Xangai. I compte que els argentins no es confiïn ara que no jugarà Nadal, aquest factor també pot jugar a favor.
En fi que de vegades la vida dóna aquestes oportunitats als que passen més desapercebuts. Com aquests nois donin la campanada per sempre més seran campions. El que tinc claríssim és que ho intentaran i que com a mínim no tornaran amb un 3 a 0. També li voldran dedicar la victòria a Rafa, l'heroi de l'eliminatòria de semis amb els nordamericans.