A la vista dels fets podríem convenir que davant d'una crisi econòmica com la que patim els marges d'actuació d'un govern és petita. Sí és difícil lluitar contra aquest vendaval depressiu que s'ha apoderat  de l'economia mundial per als Estats Units i per la Unió Europea, com no ho ha de ser per al govern d'Espanya?

Però una cosa és la dimensió del problema i una altra que l'actuació i els missatges per donar-hi resposta estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Des del punt de vista dels missatges i de les propostes, el Govern Zapatero està cometent errors gravíssims de turpitud. La cerimònia de la confusió que estem veient en els darrers dies -particulament en les últimes hores- al voltant de la jubilació i del sistema de pensions porta a pensar que és difícil fer-ho pitjor a l'hora de comunicar o d'obrir debats tant importants i sensibles com és el de les prestacions per jubilació. 

En quatre hores, Moncloa va haver d'enviar a Brussel·les una segona segona versió del pla d'estabilitat (que són les garanties que Espanya presenta davant el sistema financer per assegurar que és solvent i que podrà pagar els seus crèdits). El motiu: s'havia “colat” una al·lusió a una hipotètica revisió del sistema elevant de 15 a 25 els anys de cotització necessaris per calcular la quantia de les pensions.
Tant si ha estat una ocurrència o un error com si s'ha tractat d'un globus sonda per obrir el debat, els conseqüències sobre la ja malmesa confiança econòmica són terribles.

Zapatero no és culpable de la crisi però sí és el responsable de la resposta que en doni el Govern.

En sectors del mateix Govern i del PSOE comencen a alertar sobre els missatges que està percebent la societat espanyola. No és d'extranyar que així sigui, perquè aquells que demostren tenir molt clar el mal que tot això fa en la confiança dels ciutadans són -òbviament- els dirigents del Partit Popular. Esperanza Aguirre no ho ha dubtat ni un moment: urgida per tapar les seves pròpies vergonyes de lluita acarnissada pel poder dins del PP, la presidenta madrilenya s'ha llançat en tromba verbal a reclamar eleccions generals avançades.

L'Aguirre va al seu rotllo. Però el Govern Zapatero, de quin rotllo va?

La futura divisió administrativa i territorial de Catalunya en vegueries prevista per l'Estatut ha entrat oficialment en l'agenda legislativa. El Govern que presideix José Montilla ha donat sortida al seu compromís de desplegar l'Estatut en aquesta matèria i envia al Parlament un projecte de llei que obre el camí. Però camí no serà ràpid, ni senzill, ni -com ja s'està veient- estarà exempt de tensions.

El propi president ha hagut d'intervenir, congelant el projecte durant unes setmanes, fins a temperar unes quantes tempestes locals sorgides per la manca de consens amb la que el conseller de Governació, Jordi Ausàs (ERC) havia donat el text per tancat. El que ha de passar a partir d'ara amb les vegueries i la nova divisió territorial fa endevinar un camí llarg, segurament d'anys, fins a veure fet realitat jurídica les set vegueries dibuixades, en principi, pel projecte de llei.

El debat, a vegades encès, obert entre dirigents polítics en les últimes setmanes només es traduirà, a curt termini, en poca cosa més que el canvi de nom de les actuals quatre diputacions provincials pel de consells de vegueria. Per fer realitat la segona fase prevista, la creació de la vegueria de les Terres de l'Ebre, caldrà modificar la legislació electoral catalana. Per poder veure néixer les vegueries de la Catalunya central i de l'Alt Pirineu-Aran, abans s'haurà d'aconseguir que les Corts generals aprovin una reforma dels límits provincials. Són paraules majors i aquesta reforma no està en mans del Parlament de Catalunya. Per tant, vaticini: serà qüestió de molt de temps.

És lògic que tocar límits territorials, competències, capitalitats, i gestionar sentiments més o menys identitaris a nivell local, resulti una tasca complexa. També sembla raonable que no sigui aquesta la màxima prioritat en temps com els presents en els quals les grans preocupacions de la ciutadania estan en l'economia, i en les elevades proporcions de la població que està sense feina.

A l'hora de treure el tema de la divisió territorial de l'incòmode calaix de “pendents”, el president Montilla ho ha fet amb un missatges bantant clar i una victòria particular. El missatge consisteix en posar en la lletra de la llei que les vegueries són l'equivalent a les actuals diputacions, i això vol dir, de fet, prohibir que hi hagi duplicitat d'adminsitracions. El risc de diplicitat administrativa  i de més despesa és el que podria preocupar més la ciutadania al voltant d'una questió que està més als despatxos institucionals que no pas a les converses a peu de carrer.

La victòria particular de Montilla és la d'haver situat també en l'agenda política un tema que els seus socis d'ERC veien amb molt menys entusiasme que el de les vegueries: la recuperació de l'Àrea Metrolitana de Barcelona, una estructura de govern compartida per 36 municipis de més de tres milions de ciutadans amb serveis i necessitats comunes. Es corregeix així allò que allà en el llunyà 1987, un parlament amb majoria absoluta de CiU va liquidar per reticències davant el que considerava “contrapoder” metropolità de Barcelona.

La construcció política de l'àrea metropolitana la podrem veure relativament aviat. En canvi, el mapa final de les vegueries, haurà de buscar consensos difícils, haurà de llimar moltes aspreses territorials (Aran, Lleida, la Catalunya Central...) i, sobretot haurà d'esperar el context polític idoni per a prosperar al Congrés dels Diputats, que no és aquest, ni de lluny.  El projecte tot just acaba d'entrar en el seu any zero.

No hi ha cap dubte que els debats polítics sobre la llengua els carrega el diable. A Catalunya ho sabem prou bé i, segurament per això, la societat catalana ha sabut protegir-se i mantenir-se al marge, de forma molt clarament majoritària, dels no pocs intents de manipular políticament la qüestió lingüística. La major part dels intents -afortunadament no reeixits- de buscar la confrontació social de la ciutadania catalana en dues meitats: una de catalanoparlant i l'altra d'expressió castellana han vingut i venen de fora de Catalunya però no únicament. No falta qui, des de dins, mira d'aixecar una bandera o la contrària jugant de forma irresponsable o poc respectuosa amb una de les claus de la convivència al nostre país des de fa dècades.

Si els intents de separar Catalunya en dues meitats culturals i lingüístiques han fracassat fins ara, no hi ha motius per pensar que les coses hagin de ser diferents ara, just quan el català ha superat l'assetjament destinat a la liquidació que va fer el franquisme i quan el país ha aconseguit les majors quotes d'autogovern i de reconeixement i ús de la seva llengua pròpia, en convivència oficial amb el castellà com la llengua comuna de tot l'Estat. Això no vol dir que estigui tot fet i ni que no hi hagi situacions anòmales a resoldre. La situació del català a les sales de projecció de cinema n'és potser l'exemple més clar.

El projecte de llei que fa alguns dies va aprovar el Govern de Catalunya i que ara haurà de ser debatut al Parlament de Catalunya neix amb aquesta intenció i parteix d'un argument impecable des del punt de vista jurídic, constitucional i estatutari: Catalunya té dues llengües oficials i és just que la ciutadania pugui escollir en quin dels dos idiomes fa els seus consums en cultura o comunicació. Això, que ja és una realitat als mitjans de comunicació (escrits en paper, digitals, audiovisuals o radiofònics...) no ha arribat al cinema per raons que seria molt llarg, però també molt interessant d'analitzar.

La indústria del cinema -no només la seva producció sinó també i especialment la seva distribució i exhibició- és més dependent que d'altres de les grans multinacionals. Les famoses 'majors' veuen el món com un mercat únic. El seu objectiu és el de guanyar diners i tenen molt poca predisposició a adaptar-se a les realitats locals si consideren que ho poden evitar. Tradicionalment el que han fet les grans distribuidores, com a molt, és acceptar els costos i la necessitat comercial del doblatge a alguns països tradicionalment molt protectors de la seva llengua estatal. És clarament el cas d'Espanya, en el ben entès que la major part de la història del cinema comercial va coincidir amb el franquisme a Espanya i que aquest entenia que l'única llengua llengua oficial i social -i l'única que volia protegir- era el castellà. La cultura del doblatge a Espanya ve d'aleshores i aquesta és la qüestió de fons.

Naturalment, i per sort, les regles del joc en democràcia són radicalment diferents, com ho són les maneres de protegir les llengües pròpies i això que els francesos anomenen “excepció cultural”. A la Catalunya de 2010, democràtica dins de l'Espanya democràtica, la responsabilitat de vetllar pel correcte funcionament i reconeixement de la realitat lingüística és, en primer terme del Govern de la Generalitat i, en la part legislativa, del Parlament de Catalunya. Però les institucions d'autogovern no estan soles en aquesta responsabilitat i obligació. Al Govern de l'Estat correspon defensar també -si cal davant els interessos de les grans multinacionals del cinema- que Espanya és un país plurilingüe, un mercat culturalment no uniforme, si volem parlar en termes que les 'majors' siguin capaces d'entendre millor.

La llei que surti del Parlament experimentarà, molt probablement, retocs i millores. Haurà d'anar acompanyada d'un reglament del qual fora bo que busqués el màxim consens possible en l'aplicació de la norma. És evident que cal fer alguna cosa per canviar la situació actual de manca pràcticament total d'una oferta cinematogràfica en català. Però també és evident, i del tot aconsellable, que el que es faci es faci bé, com s'han anat fent les coses en aquests darrers anys per millorar la posició del català a la societat, tant en l'ús de la llengua com en la simpatia i la complicitat social envers l'idioma prop de Catalunya. No són conceptes que tinguin cap valor jurídic ni que hagin de figurar a cap llei, però en qüestions com la de la llengua, són imprescindibles per a tenir èxit.

Comentava en les últimes hores amb alguns col·legues, la capacitat de risc i la valentia que sovint es troba a faltar en els polítics. Hi tenen molt a veure els darrers apunts d'aquest bloc, a propòsit del debat sobre l'energia nuclear que ha de fer el nostre país de forma tant imprescindible con inevitable.

Pensant en això de risc i de la política, arribo al 'moment sofà' , al vespre a casa, i reapareix a la pantalla -sens dubte revisat i 'tamisat' per la ficció televisiva- Adolfo Suarez, l'home que més ha arriscat en política en la història recent d'Espanya, mentre algú no demostri el contrari.

Subscric el que diu David Trueba en el seu article a El País aquest dijous sobre el primer episodi de la minisèrie de ficció dedicada a l'expresident del Govern central. “Més pressupost i menys canonització haurien ajudat a explicar millor com aquest Suarez-Moisés guia la seva tribu indòcil cap al regne dels cels constitucionals”.

És evident que el gènere de la tv-movie sobre la transició a la democràcia (n'hem vist uns quants exemples darrerament) tendeix a fixar una imatge idealitzada i ensucrada d'esdeveniments i de personatges destacant els indiscutibles finals de llum per damunt dels episodis d'ombra de la història (tant aquells que ja coneixem com d'altres dels quals caldrà començar a parlar-ne i a fer pel·lícules o mini-sèries tard o d'hora) Però és veritat també que d'entrada ja és un bon exercici (històric, cultural i, especialment televisiu) que les grans cadenes -inclosa una privada com Antena 3- dediquin esforços en horari de màxima audiència a explicar històries sobre la història, on els personatges -encara que estiguin a cavall de la realitat i de la ficció- tinguin un sentit, una raó de ser i de fer i on no tot hagi de ser necessàriament banal o groller.

Això també és assumir risc, i arriscar -com es veu dia a dia en qualsevol aspecte de la vida (política, economia, televisió) no és precisament un exercici que estigui a l'ordre del dia.

No em treu la son, naturalment, però tinc certa curiositat per veure què diuen les dades d'audiència sobre el combat televisiu d'aquest dimecres a la nit. Mentre un Suárez interpretat molt dignament per l'actor Ginés García Millán ens entrava a casa per la finestra de la tele (més o menys com ho feia sovint el personatge original en el seu temps) una altra cadena privada evacuava l'última edició d'un dels seus excrements televisius més coneguts. Diguin el que diguin l'audiències, el duel ja és per sí sols un bon símptoma de canvi. No perdem de vista el fet que fins fa ben poc temps, la merda televisiva es contraatacava amb més merda. Anem avançant.

Un debat profund, serè i raonat sobre l'energia nuclear? No crec que ara mateix es donin les condicions per obrir-lo. Però resulta cada cop més evident que el futur energètic i la sostenibilitat del país requereixen abordar la qüestió amb dades, fredor, amb responsabilitat i amb realisme. Fins i tot amb valentia política i una manera de ser valent és demostrar que hom té capacitat d'analitzar i de revisar, si cal, allò que un mateix defensava fa 20 o 30 anys.

Fets objectius:

• Vivim a un dels països més dependents d'altres pel que fa a les necessitats energètiques. El 81,4 per cent del consum energètic a Espanya procedeix de les importacions, mentre que la mitjana de l'Europa dels 27 és del 53,8% (dades Eurostat)

• La situació del consum energètic arreu del món i els efectes mediambientals de l'ús dels combustibles fòssils ha superat les previsions que s'havien fet en els anys 70 i 80, quan molts lluíem a les nostres carpetes d'estudiant aquella simpàtica enganxina de “nuclears, no gràcies”.

• En poques dècades hem pogut comprovar els efectes ràpids i perniciosos que tenen sobre el nostre ecosistema les emissions de C02, fruit de l'ús dels combustibles fòssils.

• Les possibilitats de reducció de consum són, objectivament, molt limitades. El terreny per on es pot avançar, en canvi, és el de l'eficiència energètica i el de la utilització de fonts d'energia alternatives a la crema de combustibles.

• Les energies solar i eòlica fan una aportació important a la diversificació però el moll de l'ós de les energies alternatives al petroli segueixen essent les centrals nuclears.

• El problema que cal afrontar amb tot el rigor i amb totes les garanties en relació a l'ús de l'energia nuclear i a la gestió dels residus que genera és el de la seguretat per a les persones i per al territori.

És sobre la base d'aquests elements que s'ha d'afrontar un debat seriós sobre l'ús de l'energia nuclear. No pas des de la posició prefixada o des de la gesticulació política.  Només després d'haver abordat tranquil·lament i serena un debat d'aquestes característiques una societat pot arribar al convenciment i/o al consens sobre una decisió tant important com la d'acollir un magatzem de residus radioactius.

Té raó el president de la Generalitat quan assenyala el consens com a condició necessària en aquests casos. És una condició que no es dona, ara per ara,  per postular Ascó com a seu del MTC. Però també és veritat que caldrà -més aviat que tard- abordar aquesta qüestió de forma oberta, tant a Catalunya com en el conjunt d'Espanya.

Caldrà que els responsables polítics donin resposta aviat a unes quantes preguntes:

• Com pensem alimentar-nos energèticament en els propers anys i en les properes dècades?

• Podem mantenir una moratòria nuclear decidida en un context energètic i ambiental molt diferent al que tenim ara?  

Parlem de l'energia nuclear seriosament?  El mes probable és que haguem d'esperar que hi hagi un forat prou ampli entre eleccions i eleccions. Però és inevitable.

Senyors, el ball preelectoral ha començat! És que algú en tenia cap mena de dubte?

La polèmica al voltant de la pretensió de l'Ajuntament de Vic de revisar els criteris d'empadronament de persones estrangeres apostant, unilateralment, per no empadronar persones immigrades en situació irregular no és, ni molt menys, aliena al fet que hàgim entrat en temps de compte enrere cap a les eleccions autonòmiques, primer, i municipals, després.

És ben cert que la ciutat de Vic ha hagut de fer un esforç notable per gestionar, amb una pressió immigratòria tant important com la que ha hagut d'assumir en les últimes dècades, des dels anys 80. Actualment més del 20 per cent dels empadronats a la ciutat són immigrants.

Curiosament, el mateix Ajuntament que ha fet aixecar tanta polsaguera amb els seus nous criteris sobre empadronament ha fet conèixer un sondeig encarregat pel consistori segons el qual la immigració no es troba entre les principals preocupacions dels habitants de Vic. En el Baròmetre Municipal de Vic 2009, només el 4,6% dels ciutadans citaven la immigració com el principal problema de la ciutat. Molt per sota d'altres preocupacions com l'atur (13,9%) o la falta d'aparcament (12,1%).

Si aquestes dades són certes i si, com sembla, reflexen que la major part de la ciutadania viguetana ha anat assumint la realitat immigratòria, es raonable preguntar-se per què l'alcalde i l'equip de govern municipal han col·locat Vic en el focus d'atenció i de la polèmica, a ulls de tot Catalunya i de la resta de l'Estat? Què hi ha al darrere de tot aquest debat? La por política a l'extrema dreta? L'estratègia electoral d'uns i d'altres? La voluntat d'encetar un debat que algú havia d'obrir? Es poden establir lligams entre aquest debat obert per l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal, el fet que l'alcalde pertanyi a CiU i la proximitat de les eleccions autonòmiques, que es faran abans que les municipals?

Probablement no ens equivocarem gaire si concloem que, al darrera, de la polèmica del padró de Vic, hi ha una mica de tot el que s'acaba d'esmentar.

A jutjar per alguns posicionaments que han començat a derivar-se a partir de la polèmica de Vic sembla que algunes coses no tinguin remei. Càrrecs electes de CiU han protagonitzat aquest dimecres una foto de família i de suport a l'alcalde de Vic en la seva causa sobre l'empadronament d'immigrants sense papers (imatge superior d'aquest post). El PPC, per boca de la seva presidenta Alícia Sánchez-Camacho ja avança "sense complexes" que la immigració serà un dels eixos de la seva campanya.

És el mateix cada vegada. Per molt pacte polític que hi hagi, teòricament inspirat per la bona intenció de no fer llenya electoral amb la immigració, els partits -alguns més que d'altres, com sempre- semblen incapaços de renunciar al joc. N'hi ha prou amb llançar un determinat missatge a l'opinió pública perquè als mitjans de comunicació ens toqui fer l'inevitable paper d'altaveus. Tots toquem la música i així és com comença el ball. I ballant estem.

Sóc perfectament conscient que el títol d'aquest post és dur i -per dir-ho en termes suaus- poc simpàtic. No amagaré  que aquest escrit no té cap intenció de ser amable ni de mostrar condescendència envers una  entitat que, a força d'iniciatives com l'última de voler cobrar un cànon a les perruqueries per posar la ràdio als seus establiments, es guanya una merescuda antipatia i hostilitat de cada cop més sectors de la societat.

No crec que sigui aquest blocaire gens sospitós de no reconèixer o defensar el drets dels autors i creadors. Des d'aquestes línies, ens hem pronunciat contra la cultura del gratis total, contra la pirateria i a favor d'una regulació raonada i raonable de les descàrregues de continguts a internet.  Però una cosa és pagar pels drets d'autor, una altra de ben diferent és ser víctima d'accions que ratllen la usura.

Per forta que sembli la paraula no en trobo cap de més escaient, quan el que pretén la SGAE és cobrar els propietaris dels centres de perruqueria i d'estètica per uns drets que ja paguen les emissores de ràdio i quan és evident que el negoci d'aquests professionals no es basa en la reproducció pública de continguts musicals sinó una activitat ben diferent, que es pot acompanyar (o no) amb el so d'una ràdio, d'un quartet de cambra en directe o d'una cadernera  engabiada.

D'aquesta pretensió extravagant de la SGAE es podria arribar a una conclusió que no deixa de resultar sorprenent després de prop d'un segle d'existència de la radiodifusió: sembla que es vulgui equiparar ara l'audició d'una emissió de ràdio a l'ús d'una còpia privada de CD o DVD.

"Magnífic!", "Ja ho tenim", "Problema resolt!", deuen haver dit els representants del gremi de centres d'estètica i perruqueria de Barcelona, Sabadell i Lleida. Han tingut la brillant idea d'animar els seus clients a portar-se la música de casa com aquell que va al pis d'un amic a compartir l'última novetat discogràfica o el seu grup favorit. Tot -això sí- a partir de còpies originals i amb tots els drets pagats (igual que les emissores de ràdio, d'altra banda).

Com reaccionarà la SGAE? Es que algú de la SGAE defensarà que qui porta seva la música de casa per escoltar mentre li tallen els cabells (un servei pel qual pagarà uns diners) està fent un ús comercial d'aquella còpia privada?. Quina serà ara la resposta de l'avidesa recaptatòria de l'entitat suposadament defensora dels drets dels creadors?

La turpitud és evident en l'actuació de la SGAE, una entitat prefereix anar "fent amics"  (ara els perruquers, fa ben poc els festivals de teatre clàssic) en comptes de fer pedagogia en positiu en favor del respecte als drets d'autor a un país com aquest, massa acostumat a vulnerar-los o passar-los per alt.

La SGAE té l'estranya virtut de fer que s'aixequin petites revoltes en el dia a dia. "Contra la usura, imaginació!", podria ser el lema del moment. Felicitats al gremi de perruquers per la seva idea. I els senyors i senyores de la "Societat General...", que s'ho facin mirar.

L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va sorprendre ahir gairebé tothom. L'anunci de la nova aspiració olímpica, hivernal i pirinenca va agafar desprevinguts tots els estranys i, també molt probablement, alguns d'entre els propis. Més enllà de les opinions creuades que ja ha generat i que pugui generar sobre intencionalitats polítiques d'un costat o de l'altra, el fet és que el projecte Barcelona-Pirineus 2022 sembla, a priori una bona idea tant si ens ho mirem des de l'òptica barcelonina com si ens volem fixar en l'interès de les terres del Pirineu i del conjunt de Catalunya.

Què aporta la candidatura olímpica d'hivern Barcelona-Pirineu? D'entrada, a Barcelona, hi aporta debat. Més enllà dels contextos polítics, és evident que la capital catalana necessita un revulsiu que li faci superar aquesta sensació-parany de que “ja ho hem fet tot”. Mai una societat pot assumir que està de tornada i això és tant cert -gairebé sempre- com aquella vella regla de que “mai segones parts van ser bones”. I aquest és el repte principal de Barcelona en embarcar-se a una nova aventura olímpica: ser capaç de gestionar el projecte i els debats que genera el projecte i de generar il·lusió, que és una de les gasolines que, de tant en tant necessiten les societats per seguir avançant i que Barcelona necessita.

Els Jocs d'Hivern no són els Jocs Olímpics d'Estiu, la Barcelona de 2022 serà molt diferent a la de 1992. No cal dir que hi ha tot un abisme de diferències entre la Barcelona de 2010 i la d'aquell llunyà 1981, quan en plena crisi econòmica mundial i situació políticament delicada a Espanya (23-F), l'alcalde de Barcelona, Narcís Serra, va decidir llançar públicament el repte de la candidatura olímpica del 92 i ho va fer a desgrat del Govern central d'aleshores (Leopoldo Calvo Sotelo, UCD) molt més preocupat per sortir de les moltes dificultats que arrossegava. Les circumstàncies no són comparables, però sí que hi havia un element en comú: calia il·lusió i un projecte de futur que fes allargar la mirada. Així ens ho explicava fa no gaires mesos el mateix Narcís Serra en una entrevista per lamalla.cat, la Xarxa de Televisions Locals i COMRàdio, amb motiu dels 30 anys d'ajuntaments democràtics. Ara també cal il·lusió. L'avantatge, precisament és que Barcelona ja ha fet bona part dels deures i té, en el seu currículum, el millor títol que la pot avalar per a la nova aventura, aquell que va guanyar amb matrícula d'honor el 1992.

Des del punt de vista de la transformació urbana i territorial, el pes no recau a Barcelona, sinó en l'eix que connecta Barcelona amb Pirineu i amb el territori pinirenc pròpiament, en les seves infraestructures de tota mena, especialment les dels esports d'hivern. Aquesta és una molt bona oportunitat per apostar-hi i és bona idea afegir-hi el potencial de Barcelona per a fer-ho possible.

Caldrà, això sí, que tothom es prengui el projecte seriosament i amb la unitat social i política necessària que es requereixen en aquests casos.

Fa massa temps que plana l'ombra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre la política catalana i fa uns quants mesos -bastants- que des d'algunes latituds polítiques es reclamava un pla B, un programa d'actuació a aplicar en cas que la resolució judicial fos negativa. Des de manifestacions 'preventives', a un altre referèndum, passant per cimeres pre-sentència o fins i tot l'avançament electoral, hi ha hagut temps per escoltar a de tot i a tots en aquest esgotador purgatori constitucional.

Però el president de la Generalitat ha fet de José Montilla. Fidel a la seva manera de fer, el cap del Govern català ha preferit posar en marxa el pla A -probablement l'únic raonable donades les circumstàncies- que no és un altre sinó el de buscar la unitat de la societat catalana i enviar missatges molt clars al conjunt del país i de les institucions, inclòs el Tribunal Constitucional. Ho va fa amb tot el respecte institucional que calgui, però també amb tota la contundència i legitimitat amb la qual ha de parlar el president de Catalunya.

En els darrers mesos, Montilla, ha anat graduant un discurs que va començar amb els advertiments sobre la creixent desafecció política a Catalunya i que ha seguit amb avisos sobre el risc que la pròpia Constitució Espanyola de 1978, feta per sumar i no per excloure, pogués ser llegida ara en negatiu, a partir d'una eventual sentència contrària a l'Estatut, llei aprovada per les Corts generals i refrendada pel poble de Catalunya.

De tot això alguns en diuen “pressió”. Que cadascú hi posi l'etiqueta que vulgui, però objectivament el president de Catalunya fa el que ha de fer quan recorda que la voluntat nacional d'autogovern d'aquest país és i serà independentment del que digui una sentència. Si aquesta voluntat es va mantenir viva durant els anys més foscos de la dictadura, no variarà pas ara, per una sentència que, en cas de ser negativa no passaria de ser un accident més en termes històrics.

És per aquesta voluntat nacional de Catalunya, i no per caprici ni “generositat” que l'any 1978 la Constitució va establir el terme “nacionalitats”, tot i les moltes reticiències d'alguns sectors i l'oposició frontal d'altres. Convé recordar que Aliança Popular, l'antecedent del PP actual, va votar en contra de tot el títol vuitè que regula les autonomies, especialment per la paraila "nacionalitats". Convé no oblidar tampoc -per molt que a Alicia Sánchez-Camacho li interessi el contrari- que el PP amb el seu recurs és el principal actor d'aquest atzucac institucional i polític.

No cal, en canvi, perdre massa temps en comentar les últimes paraules Alfonso Guerra. Si de cas, algun apunt de context: En arribar a determinada edat i circumstància els polítics acostument a rebre dues menes de consideració pública ben diferents: una, la d'experts i estadistes (Felipe González, Jacques Delors, Bill Clinton, Miquel Roca...), l'altra, la d'elefants. Alfonso Guerra és un elefant singular que se n'ha sortit, fins ara, de les més que probables intencions d'alguns companys de files d'enviar-lo al Senat, al Parlament Europeu o a casa seva.

No és cap sorpresa que Guerra critiqui a Montilla pels seus missatges i gestos. A Guerra no li va agradar mai el model de relació del PSC amb el PSOE ni la independència de criteri dels socialistes catalans. Però no va tenir més remei que conviure-hi fins i tot en aquells anys durant els quals tenia el control absolutament el Partit Socialista Obrer Espanyol. Ara, les seves critiques al que ell en diu “l'estratosfera” catalana, no són més que la rebequeria jacobina d'un elefant polític. Un altre accident.

Fa dies que ho sabem. El Govern català no aprova aquest dimarts, 5 de gener, l'avantprojecte de llei de vegueries, pensat, escrit i defensat, sembla que en solitari, pel conseller de Governació Jordi Ausàs (ERC). És evident que alguns 'deures' es deu haver deixat de fer aquest conseller quan s'ha organitzat el galimaties que estem veient (alcaldes que discrepen, territoris que reclamen el seu fet diferencial, informes que dubten de la solidesa jurídica i de la sostenibilitat econòmica del projecte, i manca d'acord en el sí del propi Govern). És evident que alguna cosa s'ha fet malament quan l'aprovació tenia data en l'agenda del conseller -aquest 5 de gener precisament- i ara està ajornada sine die, per molt que ERC intenta pressionar perquè sigui la setmana que ve, o màxim l'altra.

Ens podem plantejar, raonablement, unes quantes preguntes:

• Es podrà consensuar en dues setmanes el que no s'ha fet en més de tres anys de legislatura?

• Es pot permetre ara mateix Catalunya (i el Govern, en concret) una tempesta de protagonismes i sensibilitats territorials segurament tant legítimes i comprensibles com complicades de gestionar?

• Es caurà per segona vegada en la història recent de Catalunya (el precedent és el de CiU amb la LOT de 1987) en l'error d'impulsar o fins i tot imposar una organització territorial "per escons", sense haver-ho parlat i pactat amb el territori i el món local que tenen reconeguda la seva autonomia per l'Estatut, per la Constitució i per les lleis vigents?

ERC segueix pressionant perquè no vol que una de les qüestions de les quals ha fet bandera es quedi en el tinter de la legislatura. El PSC vol donar compliment a un compromís del Govern d'Entesa però es troba amb una tempesta al territori que és tant com dir a les seves pròpies files. Més enllà de l'argument oficial, s'estén entre els dirigents socialistes catalans la creença que no es donen les condicions polítiques suficients per tirar endavant un projecte que requereix de diàleg i d'esforç de consens en grans dosis. El tercer membre del Govern, Iniciativa-Verds, ja parla de deixar-ho per a una altra legislatura.

Les controvertides vegueries han esdevingut una altra teranyina d'aquestes que acostumen a deixar atrapada la política catalana. I si féssim l'exercici de frenar i de mirar una mica enrere? Què tal si repassem el que diu exactament la lletra del mandat estatutari? Què diu l'Estatut, quines són les bases que marca per una futura organització territorial de Catalunya?

ARTICLE 83. ORGANITZACIÓ DEL GOVERN LOCAL DE CATALUNYA

1. Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries

ARTICLE 85. EL CONSELL DE GOVERNS LOCALS

El Consell de Governs Locals és l'òrgan de representació de municipis i vegueries en les institucions de la Generalitat. El Consell ha d'ésser escoltat en la tramitació parlamentària de les iniciatives legislatives que afecten de manera específica les administracions locals i en la tramitació de plans i normes reglamentàries de caràcter idèntic. Una llei del Parlament regula la composició, l'organització i les funcions del Consell de Governs Locals.

ARTICLE 90. LA VEGUERIA

1. La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.

2. La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos.

ARTICLE 91. EL CONSELL DE VEGUERIA

1. El govern i l'administració autònoma de la vegueria corresponen al Consell de Vegueria, format pel president o presidenta i pels consellers de vegueria.

2. El president o presidenta de vegueria és escollit pels consellers de vegueria d'entre els seus membres.

3. Els consells de vegueria substitueixen les diputacions.

4. La creació, la modificació i la supressió, i també el desplegament del règim jurídic de les vegueries, són regulats per llei del Parlament. L'alteració dels límits provincials, si s'escau, s'ha de portar a terme d'acord amb el que estableix l'article 141.1 de la Constitució.

ARTICLE 94. RÈGIM JURÍDIC

1. L'Aran disposa d'un règim jurídic especial establert per llei del Parlament. Per mitjà d'aquest règim es reconeix l'especificitat de l'organització institucional i administrativa de l'Aran i se'n garanteix l'autonomia per a ordenar i gestionar els afers públics del seu territori.

De la lletra de l'Estatut, es desprenen alguns conceptes molt clars:

• Es reconeix l'autonomia dels governs locals i de la vegueria com a adminstració intermunicipal

• S'ordena escoltar el territori (Consell de Governs locals) sen la tramitació de projectes que afectin les administracions locals

• Les vegueries substiuiran les diputacions

• Per alterar els límits provincials (àmbit territorial de les actuals diputacions) "si s'escau" cal l'aprovació de les Corts Generals, tal i com estableix la Constitució. Així doncs, té poc sentit i una utilitat nul·la regular una divisió territorial sense haver buscat abans el consens necessari al Congrés dels Diputats.

• L'Estatut, a més a més, no ordena alterar els límits d'una determinada manera o d'una altra. Tampoc l'Estatut no diu enlloc que el nombre de vegueries hagi de ser de ser de set, sis, cinc, quatre o X. El que sí diu és que l'Àran té un règim especial, i en aquest article estatutari basa el Síndic, Francés Boya, la seva oposició a que el seu territori sigui integrat en una hipotètica vegueria de l'Alt Pirineu. 

Sembla doncs que la llei bàsica catalana dóna amplitud de terreny suficient com per fer les coses amb flexibilitat i amb tota la calma que calgui. Cal posar en joc no només les passions identitàries del territori sinó també les lògiques demogràfiques, econòmiques i socials. Estem parlant d'una reforma destinada -se suposa- a millorar la governació del territori i, en definitiva, els serveis que reben els ciutadans.

Mai no és bona idea començar la casa per la teulada i menys en aquest cas, quan encara no està ni plantejada la solució al problema més greu que té l'administració local: el seu finançament.