Quan tres mesos ens va assaltar la notícia del segrest dels tres cooperants de Barcelona Acció Solidària, jo apuntava en aquest mateix espai fins a quin punt arriba a colpir un cas com aquest al mateix periodista que ha de fer conviure la seva funció d'informador amb el sentiment personal. Òbviament no mires el cas de la mateixa manera quan un dels protagonistes, una de les víctimes del segrest, és algú amb qui has tingut l'oportunitat de compartir hores, feina i moments.

Avui, amb la foto difosa pel diari El País, facilitada pels segrestadors de l'Albert i el Roque (fins fa dos dies també de l'Alicia), em veig en la necessitat de completar aquella impressió. Res no es comparable al moment en el qual et trobes davant els ulls amb una imatge, una mirada, una expressió com la que mostra l'Albert en la fotografia feta per Al Qaida. Per molta voluntat i empatia que s'hi posi, penso que és completament impossible posar-te en la pell de qui està patint captiveri des de fa més de cent dies, lluny dels seus i privat de la seva pròpia condició humana, per molt correcte que sigui el tracte que rep.

Honradament, crec l'únic que es pot fer és deixar clavada la vista en aquesta terrible mirada de l'Albert, callar i esperar.

Després dels terratrèmols vénen les rèpliques i el risc de tsunami.  Quan passen els temporals meteorològics i aquests tenen efectes tant contundents sobre el funcionament dels serveis i del país en general com els que ha causat l'episodi excepcional de nevades de dilluns passat, podem tenir la certesa que l'episodi immediat és un temporal polític.

A mitja tarda de dilluns, en plena i intensa nevada, ens podíem preguntar si tot el que estava caient podria ser raonablement absorbit per un país en plena activitat d'inici de setmana, coincidint amb la sortida de les escoles i dels centres de treball. Però el que ja estava clar en aquelles hores -ho podíem assegurar tots aquells que ens toca ser narradors i observadors del que passa- que quan arribés la calma meteorològica s'aixecaria una certa tempesta política.

Dit això, i constatat també que l'episodi de neu concentrat en poques hores, a zones de Catalunya poc o gens acostumades a patir inclemències d'aquesta mena va ser una situació totalment excepcional, convé fer una aturada tant calmada i objectiva com sigui possible per analitzar com ha anat tot.

Si la quantitat de neu col·lapsa les vies de transport (de cotxe i de tren) i si el temporal fa caure arbres i torres d'alta tensió, d'entrada l'únic que es pot obtenir com a resultat és una situació de caos, que es pot perllongar per espai d'hores com efectivament va passar.

Fins aquí tot normal. Barcelona es va convertir en una ciutat-trampa on es van veure atrapats milers de ciutadans que es movien de pas intentant anar de la feina als seus municipis o entrant a la ciutat des dels seus llocs de treball. La resposta de l'Ajuntament de Barcelona va ser ràpida i eficaç. La decisió de reforçar el metro, de fer que funcionés tota la nit i la provisió ràpida d'allotjaments per a les persones que no podien arribar als seus municipis van reactivar una maquinària municipal entrenada en respostes d'emergència com la de fa alguns anys al barri del Carmel.

A la resta del país, els problemes han estat de més llarga durada i el més greu de tots és sens dubte la fragilitat (això sembla malgrat la virulència del temporal) de la nostra xarxa elèctrica. Les autoritats totes -l'administració central i la Generalitat- han de revisar seriosament el nivell d'exigència que es té amb les companyies que gestionen la xarxa i el subministrament. Barcelona ja va patir fa un parell d'estiu un episodi inexplicable en un país avançat del segle XXI i és més que dubtós que haguem d'assumir com a normal la caiguda de torres i cables d'alta tensió per un temporal de neu i vent d'unes hores.

I què s'ha de dir de l'actuació dels responsables de la Generalitat?
En la gestió que ha fet el departament d'Interior de l'episodi de nevades generalitzat hi ha hagut més errors de comunicació (interna i externa) que no pas problemes de gestió. Però com passa sempre i com els responsables polítics ja haurien de saber, en aquestes crisis (segurament en totes) la comunicació és tant important com la gestió i si falla la primera, la segona simplement no existeix  a ulls de l'opinió pública.

El secretari general d'Interior, Joan Boada, es va ficar a la boca del llop quan en una de les seves compareixences públiques de dilluns va assegurar de manera taxativa que “ja no” hi havia cap episodi de passatgers tancats en trens aturats. En aquell moment, ja hi havia testimonis telefònics a diversos mitjans de comunicació que explicaven en primera persona la seva experiència, dins de trens que havien interromput el seu trajecte. Error gravíssim de comunicació interna.

Ningú dels responsables de Protecció Civil escoltava o mirava els mitjans com per alertar Boada i la resta de les autoritats?  I, el que és més important, ningú no va escoltar aquests testimonis i va fer que immediatament els serveis d'emergència es posessin en contacte amb aquestes persones per informar-les i per atendre-les?.  Un cop comès l'error intern de comunicació, el que va venir després -algunes asseveracions imprudents del secretari general Boada- van acabar d'adobar-ho tot.

Que els governants de les principals institucions polítiques de la Comunitat Valenciana han adoptat el model de democràcia a la italiana és un fet. Sap greu haver d'utilitzar una expressió com tan estigmatitzant com aquesta, però que resulta tant gràfica i precisa per descriure la lamentable situació democràtica que pateix la ciutadania del País Valencià i que recorda (a mi em passa cada dia més) a la dubtosa qualitat de la democràcia que regeix a la Itàlia de Silvio Berlusconi.

Deixarem a banda les casposes connotacions sexuals masclistes del règim neoimperial de la Roma de Berlusconi i enfocarem la nostra lupa sobre alguns paral·lelismes del que passa a banda i banda de la Mediterrània.

A Roma i a Milà, Berlusconi trampeja amb la Justícia per sortir més o menys indemne de les diverses causes que el senyalen com a implicat o impulsor en casos de suposada corrupció. Si encarem el mirall cap a la península ibèrica trobarem Francisco Camps i Carlos Fabra, en situacions bastants semblants a València i a Castelló.

Berlusconi ha construït a Itàlia el seu nou imperi decadent del segle XXI sobre la base del control dels mitjans públics i privats. La censura es practica sense eforç per dissimular-la. Ho demostra l'últim episodi consistent en la prohibició a la televisió pública la RAI perquè no emeti programes de debat o d'anàlisi sobre la situació política durant una temporadeta. No volen debats televisats fins que no hagin passat les eleccions regionals que tindran lloc a finals d'aquest mes de març.

Al País Valencià., Camps i els seus també fan el que poden en això de la censura. I la veritat és que se'n surten. Naturalment no tenen cap problema a la televisió pública que controlen, Canal 9. Ja va quedar demostrat aquí en el seu dia que a la tele que paguen tots els valencians no existeixen ni el cas Gürtel ni les ferides internes que la suposada trama de corrupció ha obert en el PP valencià.

L'últim episodi de censura està perfectament a l'alçada del mestratge berlusconià. La Diputació de València ha decidit que les fotografies periodístiques relacionades amb el cas Gürtel tampoc no existeixen i les ha fet retirar d'una exposició sobre reporters gràfics valencians. “Si no hi ha cas, com coi n'hi ha d'haver fotos”, deu haver estat la conclusió d'una lògica indiscutible a la qual haurà arribat algun funcionari diligent de la institució provincial.

No sé pas què quedarà de la democràcia italiana quan desaparegui Berlusconi, perquè la veritat és que la salut del sistema italià és democràticament molt qüestionable des de fa unes quantes dècades. Vull pensar que si algun dia els ciutadans de la Comunitat Valenciana decideixen donar per superat el context polític actual, la societat podrà refer-se de tanta situació democràticament discutible.

En tot cas i pensant en tots aquells que no estiguin d'acord amb la tesi d'aquest post, admetré que no seria just obviar una notable diferència entre els que governants d'una i altra banda del Mare Nostrum. Sí senyors, s'ha de reconeixer que els d'aquí són bastant de missa i que els d'allà són més de belines.

En el debat sobre les corrides de toros, la qüestió de fons no és la reacció o la crispació que genera en determinada premsa espanyola de dretes el sol fet que se'n parli - a favor i en contra- al Parlament de Catalunya. Ni tan sols -mireu que us dic! - serà tant rellevant a la llarga el que acabin decidint els diputats i diputades quan arribi el moment de la votació que mantingui o prohibeixi la celebració d'espectacles taurins. Passi el que passi en aquella votació, la fiesta està tocada de mort a Catalunya i en retrocés lent però sostingut a altres llocs d'Espanya (al marge de les Illes Canàries, on ja es van prohibir fa gairebé vint anys, el 1991.

A Catalunya, en deu anys, la xifra total de corrides o espectacles taurins no han arriben a 250. L'any 2008 només n'hi va haver 16 i tots es van fer a la plaça Monumental de Barcelona que és l'única que es manté activa al país. La caiguda de l'afició als toros a Catalunya s'ha accentuat especialment des de l'any 2005.

A altres comunitats com les Balears, Astúries o Galícia, les coses no estan gaire millor per a la tauromàquia. En un any, a les Balears només hi ha hagut 6 corrides o novillades, 7 a Astúries i a Galicia, 8. Les dades són del Ministeri de l'Interior i fan referència a 2008. La mateixa font no té encara disponibles les dades de 2009, però vista la progressió dels darrers anys no sembla que el balanç hagi de ser millor (millor per als protaurins, s'entén)

O sigui, que passi el que passi i voti el que voti el Parlament, els defensors de les corrides de toros, tenen la batalla perduda a curt termini a Catalunya i a mig o a llarg (depèn de la zona) a altres territoris d'Espanya. La batalla dels toros és, en bona part, qüestió de temps i de generacions, ja no gaires.

Però això no treu que el Parlament de Catalunya, com qualsevol altre parlament, no tingui dret a escoltar, a debatre i si vol, a legislar, sobre uns espectacles públics que es fan al país. Una altra cosa són les oportunitats, les estratègies i els posicionaments de cadascú.

Coneguda (per les dades que acabem de repassar) la mort per inanició de la fiesta taurina, i conegut també el soroll mediàtic que són capaços d'aixecar alguns, jo sóc dels que, en cas de ser parlamentari, no hauria posat encara el debat 'toros sí, toros no' en l'agenda del Parlament de Catalunya. Esperant una mica més, probablement no gaires anys, s'acabaria recollint en la llei una abolició que la pròpia societat catalana està fent de forma natural.

Però en cas de trobar-me assegut a un escó al Parlament, posat en la obligació d'haver d'emetre un vot sobre la continuïtat o no d'un espectacle objectivament cruel i torturador, no dubtaria en votar en conseqüència. Optaria per la prohibició per damunt d'estratègies, recomanacions o disciplines de grup. Sigui com sigui, el cas és que no faig de diputat sinó de simple ciutadà, i que la meva és una de les més d 450.000 signtures que van entrar al Parlament per acabar amb l'espectacle de les corrides. 

Estava jo immers en aquestes dades i reflexions personals quan m'arribava la notícia que segurament molts antitaurins estaven esperant i que podrien estar tement molts partidaris de la festa. Aquells que estan per la desaparició de les corrides podrien aspirar a tenir ca aliada millor que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Espe no ha dubtat a entrar al drap i ha sortit de toril escarbotant l'arena i anunciant la declaració de la festa dels toros com a "Bé d'interès cultural". Ella mai no té cap dubte quan veu una oportunitat per anar de lideressa de la dreta, quan creu que presentant la seva treballada imatge de dona de ferro pot guanyar punts davant el sector més aguerrit de l'electorat conservador.

"Millor!", deuen pensar molts detractors de les corrides de toros. Hi ha causes que, més enllà del arguments i raonaments objectius, contra Espe, es defensen millor. Em sembla que els protaurins ho tenen ara una mica més cru.

“A Cuba mai no s'ha torturat ningú”, diu la tele cubana llegint un article atribuït a Fidel Castro. “A Cuba mai no s'ha ordenat l'assassinat de cap adversari”, afegeix el mateix text.

Des d'Espanya, país on viuen milers de cubans que coneixen el règim polític de Castro, la manca de llibertats i les condicions de vida del país, el castrisme ha trobat un portaveu en l'actor Willy Toledo, fidel -pel que sembla- a la dogma i al discurs oficial que impera a l'Havana.

Diu Willy Toledo que la gran majoria dels “presumptes dissidents” empresonats a Cuba “són terroristes”. Afirma que Orlando Zapata, el pres cubà mort després d'una vaga de fam de gairebé tres mesos “no era més que un delinqüent comú”.

“Aquests presumptes dissidents són gent que ha comès actes terroristes contra el Govern cubà, actes de traïció a la pàtria i un munt de delictes”. “No són simples dissidents ni presoners polítics diu Toledo.

No seré jo qui, des d'aquestes línies, defensi -ni de lluny- l'actuació de determinada oposició cubana, amb vincles amb els sectors més conservadors dels Estats Units. És evident que bona part dels problemes econòmics i socials de Cuba són conseqüència directa de dècades d'obstruccionisme i de bloqueig des del veí gegant, els Estats Units. Però no és menys veritat que Cuba és un país sense llibertats individuals ni col·lectives, i que el mèrit d'haver alliberat el país de la dictadura de Batista (revolució castrista de mitjans del segle XX) queda neutralitzat en la història per haver-ne construït una altra. Una altra dictadura, encara que sigui de signe contrari.

La immensa majoria de l'esquerra l'espanyola i europea (en la qual suposo que Willy Toledo enmarca el seu pensament) ha entès que la crítica i el rebuig a les maniobres de certa oposició ultraconservadora exiliada a Miami no es poden estendre a tothom que reclama llibertats i drets humans a Cuba. Llibertat per escollir, fins i tot per triar una opció de vida personal i -no cal dir-ho- per votar i per opinar. Llibertat per poder expressar un criteri diferent o fins i tot radicalment oposat a la política del seu Govern. Són drets que té Willy Toledo aquí i que no tenen els ciutadans cubans al seu país.

Aquesta crisi ens ha agafat a tots amb el peu canviat. També, i especialment, als sindicats. Després de les primeres manifestacions per les pensions a Barcelona, Madrid i altres ciutats no falten aquest dimecres els titulars periodístics i els arguments d'analistes que intenten afinar la mesura sobre el grau de pressió que han volgut exercir els sindicats sobre el Govern Zapatero. “Avís”, “protesta tova”, són algunes de les idees que es diuen i s'escriuen en aquestes hores.

Des de la redacció de lamalla.cat hem volgut endinsar-nos en la manifestació de Barcelona. Més enllà dels lemes de capçalera i de les declaracions dels dirigents sindicals, hem volgut saber què pensen i escoltar què diuen aquells que han sortit al carrer, en les primeres manifestacions convocades per CCOO i UGT per contestar la política de Zapatero.

L'experiment ha donat poques sorpreses pel que fa al perfil predominant de manifestant: majoritàriament treballador en actiu, afiliat a algun dels sindicats convocants i, sovint compromès amb la vida sindical a la seva empresa o al seu sector, però ha permès recollir alguns arguments que conviden a la reflexió.

“La situació laboral és tan dura que no queden més opcions que sortir al carrer”. “Aquestes manifestacions s'haurien d'haver fet abans”, explicava al periodista de lamalla.cat un treballador, antic afiliat a l'UGT. No va ser l'únic testimoni recollit que destil·lava una certa queixa per manca d'actuació, de resposta per part de tots els sectors, inclòs el sindicalisme.

Però quina resposta? Aquesta és la qüestió. És evident que a les files sindicals, com passa als partits polítics, la base social acostuma a demanar sempre als líders que vagin més lluny, que pressionin més, que “donin més canya”, per dir-ho en termes de carrer. En temps de crisi als dirigents (als sindicals i als polítics) els toca conviure, entre d'altres coses amb això.

En aquesta crisi les organitzacions sindicals, com tothom, està intentant trobar el seu camí. Diuen alguns gurús que res o poques coses tornaran a ser com eren abans d'aquest forat. Tenen raó els dirigents de CCOO i UGT quan diuen que un canvi fonamental i necessari és el del sistema financer internacional. També sembla inevitable una certa reinvenció del sindicalisme. Hi ha qui la creu convenient de de molt abans d'aquesta crisi.

Com es fa això de manifestar-ser contra una reforma que hom sap que és necessària? És possible defensar seriosament el sistema públic de pensions i no tancar les portes a una revisió del sistema per garantir precisament la seva existència en el futur? Com se li explica tot això a un manifestant d'aquest dimarts al Pla de Palau de Barcelona?

És temps de reptes, sí senyor!

El 'dit de Déu', segons la Bíblia, havia escrit els manaments gravats sobre pedra que va rebre Moisès. El dit de Galileu, exhibit públicament a un museu de Florència, es presenta com "el dit de la ma il·lustre que va recórrer els cels i va assenyalar la immensitat de l'espai". El dit d'Aznar, mostrat aquest dijous a un grup de joves que l'increpaven a una universitat asturiana, potser no passarà a la història com a símbol de poder o de saviesa, però sí que queda com a registre gràfic del tarannà que gasta president de la FAES i president d'honor del Partit Popular.

José María Aznar sembla entestat en seguir demostrant que no suporta haver passat a la reserva. Ni a la reserva del seu partit ni a la reserva del país. Naturalment, ell ho explica d'una altra manera. "Alguns no poden viure sense mi", va dir per donar pas als aplaudiments de la claca de 'Nuevas Generaciones'. 

Cada mostra de naturalitat que exhibeix l'expresident del Govern central explica, almenys en part, per què Mariano Rajoy està a l'oposició des de l'any 2004. És com una mena de maledicció. Una vegada més, els gestos del seu antecessor juguen una mala passada a l'actual líder del PP. No és d'extranyar que, un cop difoses les imartges de l'altíssim gest digital aznarià, el portaveu oficial del partit, Estéban González Pons, s'hagi afanyat a fer unes declaracions intentant presentar l'expresident com una víctima d'atacs i insults. Però Aznar és com una hemeroteca vivent i la seva imatge pública li és perfectament fidel.

La cuina parlamentària té les seves regles de protocol i aquestes són modulables en funció de l'objectiu polític que es persegueixi o de l'estratègia marcada. Al Partit Popular, de, declarada vocació no pactista davant d'aquesta crisi, no li ha agradat gens el protocol seguit pel cap de files parlamentàries del PSOE, José Antonio Alonso a l'hora d'explorar les possibilitats d'un gran acord amb la resta de partits. Tot molt lògic des del punt de vista de qui dóna clares mostres d'esperar que la crisi arrossegui Zapatero i el seu govern cap al mateix lloc on una crisi molt diferent, aquella de les explicacions i “informacions” del Govern Aznar sobre l'11-M, va conduir el resistent Mariano Rajoy.

És evident que sí a algú no li interessa un acord col·lectiu el pitjor que li pot passar és que els altres s'entenguin i el deixin al marge. Naturalment, el PP hi posa altres paraules per a explicar el seu descontent.  El 'número dos' dels populars al Congrés, José Luis Ayllón, crititica que el PSOE hagi deixat “per al final” l'”únic” partit que suposa “una alternativa real” al Govern.

Com acostuma a passar els mitjans de comunicació afins són força més sincers en els seus titulars (ABC: 'El PSOE abre la ronda con CiU para arrinconar al PP').Com un joc de nens, el PP es demana “prime”, però com en els jocs infantils, tot és simulat, ficció.

Pel que fa a l'actitud de Convergència i Unió, estem d'avant d'un cop d'audàcia estratègica personal per part del seu portaveu al Congrés el pragmàtic Josep Antoni Duran i Lleida, qui ha aconseguit mostrar amb el perfil constructiu i el paper de pont que li agrada projectar ade CiU i, sobretot, de la seva pròpia persona.

Amb tot, el cert és que no està gaire clar si, més enllà del protocol de la cuina parlamentària i de les estratègies, hi ha possibilitats reals d'un acord real i eficaç de tots o d'una gran majoria d'agents polítics i socials contra la crisi. Veurem què dóna de sí, el debat al Congrés dels Diputats d'aquesta setmana i el de la setmana que ve al Parlament de Catalunya. Ni la situació econòmica ni l'estat d'ànim de la ciutadania (pel que diuen els sondejos) estan per a gaires jocs de fet i amagar.

Aquest any tampoc, i ja en van trenta. Els intents de consensuar una llei electoral catalana han tornat a fracassar. El Parlament de Catalunya té competències i mandat estatutari per fer una llei que reguli les eleccions a Catalunya i disposa d'aquestes facultats des de l'Estatut de 1979, ja superat per l'actual. Es perd novament una oportunitat per ajustar el sistema electoral a la realitat del país i per acostar els representants del poble a la ciutadania, quelcom que -donada la desafecció actual- no estaria gens malament.

Aquí, el fre no és cap recurs d'inconstitucionalitat, ni l'actitud anticatalana de ningú. Madrid, en aquest cas, no hi té res a dir. No hi ha enemic exterior, ni real ni imaginari. Tot i així, no hi ha acord.

Una llei electoral s'ha d'aprovar com és lògic per una majoria qualificada. No és possible amb que un partit o un govern que tingui majoria absoluta  pugui imposar el seu criteri en una qüestió tant sensible per la democràcia com són les regles del joc electoral. Aquesta circumstància, que hauríem de valorar en positiu, es torna en un malson quan l'amplitud de mira política és insuficient o quan hom no és capaç de treure's ni per un moment la capa partidista.

Els responsables del desacord són tots però, com gairebé sempre passa en política, de culpables n'hi ha que ho són més que d'altres. Convergència i Unió ha decidit donar continuïtat a la trista història dels darrers trenta anys en matèria de legislació electoral catalana. A diferència de la resta de partits, els representants de CiU a la ponència no han abandonat la seva posició inicial de partit, diferenciada de l'informe dels experts on s'aposta per un model mixt que compagini proporcionalitat i representació territorial.

L'argument oficial de la federació que lidera Artur Mas és el de "no voler abandonar el territori", donant a entendre, d'aquesta manera, una suposada intenció d'abandó per part de la resta. No cal analitzar gaire els resultats de tres dècades d'eleccions a Catalunya per constatar l'interès de determinades formacions en això que s'anomena  "territori".  La qüestió és: ¿S'accepta el principi "un ciutadà un vot" amb els correctius que calgui perquè tots els territoris tinguin representació parlamentària, sí o no?.

El debat de la "fatiga" obert pel conseller d'Educació, Ernest Maragall, i seguit de forma pública per destacats dirigents del socialisme català que són també membres del Govern de la Generalitat, demostra clarament un parell de coses. La primera, en positiu, és la comprovació de la pluralitat interna  del PSC de la qual ha fet gala el president José Montilla. El president ha hagut de sortir a temperar públicament el debat després d'unes hores -podríem dir que 'vertiginoses'- de declaracions, crítiques, suports i multitud d'interpretacions dels comentaristes polítics.

La segona cosa que aquest episodi deixa molt a les clares, és quelcom que ja no era difícil d'intuir: en les files del socialisme català guanya terreny la recança respecte a la possibilitat d'una tercera edició de la fórmula tripartida amb ERC i ICV per al Govern de Catalunya. És Maragall qui n'ha parlat en públic i Antoni Castells qui l'ha secundat de forma ràpida. Però es pot apostar perquè que la reflexió és més transversal entre les diferents ànimes del PSC del que pugui semblar per qui fa  les declaracions públiques.  

S'equivocarà qui vulgui veure fantasmes de confrontació entre el que, simplificant segurament massa, s'ha definit a vegades com les dues ànimes del PSC: el sector de Sarrià-Sant Gervasi i el del Baix Llobregat. Si una cosa ha quedat certificada des de la transició ha estat la capacitat del PSC per unir sectors de procedència diversa dins de la societat catalana ja sigui per l'origen geogràfic i lingüístic com o per la situació socio-econòmica.

El que estem veient en aquestes hores no és tant un episodi de desavinences familiars entre socialistes catalans com una expressió més -potser sí que aquesta fora de guió- d'un missatge que el mateix PSC està llançant des de l'inici del curs polític, és a dir de la campanya electoral. El missatge no és un altre que el de presentar-se amb un perfil propi, sense quedar condicionat per la marca 'Tripartit', expressio que -siginficativament- Montilla ha evitat sempre en les seves comunicacions púbiques i les del Govern que preisdeix.

El PSC vol marcar musculatura pròpia davant el seu electorat -heterogei com el matex partit- i davant altres sectors del catalanisme progressista o altres electorats que puguin resultar-ne pròxims. El vídeo de precampanya 'Temps difícils. Gent seriosa' o les declaracions amb els quals va obrir el curs polític el secretari d'organització del PSC, José Zaragoza, apunten clarament en aquesta direcció. 

El risc i la dificultat -això sí- és el de enviar aquest missatge a la ciutadania i al mateix temps explicar l'acció feta des d'un Govern amb uns socis amb els quals ara toca marcar distàncies.  Aquest dijous, en conversa informal amb els periodistes del Parlament, el president Montilla admetia, fent autocríica, que el Govern de Catalunya no explica prou bé la seva obra. És lògic que aquest defecte sàpiga especialment greu al president perquè   ell i el seu partit saben que, tant pel repartiment de conselleries com per algunes circumstàncies que han envoltat alguns departaments del Govern, és el PSC qui pot presentar millor balanç de la tasca feta.

La fatiga està sobretot, en aquesta mena de bucle tradicional de la política catalana: el Govern de la Generalitat gestiona pràcticament tots els serveis que requereix la ciutadania però els debats estèrils ocupen pràcticament tota l'atenció de l'opinió pública.