El debat de la "fatiga" obert pel conseller d'Educació, Ernest Maragall, i seguit de forma pública per destacats dirigents del socialisme català que són també membres del Govern de la Generalitat, demostra clarament un parell de coses. La primera, en positiu, és la comprovació de la pluralitat interna  del PSC de la qual ha fet gala el president José Montilla. El president ha hagut de sortir a temperar públicament el debat després d'unes hores -podríem dir que 'vertiginoses'- de declaracions, crítiques, suports i multitud d'interpretacions dels comentaristes polítics.

La segona cosa que aquest episodi deixa molt a les clares, és quelcom que ja no era difícil d'intuir: en les files del socialisme català guanya terreny la recança respecte a la possibilitat d'una tercera edició de la fórmula tripartida amb ERC i ICV per al Govern de Catalunya. És Maragall qui n'ha parlat en públic i Antoni Castells qui l'ha secundat de forma ràpida. Però es pot apostar perquè que la reflexió és més transversal entre les diferents ànimes del PSC del que pugui semblar per qui fa  les declaracions públiques.  

S'equivocarà qui vulgui veure fantasmes de confrontació entre el que, simplificant segurament massa, s'ha definit a vegades com les dues ànimes del PSC: el sector de Sarrià-Sant Gervasi i el del Baix Llobregat. Si una cosa ha quedat certificada des de la transició ha estat la capacitat del PSC per unir sectors de procedència diversa dins de la societat catalana ja sigui per l'origen geogràfic i lingüístic com o per la situació socio-econòmica.

El que estem veient en aquestes hores no és tant un episodi de desavinences familiars entre socialistes catalans com una expressió més -potser sí que aquesta fora de guió- d'un missatge que el mateix PSC està llançant des de l'inici del curs polític, és a dir de la campanya electoral. El missatge no és un altre que el de presentar-se amb un perfil propi, sense quedar condicionat per la marca 'Tripartit', expressio que -siginficativament- Montilla ha evitat sempre en les seves comunicacions púbiques i les del Govern que preisdeix.

El PSC vol marcar musculatura pròpia davant el seu electorat -heterogei com el matex partit- i davant altres sectors del catalanisme progressista o altres electorats que puguin resultar-ne pròxims. El vídeo de precampanya 'Temps difícils. Gent seriosa' o les declaracions amb els quals va obrir el curs polític el secretari d'organització del PSC, José Zaragoza, apunten clarament en aquesta direcció. 

El risc i la dificultat -això sí- és el de enviar aquest missatge a la ciutadania i al mateix temps explicar l'acció feta des d'un Govern amb uns socis amb els quals ara toca marcar distàncies.  Aquest dijous, en conversa informal amb els periodistes del Parlament, el president Montilla admetia, fent autocríica, que el Govern de Catalunya no explica prou bé la seva obra. És lògic que aquest defecte sàpiga especialment greu al president perquè   ell i el seu partit saben que, tant pel repartiment de conselleries com per algunes circumstàncies que han envoltat alguns departaments del Govern, és el PSC qui pot presentar millor balanç de la tasca feta.

La fatiga està sobretot, en aquesta mena de bucle tradicional de la política catalana: el Govern de la Generalitat gestiona pràcticament tots els serveis que requereix la ciutadania però els debats estèrils ocupen pràcticament tota l'atenció de l'opinió pública.

Els sindicats UGT i Comissions Obreres i la patronal CEOE acaben d'oficialitzar un acord de moderació salarial a tres anys (pujades de l'1% com a màxim per aquest any 2010 i no superior al 2,5% l'any 2012) que incorpora també el compromís d'adaptar la negociació dels conveni col·lectius a la situació present. Res no és el que era fa un parell d'anys i s'estén el convenciment que, després d'aquesta crisi, moltes coses no podran tornar al seu estadi anterior.

Veurem fins a on arriba el bany de realisme i de responsabilitat que ara presenten els agents socials, quan es posin, tot seguit a dialogar i negociar amb el govern una proposta de reforma del mercat laboral. Els primers indicis semblen positius.

Ara que tant es parla dels índexs de popularitats, de la caiguda de confiança de la ciutadania en el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i de la no pujada de la popularitat de Mariano Rajoy i del PP, seria interessant tenir una dada precisa de la percepció que té la ciutadania sobre el col·lectiu sindical i empresarial. Molt probablement els anomenats 'agents socials' tampoc no estaran per llençar coets d'alegria, en això de la popularitat entre la ciutadania. Però el seu gest puntual de posar-se d'acord en els termes bàsics de la negociació col·lectiva -partint de la situació d'hostitlitat que mostraven fa alguns mesos- segur que és entès àmpliament per l'opinió pública.

En les últimes hores, el diari digital lamalla.cat ha demanat l'opinió als seus usuaris sobre aquest acord de moderació salarial entre empresaris i sindicats. La major part dels participants en l'enquesta (més del 48%) considera que la moderació salarial no resoldrà el problema de la crisi, però gaire bé la mateixa proporció (més del 46%) considera que moderar els salaris està bé o que no hi ha un altre remei donada la situació.

Sembla que no tot està perdut. Els agents socials semblen donar símptomes de responsabilitat. La ciutadania -aquella que veu i pateix la crisi en el dia a dia- fa un exercici de realisme i sembla més disposada a assumir mesures ingrates si són a fi de bé.  Qui falta ara? Doncs, òbviament, la classe política.

Ha arribat l'hora que la sensatesa, el realisme i la valentia política s'imposin també entre Govern i oposició.  Al Govern central li toca aixecar el cap, donar la cara, i actuar o proposar sense vacil·lacions després d'un seguit d'errors i de tombarelles. També caldria que el Partit Popular tirés de valentia i de responsabilitat, abandonant un dels seus recursos clàssics, el d'utilitzar la crisi no pas per demostrar la seva alternativa política sinó per enfilar-s'hi com si fos un cavall per entrar a l'assalt de la Moncloa.

La meva companya Montse Cebrián rebutjava dies enrere, en el seu bloc 'La Patrulla de la Tele', el terme telescombraria des d'aquí jo aplicava -i ho mantinc- a determinats programes televisius. No amb cap voluntat de convèncer-la (ni a ella ni a ningú), ni molt menys amb la pretensió d'erigir-me en guardià de cap moral, intentaré explicar-me.

Sens dubte telescombraria existeix, forma part de la realitat de la televisió, aquí, a la resta d'Europa i del món i no cal fer escarafalls per què algú anomeni les coses pel seu nom. La realitat és com és, encara que no ens agradi.

Sé perfectament que els executius, creadors i programadors que treballen per a la cadena Telecinco (no és l'única però sí la més proactiva) conviuen des de fa anys, en actitud d'indiferència absoluta, amb la polèmica etiqueta. Atès que no els va gens malament amb el model, és fàcil d'entendre la seva lògica: Tant se val que diguin sobre el contingut que fas si aquest et permet liderar audiències, deuen pensar. Ja poden anar dient aquells que parlen de 'trash TV' si ells han estat capaços d'inventar una mena de 'trash system'  que els permet omplir la programació de temporades senceres amb personatges nascuts o fabricats del no res, degudament seleccionats, tancats, barrejats i 'conduits' per fer de les seves misèries humanes, l'espectacle que el negoci reclama.

Espectacle, sí, no ho nego. Sovint, espectacle ben fabricat, fet amb gran desplegament d'estratègia i conduït per professionals que dominen a la perfecció el llenguatge i la tècnica televisiva. La teleescombraria pot estar tècnicament ben feta però no per això deixa de ser el que és. La matèria prima, per molt llaç que li posin i per molt èxit que tingui, segueix essent la mateixa. Determinades factories de televisió han aconseguit aplicar al mitjà una mena de versió adaptada del principi bàsic de la termodinàmica: “La merda -com l'energia- ni es crea ni es destrueix, simplement es transforma”. I a la televisió -aquí a Espanya i a la resta d'Europa- hi ha professionals amb capacitat demostrada de convertir la merda en un programes d'èxit. Tot un mèrit, no ho dubto.

No sóc dels que consideren que la televisió s'hagi de quedar en el “forma i informa”. La tele no es pot entendre sense la seva vessant d'entreteniment i en això em sembla que podem coincidir perfectament amb la companya Cebrián. Però succeeix que tant la història com el present de la televisió estan plens de molts bons exemples -de ficció i de no ficció- de programes on es demostra que la qualitat i la diversió són perfectament compatibles (suggereixo una mirada a les imatges que encapçalen aquest post). Pot haver-hi espectacle i entreteniment sense haver d'anar al recurs fàcil de posar-li un micròfon de petaca a una noia durant les 24 hores del dia per escoltar les constants referències verbals a la seva 'cavitat vaginal'.

El llaç i la capsa poden ser tant llustrosos com es vulgui però el regal és objectivament el que és. La telescombraria és una realitat objectiva, el que no vol dir que no agradi a molta gent o que tothom hagi de tenir el mateix llistó per distingir un el que és un bon programa, simplement un programa o una gasòfia televisiva.

Dit tot això, a qui li agradi la telescombraria, que la miri, faltaria més.

A la vista dels fets podríem convenir que davant d'una crisi econòmica com la que patim els marges d'actuació d'un govern és petita. Sí és difícil lluitar contra aquest vendaval depressiu que s'ha apoderat  de l'economia mundial per als Estats Units i per la Unió Europea, com no ho ha de ser per al govern d'Espanya?

Però una cosa és la dimensió del problema i una altra que l'actuació i els missatges per donar-hi resposta estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Des del punt de vista dels missatges i de les propostes, el Govern Zapatero està cometent errors gravíssims de turpitud. La cerimònia de la confusió que estem veient en els darrers dies -particulament en les últimes hores- al voltant de la jubilació i del sistema de pensions porta a pensar que és difícil fer-ho pitjor a l'hora de comunicar o d'obrir debats tant importants i sensibles com és el de les prestacions per jubilació. 

En quatre hores, Moncloa va haver d'enviar a Brussel·les una segona segona versió del pla d'estabilitat (que són les garanties que Espanya presenta davant el sistema financer per assegurar que és solvent i que podrà pagar els seus crèdits). El motiu: s'havia “colat” una al·lusió a una hipotètica revisió del sistema elevant de 15 a 25 els anys de cotització necessaris per calcular la quantia de les pensions.
Tant si ha estat una ocurrència o un error com si s'ha tractat d'un globus sonda per obrir el debat, els conseqüències sobre la ja malmesa confiança econòmica són terribles.

Zapatero no és culpable de la crisi però sí és el responsable de la resposta que en doni el Govern.

En sectors del mateix Govern i del PSOE comencen a alertar sobre els missatges que està percebent la societat espanyola. No és d'extranyar que així sigui, perquè aquells que demostren tenir molt clar el mal que tot això fa en la confiança dels ciutadans són -òbviament- els dirigents del Partit Popular. Esperanza Aguirre no ho ha dubtat ni un moment: urgida per tapar les seves pròpies vergonyes de lluita acarnissada pel poder dins del PP, la presidenta madrilenya s'ha llançat en tromba verbal a reclamar eleccions generals avançades.

L'Aguirre va al seu rotllo. Però el Govern Zapatero, de quin rotllo va?

La futura divisió administrativa i territorial de Catalunya en vegueries prevista per l'Estatut ha entrat oficialment en l'agenda legislativa. El Govern que presideix José Montilla ha donat sortida al seu compromís de desplegar l'Estatut en aquesta matèria i envia al Parlament un projecte de llei que obre el camí. Però camí no serà ràpid, ni senzill, ni -com ja s'està veient- estarà exempt de tensions.

El propi president ha hagut d'intervenir, congelant el projecte durant unes setmanes, fins a temperar unes quantes tempestes locals sorgides per la manca de consens amb la que el conseller de Governació, Jordi Ausàs (ERC) havia donat el text per tancat. El que ha de passar a partir d'ara amb les vegueries i la nova divisió territorial fa endevinar un camí llarg, segurament d'anys, fins a veure fet realitat jurídica les set vegueries dibuixades, en principi, pel projecte de llei.

El debat, a vegades encès, obert entre dirigents polítics en les últimes setmanes només es traduirà, a curt termini, en poca cosa més que el canvi de nom de les actuals quatre diputacions provincials pel de consells de vegueria. Per fer realitat la segona fase prevista, la creació de la vegueria de les Terres de l'Ebre, caldrà modificar la legislació electoral catalana. Per poder veure néixer les vegueries de la Catalunya central i de l'Alt Pirineu-Aran, abans s'haurà d'aconseguir que les Corts generals aprovin una reforma dels límits provincials. Són paraules majors i aquesta reforma no està en mans del Parlament de Catalunya. Per tant, vaticini: serà qüestió de molt de temps.

És lògic que tocar límits territorials, competències, capitalitats, i gestionar sentiments més o menys identitaris a nivell local, resulti una tasca complexa. També sembla raonable que no sigui aquesta la màxima prioritat en temps com els presents en els quals les grans preocupacions de la ciutadania estan en l'economia, i en les elevades proporcions de la població que està sense feina.

A l'hora de treure el tema de la divisió territorial de l'incòmode calaix de “pendents”, el president Montilla ho ha fet amb un missatges bantant clar i una victòria particular. El missatge consisteix en posar en la lletra de la llei que les vegueries són l'equivalent a les actuals diputacions, i això vol dir, de fet, prohibir que hi hagi duplicitat d'adminsitracions. El risc de diplicitat administrativa  i de més despesa és el que podria preocupar més la ciutadania al voltant d'una questió que està més als despatxos institucionals que no pas a les converses a peu de carrer.

La victòria particular de Montilla és la d'haver situat també en l'agenda política un tema que els seus socis d'ERC veien amb molt menys entusiasme que el de les vegueries: la recuperació de l'Àrea Metrolitana de Barcelona, una estructura de govern compartida per 36 municipis de més de tres milions de ciutadans amb serveis i necessitats comunes. Es corregeix així allò que allà en el llunyà 1987, un parlament amb majoria absoluta de CiU va liquidar per reticències davant el que considerava “contrapoder” metropolità de Barcelona.

La construcció política de l'àrea metropolitana la podrem veure relativament aviat. En canvi, el mapa final de les vegueries, haurà de buscar consensos difícils, haurà de llimar moltes aspreses territorials (Aran, Lleida, la Catalunya Central...) i, sobretot haurà d'esperar el context polític idoni per a prosperar al Congrés dels Diputats, que no és aquest, ni de lluny.  El projecte tot just acaba d'entrar en el seu any zero.

No hi ha cap dubte que els debats polítics sobre la llengua els carrega el diable. A Catalunya ho sabem prou bé i, segurament per això, la societat catalana ha sabut protegir-se i mantenir-se al marge, de forma molt clarament majoritària, dels no pocs intents de manipular políticament la qüestió lingüística. La major part dels intents -afortunadament no reeixits- de buscar la confrontació social de la ciutadania catalana en dues meitats: una de catalanoparlant i l'altra d'expressió castellana han vingut i venen de fora de Catalunya però no únicament. No falta qui, des de dins, mira d'aixecar una bandera o la contrària jugant de forma irresponsable o poc respectuosa amb una de les claus de la convivència al nostre país des de fa dècades.

Si els intents de separar Catalunya en dues meitats culturals i lingüístiques han fracassat fins ara, no hi ha motius per pensar que les coses hagin de ser diferents ara, just quan el català ha superat l'assetjament destinat a la liquidació que va fer el franquisme i quan el país ha aconseguit les majors quotes d'autogovern i de reconeixement i ús de la seva llengua pròpia, en convivència oficial amb el castellà com la llengua comuna de tot l'Estat. Això no vol dir que estigui tot fet i ni que no hi hagi situacions anòmales a resoldre. La situació del català a les sales de projecció de cinema n'és potser l'exemple més clar.

El projecte de llei que fa alguns dies va aprovar el Govern de Catalunya i que ara haurà de ser debatut al Parlament de Catalunya neix amb aquesta intenció i parteix d'un argument impecable des del punt de vista jurídic, constitucional i estatutari: Catalunya té dues llengües oficials i és just que la ciutadania pugui escollir en quin dels dos idiomes fa els seus consums en cultura o comunicació. Això, que ja és una realitat als mitjans de comunicació (escrits en paper, digitals, audiovisuals o radiofònics...) no ha arribat al cinema per raons que seria molt llarg, però també molt interessant d'analitzar.

La indústria del cinema -no només la seva producció sinó també i especialment la seva distribució i exhibició- és més dependent que d'altres de les grans multinacionals. Les famoses 'majors' veuen el món com un mercat únic. El seu objectiu és el de guanyar diners i tenen molt poca predisposició a adaptar-se a les realitats locals si consideren que ho poden evitar. Tradicionalment el que han fet les grans distribuidores, com a molt, és acceptar els costos i la necessitat comercial del doblatge a alguns països tradicionalment molt protectors de la seva llengua estatal. És clarament el cas d'Espanya, en el ben entès que la major part de la història del cinema comercial va coincidir amb el franquisme a Espanya i que aquest entenia que l'única llengua llengua oficial i social -i l'única que volia protegir- era el castellà. La cultura del doblatge a Espanya ve d'aleshores i aquesta és la qüestió de fons.

Naturalment, i per sort, les regles del joc en democràcia són radicalment diferents, com ho són les maneres de protegir les llengües pròpies i això que els francesos anomenen “excepció cultural”. A la Catalunya de 2010, democràtica dins de l'Espanya democràtica, la responsabilitat de vetllar pel correcte funcionament i reconeixement de la realitat lingüística és, en primer terme del Govern de la Generalitat i, en la part legislativa, del Parlament de Catalunya. Però les institucions d'autogovern no estan soles en aquesta responsabilitat i obligació. Al Govern de l'Estat correspon defensar també -si cal davant els interessos de les grans multinacionals del cinema- que Espanya és un país plurilingüe, un mercat culturalment no uniforme, si volem parlar en termes que les 'majors' siguin capaces d'entendre millor.

La llei que surti del Parlament experimentarà, molt probablement, retocs i millores. Haurà d'anar acompanyada d'un reglament del qual fora bo que busqués el màxim consens possible en l'aplicació de la norma. És evident que cal fer alguna cosa per canviar la situació actual de manca pràcticament total d'una oferta cinematogràfica en català. Però també és evident, i del tot aconsellable, que el que es faci es faci bé, com s'han anat fent les coses en aquests darrers anys per millorar la posició del català a la societat, tant en l'ús de la llengua com en la simpatia i la complicitat social envers l'idioma prop de Catalunya. No són conceptes que tinguin cap valor jurídic ni que hagin de figurar a cap llei, però en qüestions com la de la llengua, són imprescindibles per a tenir èxit.

Comentava en les últimes hores amb alguns col·legues, la capacitat de risc i la valentia que sovint es troba a faltar en els polítics. Hi tenen molt a veure els darrers apunts d'aquest bloc, a propòsit del debat sobre l'energia nuclear que ha de fer el nostre país de forma tant imprescindible con inevitable.

Pensant en això de risc i de la política, arribo al 'moment sofà' , al vespre a casa, i reapareix a la pantalla -sens dubte revisat i 'tamisat' per la ficció televisiva- Adolfo Suarez, l'home que més ha arriscat en política en la història recent d'Espanya, mentre algú no demostri el contrari.

Subscric el que diu David Trueba en el seu article a El País aquest dijous sobre el primer episodi de la minisèrie de ficció dedicada a l'expresident del Govern central. “Més pressupost i menys canonització haurien ajudat a explicar millor com aquest Suarez-Moisés guia la seva tribu indòcil cap al regne dels cels constitucionals”.

És evident que el gènere de la tv-movie sobre la transició a la democràcia (n'hem vist uns quants exemples darrerament) tendeix a fixar una imatge idealitzada i ensucrada d'esdeveniments i de personatges destacant els indiscutibles finals de llum per damunt dels episodis d'ombra de la història (tant aquells que ja coneixem com d'altres dels quals caldrà començar a parlar-ne i a fer pel·lícules o mini-sèries tard o d'hora) Però és veritat també que d'entrada ja és un bon exercici (històric, cultural i, especialment televisiu) que les grans cadenes -inclosa una privada com Antena 3- dediquin esforços en horari de màxima audiència a explicar històries sobre la història, on els personatges -encara que estiguin a cavall de la realitat i de la ficció- tinguin un sentit, una raó de ser i de fer i on no tot hagi de ser necessàriament banal o groller.

Això també és assumir risc, i arriscar -com es veu dia a dia en qualsevol aspecte de la vida (política, economia, televisió) no és precisament un exercici que estigui a l'ordre del dia.

No em treu la son, naturalment, però tinc certa curiositat per veure què diuen les dades d'audiència sobre el combat televisiu d'aquest dimecres a la nit. Mentre un Suárez interpretat molt dignament per l'actor Ginés García Millán ens entrava a casa per la finestra de la tele (més o menys com ho feia sovint el personatge original en el seu temps) una altra cadena privada evacuava l'última edició d'un dels seus excrements televisius més coneguts. Diguin el que diguin l'audiències, el duel ja és per sí sols un bon símptoma de canvi. No perdem de vista el fet que fins fa ben poc temps, la merda televisiva es contraatacava amb més merda. Anem avançant.

Un debat profund, serè i raonat sobre l'energia nuclear? No crec que ara mateix es donin les condicions per obrir-lo. Però resulta cada cop més evident que el futur energètic i la sostenibilitat del país requereixen abordar la qüestió amb dades, fredor, amb responsabilitat i amb realisme. Fins i tot amb valentia política i una manera de ser valent és demostrar que hom té capacitat d'analitzar i de revisar, si cal, allò que un mateix defensava fa 20 o 30 anys.

Fets objectius:

• Vivim a un dels països més dependents d'altres pel que fa a les necessitats energètiques. El 81,4 per cent del consum energètic a Espanya procedeix de les importacions, mentre que la mitjana de l'Europa dels 27 és del 53,8% (dades Eurostat)

• La situació del consum energètic arreu del món i els efectes mediambientals de l'ús dels combustibles fòssils ha superat les previsions que s'havien fet en els anys 70 i 80, quan molts lluíem a les nostres carpetes d'estudiant aquella simpàtica enganxina de “nuclears, no gràcies”.

• En poques dècades hem pogut comprovar els efectes ràpids i perniciosos que tenen sobre el nostre ecosistema les emissions de C02, fruit de l'ús dels combustibles fòssils.

• Les possibilitats de reducció de consum són, objectivament, molt limitades. El terreny per on es pot avançar, en canvi, és el de l'eficiència energètica i el de la utilització de fonts d'energia alternatives a la crema de combustibles.

• Les energies solar i eòlica fan una aportació important a la diversificació però el moll de l'ós de les energies alternatives al petroli segueixen essent les centrals nuclears.

• El problema que cal afrontar amb tot el rigor i amb totes les garanties en relació a l'ús de l'energia nuclear i a la gestió dels residus que genera és el de la seguretat per a les persones i per al territori.

És sobre la base d'aquests elements que s'ha d'afrontar un debat seriós sobre l'ús de l'energia nuclear. No pas des de la posició prefixada o des de la gesticulació política.  Només després d'haver abordat tranquil·lament i serena un debat d'aquestes característiques una societat pot arribar al convenciment i/o al consens sobre una decisió tant important com la d'acollir un magatzem de residus radioactius.

Té raó el president de la Generalitat quan assenyala el consens com a condició necessària en aquests casos. És una condició que no es dona, ara per ara,  per postular Ascó com a seu del MTC. Però també és veritat que caldrà -més aviat que tard- abordar aquesta qüestió de forma oberta, tant a Catalunya com en el conjunt d'Espanya.

Caldrà que els responsables polítics donin resposta aviat a unes quantes preguntes:

• Com pensem alimentar-nos energèticament en els propers anys i en les properes dècades?

• Podem mantenir una moratòria nuclear decidida en un context energètic i ambiental molt diferent al que tenim ara?  

Parlem de l'energia nuclear seriosament?  El mes probable és que haguem d'esperar que hi hagi un forat prou ampli entre eleccions i eleccions. Però és inevitable.

Senyors, el ball preelectoral ha començat! És que algú en tenia cap mena de dubte?

La polèmica al voltant de la pretensió de l'Ajuntament de Vic de revisar els criteris d'empadronament de persones estrangeres apostant, unilateralment, per no empadronar persones immigrades en situació irregular no és, ni molt menys, aliena al fet que hàgim entrat en temps de compte enrere cap a les eleccions autonòmiques, primer, i municipals, després.

És ben cert que la ciutat de Vic ha hagut de fer un esforç notable per gestionar, amb una pressió immigratòria tant important com la que ha hagut d'assumir en les últimes dècades, des dels anys 80. Actualment més del 20 per cent dels empadronats a la ciutat són immigrants.

Curiosament, el mateix Ajuntament que ha fet aixecar tanta polsaguera amb els seus nous criteris sobre empadronament ha fet conèixer un sondeig encarregat pel consistori segons el qual la immigració no es troba entre les principals preocupacions dels habitants de Vic. En el Baròmetre Municipal de Vic 2009, només el 4,6% dels ciutadans citaven la immigració com el principal problema de la ciutat. Molt per sota d'altres preocupacions com l'atur (13,9%) o la falta d'aparcament (12,1%).

Si aquestes dades són certes i si, com sembla, reflexen que la major part de la ciutadania viguetana ha anat assumint la realitat immigratòria, es raonable preguntar-se per què l'alcalde i l'equip de govern municipal han col·locat Vic en el focus d'atenció i de la polèmica, a ulls de tot Catalunya i de la resta de l'Estat? Què hi ha al darrere de tot aquest debat? La por política a l'extrema dreta? L'estratègia electoral d'uns i d'altres? La voluntat d'encetar un debat que algú havia d'obrir? Es poden establir lligams entre aquest debat obert per l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal, el fet que l'alcalde pertanyi a CiU i la proximitat de les eleccions autonòmiques, que es faran abans que les municipals?

Probablement no ens equivocarem gaire si concloem que, al darrera, de la polèmica del padró de Vic, hi ha una mica de tot el que s'acaba d'esmentar.

A jutjar per alguns posicionaments que han començat a derivar-se a partir de la polèmica de Vic sembla que algunes coses no tinguin remei. Càrrecs electes de CiU han protagonitzat aquest dimecres una foto de família i de suport a l'alcalde de Vic en la seva causa sobre l'empadronament d'immigrants sense papers (imatge superior d'aquest post). El PPC, per boca de la seva presidenta Alícia Sánchez-Camacho ja avança "sense complexes" que la immigració serà un dels eixos de la seva campanya.

És el mateix cada vegada. Per molt pacte polític que hi hagi, teòricament inspirat per la bona intenció de no fer llenya electoral amb la immigració, els partits -alguns més que d'altres, com sempre- semblen incapaços de renunciar al joc. N'hi ha prou amb llançar un determinat missatge a l'opinió pública perquè als mitjans de comunicació ens toqui fer l'inevitable paper d'altaveus. Tots toquem la música i així és com comença el ball. I ballant estem.

Sóc perfectament conscient que el títol d'aquest post és dur i -per dir-ho en termes suaus- poc simpàtic. No amagaré  que aquest escrit no té cap intenció de ser amable ni de mostrar condescendència envers una  entitat que, a força d'iniciatives com l'última de voler cobrar un cànon a les perruqueries per posar la ràdio als seus establiments, es guanya una merescuda antipatia i hostilitat de cada cop més sectors de la societat.

No crec que sigui aquest blocaire gens sospitós de no reconèixer o defensar el drets dels autors i creadors. Des d'aquestes línies, ens hem pronunciat contra la cultura del gratis total, contra la pirateria i a favor d'una regulació raonada i raonable de les descàrregues de continguts a internet.  Però una cosa és pagar pels drets d'autor, una altra de ben diferent és ser víctima d'accions que ratllen la usura.

Per forta que sembli la paraula no en trobo cap de més escaient, quan el que pretén la SGAE és cobrar els propietaris dels centres de perruqueria i d'estètica per uns drets que ja paguen les emissores de ràdio i quan és evident que el negoci d'aquests professionals no es basa en la reproducció pública de continguts musicals sinó una activitat ben diferent, que es pot acompanyar (o no) amb el so d'una ràdio, d'un quartet de cambra en directe o d'una cadernera  engabiada.

D'aquesta pretensió extravagant de la SGAE es podria arribar a una conclusió que no deixa de resultar sorprenent després de prop d'un segle d'existència de la radiodifusió: sembla que es vulgui equiparar ara l'audició d'una emissió de ràdio a l'ús d'una còpia privada de CD o DVD.

"Magnífic!", "Ja ho tenim", "Problema resolt!", deuen haver dit els representants del gremi de centres d'estètica i perruqueria de Barcelona, Sabadell i Lleida. Han tingut la brillant idea d'animar els seus clients a portar-se la música de casa com aquell que va al pis d'un amic a compartir l'última novetat discogràfica o el seu grup favorit. Tot -això sí- a partir de còpies originals i amb tots els drets pagats (igual que les emissores de ràdio, d'altra banda).

Com reaccionarà la SGAE? Es que algú de la SGAE defensarà que qui porta seva la música de casa per escoltar mentre li tallen els cabells (un servei pel qual pagarà uns diners) està fent un ús comercial d'aquella còpia privada?. Quina serà ara la resposta de l'avidesa recaptatòria de l'entitat suposadament defensora dels drets dels creadors?

La turpitud és evident en l'actuació de la SGAE, una entitat prefereix anar "fent amics"  (ara els perruquers, fa ben poc els festivals de teatre clàssic) en comptes de fer pedagogia en positiu en favor del respecte als drets d'autor a un país com aquest, massa acostumat a vulnerar-los o passar-los per alt.

La SGAE té l'estranya virtut de fer que s'aixequin petites revoltes en el dia a dia. "Contra la usura, imaginació!", podria ser el lema del moment. Felicitats al gremi de perruquers per la seva idea. I els senyors i senyores de la "Societat General...", que s'ho facin mirar.