Controvertida, l'actuació del jutge Baltasar Garzón sobre els crims del franquisme. Com era d'esperar, com probablement ell mateix preveia, la seva iniciativa ha posat el focus d'atenció (amb una intensitat que no havia passat fins ara) en el repàs de comptes a un règim de repressió que es va acabar més per "jubilació" que no pas per derogació i per rendiment de comptes després de 40 anys d'abús de poder. Aquesta és la part clarament positiva del que ha fet Garzón. La part negativa és que s'ha hagut d'inhibir perquè, com segurament ell mateix sabia, el camí judicial per a passar comptes, més de tres dècades després de la mort del dictador no sembla conduir a cap lloc concret.

Em va cridar l'atenció l'opinió de Santiago Carrillo fa algunes setmanes quan, en una entrevista, li van demanar la seva opinió sobre la causa de Garzón. "S'equivoca", va advertir. Això no conduirà enlloc -venia a dir el veterà dirigent de la transició- i els responsables dels crims de la repressió franquista avui ja no hi són. "Queden els seus fills o els seus nets, que no tenen cap culpa del que van fer els seus avantpassats".

Carrillo pensa -i té raó- que la condemna del franquisme ha de ser política. El Congrés dels Diputats, on resideix la sobirania des de la Constitució que en pocs dies farà els 30 anys, és qui ha de declarar -per llei- que el cop d'estat de 1936 i la rebel·lió militar posterior van ser un acte de sedició, de vulneració de la legalitat democràtica. Ha de ser el Parlament qui digui explícitament que Franco i els seus va ser uns usurpadors del poder.

Avui fa 33 anys que Arias Navarro ploriquejava la mort del dictador. Va morir tenint tot el poder acumulat durant quatre dècades. Tota una vergonya per a Espanya, per a Europa i especialment per als Estats Units que durant anys semblaven força còmodes amb la dictadura franquista. La història pot tenir moltes lectures però el que segur que no té és remei.

És necessària la restitució de la veritat històrica, abans que Esperanza Aguirre aconsegueixi convèncer algú mínimament intel·ligent amb la seva versió esbiaixada . Tal i com han anat les coses en aquesta trentena d'anys, la restitució definitiva, la més contundent condemna de culpabilitat per a Franco i els franquistes, l'ha de fer el Parlament, com diu Carrillo.

"OJO!!! la parte del abucheo NO SE PUEDE VENDER". Així -textualment i per escrit- quedava prohibit als periodistes de Telemadrid la reproducció d'unes imatges en les quals la presidenta de la Comunitat, Esperanza Aguirre era esbroncada per un grup de treballadors de l'Hospital Ramón i Cajal. Naturalment, l'ordre escrita es va complir i la informació que va aparèixer al TN madrileny sobre la visita de la "jefa" al centre hospitalari va esquivar la incòmoda situació que va viure la presidenta, incloses una certa pèrdua de papers i xuleria per part seva.

Això és el que va passar...

... i això és el que va explicar Telemadrid...

A Telemadrid hi ha alguns companys periodistes amb els quals he coincidit fa anys en alguna etapa professional. Com a resident a Madrid entre 1990 i 1997 vaig ser espectador, usuari i contribuent de la televisió pública madrilenya. Bona part d'aquells anys van ser ja sota el govern del PP a la Comunitat de Madrid, sota la presidència d'Alberto Ruiz Gallardón. No és que jo vulgui alimentar el tòpic però estic segur que són molts els espectadors i professionals de Telemadrid que estaran d'acord amb mi en afirmar que la cadena autonòmica va mantenir en aquella etapa uns nivells de professionalitat i pluralitat més que raonables. Res a veure amb el que va succeir a partir del moment en el qual Esperanza Aguirre es va fer amb el control absolut de la Comunitat de Madrid.

En realitat, la nota interna que prohibia les imatges de la bronca hospitalària no han d'extranyar a a la televisió autonòmica perquè no són més que una anècdota en arquitectura ideològica monocolor que el PP madrileny d'Esperanza Aguirre ha construit amb les concessions de TDT a la comunitat.

L'any 2005, de 30 llicències de TDT a 10 demarcacions, el Govern madrileny en va donar 5 a l'Església catòlica, quatre a "Libertad Digital TV" de Federico Jiménez Losantos, una a El Mundo, una altra a Intereconomia. El president de l'Atlètic de Madrid, Enrique Cerezo en va tenir 10 a tota la Comunitat i l'empresari José Frade 3. Locàlia no en va obtenir cap de les que va demanar.

No entenc perquè s'extranya i es molesta tant la senyora Aguirre quan sent que algú -fins i tot algú que previsiblement que no és votant del PP- crida espontàniament "¡Viva Gallardón!"

El judici per la querella de l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, contra el locutor de la COPE (participo plenament de la negativa a dir-ne periodista) Federico Jiménez Losantos, em sembla molt més que una mostra del nivell de crispació que sovint assoleix la vida pública a la capital de l'Estat. A vegades, no hi ha més remei que entrar en el joc dels esvalotadors quan del que es tracta és de la pròpia i legítima defensa.

Més enllà de la seva condició de càrrec electe que ha comptat amb la confiança de cents de milers de votants, Ruiz Gallardón, com a ciutadà, fa us del seu dret a ser assistit per la Justícia i davant de qui considera calumniador per frases com aquestes, pronunciades en el seu programa:

"El alcalde de Madrid no quiere saber quién mata a la gente de 200 en 200 en su ciudad".

"Como lleva dos meses dispuesto a llegar a La Moncloa como sea, como Zapatero, como sea, pues está dispuesto a llegar como sea también por encima de los 192 muertos".

"Lo repito, alcaldín, 200 muertos, 1.500 heridos y un golpe brutal para echar a tu partido del Gobierno. Te da igual, Gallardón, con tal de llegar tú al poder".

El director del diari El Mundo, Pedro J. Ramírez, assegura que si Jiménez Losantos surt condemnat d'aquesta querella "tots els periodistes patiríem una restricció". No puc estar-hi més en desacord. Veig precisament en la causa de l'alcalde de Madrid un exercici d'higiene democràtica i periodística.

Devem estar anant enrere en aquesta professió perquè a mi cada em sembla cada cop més necessari separar la informació de l'opinió. I perquè el dret democràtic fonamental a opinar i expressar-se lliurament -com jo faig en aquest bloc- no vol dir impunitat per a la calúmnia.

Jiménez Losantos s'ha trobat pràcticament sòl davant el tribunal. Només Pedro J. I l'eurodiputat del PP Luis Herrero (també periodista) van declarar en la seva defensa. Per cent que tant ells com l'advocada defensora van intentar convertir l'acusador en acusat i transformar el judici en una mena de sumaríssim contra el dret a la discrepància, subratllant el perfil de "traïdor" al seu partit de Ruiz Gallardón.

Però ni Esperanza Aguirre, ni Ángel Acebes, ni Eduardo Zaplana, per qui tantes vegades ha "tret la cara" el locutor de la COPE van voler acompanyar-lo en aquest joc. Jiménez Losantos ha aconseguit segurament el contrari del que volia: unir -ni que fos per un dia- les dues ànimes del PP, els durs i els tous o "maricomplejines", segons diria el locutor. Aquells que ell devia considerar "els seus" l'han deixat sòl i ara , probablement, haurà d'incrementar la seva nòmina de "traïdors".

Naturalment correspon a la jutgessa decidir si hi ha o no condemna si, en cas que n'hi hagi, quin preu haurà de pagar Federico Jiménez Losantos. De moment ja paga el preu de la seva pròpia imbecilitat.

Jugadora de mus, reina del dribling, dominadora del joc... Esperanza Aguirre ha aconseguit el que volia aquest dilluns a la nit, a TVE-1. Evidentment no es tractava d'aclarir les seves intencions de futur, sinó d'alimentar la seva pròpia figura política. No es presentarà com a candidata alternativa a Mariano Rajoy en el congrés de juny (o això sembla que diu) però més enllà d'una ambigüitat absolutament calculada, una cosa sí que deixa clara la presidenta de la Comunitat de Madrid. Es vol situar com a un referent visible i identificable quan apunta l'objectiu per al PP de guanyar les llunyanes eleccions generals de 2012. Si li pregunten, diu que no ha pensat mai en optar a la presidència del Govern,  però, a aquestes alçades de l'enfrontament intern a dins del PP, qui pot esperar sinceritat en totes i cadascuna de les declaracions dels seus dirigents.

La 1 de Televisió Espanyola no va dubtar en avançar l'hora d'emissió habitual del programa '59 segundos' i el va situar ahir en horari estel·lar, en ple 'prime time'. Per la cadena pública el morbo general per l'Espe era una bona aposta en audiència. Per ella. era la millor plataforma televisiva que podria esperar. Vaig perdre el compte de les vegades que Esperanza Aguirre va fer referència als més de 10 milions de persones que van votar el PP en les passades eleccions del 9 de març. A ells, sobretot a ells, està dirigint la seva estratègia, mal disfressada -per cert- d'autocrítica per la derrota electoral.

Aguirre no correrà el risc de veure's escombrada en un congrés del partit, però creu que pot guanyar-se el cor de la dreta sociològica espanyola, decebuda per dues derrotes consecutives i més encara per un balanç històric que ella mateixa es va encarregar de subratllar. Quan acabi aquesta legislatura, l'any 2012, en tres dècades de democràcia espanyola, els socialistes hauran sumat 22 anys de govern; el PP, només vuit.

Potser sí que no té prou suports a tot el PP per a optar al lideratge, però mentre disposi de tribunes públiques que facin arribar el seu discurs als militants i votants de totes les Espanyes, ella va fent. Esperanza sí que es presenta, però a un altre congrés, el de l'opinió pública. I aquí, ni els estatuts ni els reglaments ni els barons, poden garantir la victòria de Rajoy.