El 'dit de Déu', segons la Bíblia, havia escrit els manaments gravats sobre pedra que va rebre Moisès. El dit de Galileu, exhibit públicament a un museu de Florència, es presenta com "el dit de la ma il·lustre que va recórrer els cels i va assenyalar la immensitat de l'espai". El dit d'Aznar, mostrat aquest dijous a un grup de joves que l'increpaven a una universitat asturiana, potser no passarà a la història com a símbol de poder o de saviesa, però sí que queda com a registre gràfic del tarannà que gasta president de la FAES i president d'honor del Partit Popular.

José María Aznar sembla entestat en seguir demostrant que no suporta haver passat a la reserva. Ni a la reserva del seu partit ni a la reserva del país. Naturalment, ell ho explica d'una altra manera. "Alguns no poden viure sense mi", va dir per donar pas als aplaudiments de la claca de 'Nuevas Generaciones'. 

Cada mostra de naturalitat que exhibeix l'expresident del Govern central explica, almenys en part, per què Mariano Rajoy està a l'oposició des de l'any 2004. És com una mena de maledicció. Una vegada més, els gestos del seu antecessor juguen una mala passada a l'actual líder del PP. No és d'extranyar que, un cop difoses les imartges de l'altíssim gest digital aznarià, el portaveu oficial del partit, Estéban González Pons, s'hagi afanyat a fer unes declaracions intentant presentar l'expresident com una víctima d'atacs i insults. Però Aznar és com una hemeroteca vivent i la seva imatge pública li és perfectament fidel.

L'illa de Sardenya està d'actualitat aquest estiu. Malauradament, no ho està per bones noticies ni per acollir un esdeveniment brillant. Ja se sap com som els periodistes: per nosaltres la celebritat informativa d'un territori gairebé sempre és directament proporcional al grau de desastre o del mal rollo.

Sens dubte el més rellevant que ha passat a Sardenya en els darrers dies són els incendis forestals que han cremat unes 10.000 hectàrees a l'illa i que han costat la vida de dues persones. Al costat d'aquest desastre, les conreries del primer ministre italià, Sílvio Berlusconni, i les festes de la seva casa sarda (amb meretrius incloses o sense) no són més que una anècdota lamentable que la història esborrarà com cal esperar que esborrarà la memòria d'un lamentable governant.

En aquest càlid estiu sard de 2009, apareix ara una nova postal: les fotografies de l'expresident del Govern espanyol José Maria Aznar (aquí la història també haurà de fer el seu reciclatge) publicades pel Corriere della Sera. I trobem -oh sorpresa!- un Aznar vigorós, musculat, convertit gairebé en un sex symbol, estiuejant, un any més, amb la seva família convidat per Berlusconi. Un cos “esculpit”, deia el diari italià acompanyant les imatges de l'expresident.

Em pregunto si tant esculpit com aquesta imatge de “tant me fa el que diguin” que s'esforça en projectar José Maria Aznar.

Fa alguns dies, en els inicis d'aquest serial d'espies que, segons es diu i es publica, interpreten alts càrrecs del PP madrileny, em va cridar l'atenció un comentari a una tertúlia de ràdio. “Estic per treure un bol de crispetes i assistir a l'espectacle”, deia un col·laborador radiofònic. Òbviament era un comentari malintencionat. No cal tenir gran capacitat de deducció per concloure que el seu autor no era precisament un simpatitzant del Partit Popular.

Més enllà de frases més o menys ocurrents, al darrere de la broma de les crispetes, hi ha un tema prou seriós. Tant com perquè els populars de la Comunitat de Madrid, amb la seva majoria absoluta a l'assemblea regional, hagin decidit finalment acceptar que es posi en marxa una comissió parlamentària d'investigació. Així, de pas, el PP deixa en “suspens” la investigació interna oberta per la direcció nacional del partit. Potser d'aquesta manera es busqui que el ressò mediàtic i polític de la suposada trama quedi més circumscrit a l'àmbit de la Comunitat de Madrid i no contamini l'actuació de tot el PP en general. Mala peça al teler, una vegada més, per a Mariano Rajoy.

La política és una capsa de sorpreses però, si hom vol ser just amb Mariano Rajoy, s''ha de reconèixer que ell ha tingut molt poc marge per escriure el seu propi guió. Sovint, l'actual president del PP s'ha vist condicionat per decisions que algú altre ha pres per ell o que més d'un ha adoptat sense comptar gens amb ell.

N'hi ha prou amb un ràpid repàs als darrers cinc anys. El 2004, José Maria Aznar el designa com a successor, segurament convençut d'una nova victòria electoral que pràcticament tothom, inclosos la majoria de votants socialistes, donava per descomptada. L'11-M i la gestió que en va fer Aznar, Acebes i Zaplana van capgirar totes les previsions.

Rajoy ha caminat amb el pas marcat, qui sap si des d'aquella aparició televisiva, la nit abans de les eleccions, en plena onada de protestes al carrer (“Soy Mariano Rajoy, candidato del Partido Popular) . Després de la primera derrota electoral, el polític gallec no aconsegueix dibuixar un perfil propi. Pràcticament tota l'atenció se centra en la causa política que fan Acebes i Zaplana sobre les circumstàncies que envoltaren l'11-M i en la famosa “teoria de la conspiració”.

És ben cert que, al final de la legislatura passada, Rajoy posa algunes condicions per a tornar a ser candidat i per poder marcar el seu propi estil. Aconsegueix la sortida d'Acebes i de Zaplana, però això li costa una reprimenda en públic per part de José María Aznar, en ple congrés del partit i deixa tot el camp lliure a Esperanza Aguirre com a cap visible del sector dur. Rajoy no pot controlar Aguirre, entre d'altres coses, perquè és presidenta amb majoria absoluta d'una plaça tant estratègicament important com és la Comunitat de Madrid.

Arriba la segona derrota electoral, l'any passat, i Rajoy dóna algun signe de dubte sobre la seva pròpia continuïtat. Finalment decideix seguir al capdavant de la nau, malgrat tenir una tripulació tant agitada que és capaç de virar el rumb en el moment més inesperat. Una prova més: ara que Rajoy creia tenir agafat Zapatero pels balanços de crisi econòmica i que les enquestes començaven a castigar el PSOE i donar un cert rendiment al Partit Popular, salta l'enrenou del suposat espionatge i Rajoy torna a quedar desaparegut.

M'expliquen que a Madrid, en això que diuen els “mentideros”, no són pocs els dirigents del PP que en privat dubten obertament que Rajoy arribi a les eleccions de 2012 i menys que torni a repetir com a candidat del PP. És evident que tindria tot el dret del món a estar cansat i el seu partit, l'obligació d'estar-li molt agraït per la seva capacitat de mantenir el vaixell sobre l'aigua, malgrat tots els temporals.

La diputada Montserrat Nebrera no és una política convencional. És un fet constatable sobre el qual poden estar d'acord fàcilment tant els seus defensors com els detractors. Hi poden coincidir des de militants del Partit Popular fins a votants d'Esquerra Republicana. Està clar que ella no és com els altres i aquesta diferència té el seus costos i el seus rendiments. Una de les seves característiques innegables és loquacitat. Nebrera és molt directa, sovint brillant i sempre dóna la sensació que diu allò que li surt de dins. Una virtut en política, sí, però també -segons els casos- un seriós inconvenient.

En les últimes hores, Nebrera ha estat mediàticament omnipresent. A l'estudi de COMRàdio, amb el periodista Jordi Durán, per explicar-se. Per dir que no pensa demanar perdó a la ministra Magdalena Alvàrez i per sostenir que les seves al·lusions a l'accent andalús de la titular de Foment han estat objecte d'una “interpretació esbiaixada” per part d'algun mitjà de comunicació. Diu que no pretenia ofendre ningú. Dissabte passat, quan vaig escoltar a la Cadena SER la seva intervenció en directe, ràpidament vaig pensar que la diputada popular catalana -segurament sense pretendre-ho.- s'estava “ficant en un jardí”. La conductora del programa, Montserrat Domínguez, i algun altre company de tertúlia li ho van advertir. Ja era tard. La frase “la ministra tiene un acento de chiste” estava dita, Nebrera va insistir en la idea i no va corregir.

Postser sí que té raó Montserrat Nebrera quan diu que se n'ha fet un gra massa. Però ella hauria d'haver reparat en que la diversitat, lingüística, cultura, territorial, etc.. és matèria altament sensible, aquí i arreu del món, i que sovint aquesta sensibilitat “la carrega el diable”.

“A grans mals, grans remeis”, deu haver pensat la poc convencional diputada popular catalana i, si el seu partit l'expedienta per l'incident sobre l'accent de la ministra, ella es rebota amb el seus companys de files, trencant un dels tabús del PP català: ni més ni menys que qüestionant el recurs contra l'Estatut que està acabant d'analitzar el Tribunal Constitucional.

Estic segur que la diputada diu el que pensa (el cas és per què no ho ha dit tant clarament abans), entre d'altres coses perquè s'ha de recordar que el PPC liderat per l'home que la va fitxar, Josep Piqué, va intentar participar en el procés d'elaboració de l'Estatut, fins que des de Madrid, el PP d'Aznar-Acebes-Zaplana i Rajoy van dir que “ni parlar-ne”.

Piqué no va voler aguantar més i va marxar. Nebrera segueix i fins i tot s'ha atrevit a plantar cara a la direcció oficial com a candidata a presidenta del partit a Catalunya. Definitivament, Nebrera és una política singular. I tinc els meus dubtes de que això sigui dolent.

Tenim l'economia mundial en plena crisi -la nord-americana especialment- i fins i tot en fase de revisió del model. Israel es passa quatre pobles a Gaza (i les milíces de Hamas, amb els seus coets proporcionen donat "l'excusa perfecta" de l'autodefensa israeliana). Mitja Europa es pela de fred sense poder-se escalfar, per culpa Rússia i la seva nova "guerra freda". No es pot dir que sigui precisament plàcida ni tranquil·la la fotografia panoràmica del món en el moment que Barack Obama prendrà possessió, el proper dia 20 de gener, com a president dels Estats Units d'Amèrica.

És tanta l'expectativa Obama que no deixa d'existir un cert risc d'estimbar-se en el mur de la decepció si no es controla una mica la intensitat i la velocitat de l'entusiasme. Hi ha un elevat grau de possibilitats perquè Barack Obama sigui, efectivament, un bon president dels Estats Units. És gairebé segur que exercirà un cert paper de revulsiu de la situació mundial. Naturalment Obama te un avantatge fonamental: el sostre de la presidència nord-americana està tant baix i el perfil ha estat tant deplorable durant aquests vuit anys, que el nou inquilí de la Casa Blanca gairebé pot comptar amb tenir assegurada la glòria.

Si un expresident del govern espanyol -no gaire llunyà en el temps però pel que sembla cada cop més llunyà de l'òrbita terrestre- ha arribat a afirmar que Obama és un "exotisme històric", jo crec que es pot afirmar tranquil·lament que la memòria política sobre George W. Bush quedarà soterrada sota les runes de les Torres Bessones de Nova York, enfonsada sota les inundacions de Nova Orleans i callada per les multitudinàries manifestacions arreu del món contra la guerra d'Iraq. Déu n'hi do, quin currículum!

Però deixant a banda excessos emocionals, convé tocar de peus a terra i recordar una cosa: Barack Obama serà president dels Estats Units i per als Estats Units. Ni més ni menys. L'administració Obama farà el paper, com les seves antecessores, del govern més poderós i influent de la Terra però, també com totes les anteriors, treballarà sobretot en clau nord-americana i d'opinió pública nord-americana que és, al cap i a la fí, la que decideix la reelecció o no d'un president o el signe polític de la Casa Blanca.

De moment, això sí, el fenòmen Obama surt fins i tot als còmics. En un número especial de Spiderman, el conegut super-heroi salva la investidura del nou president, a qui vol suplantar un dolent impostor que pretén controlar el govern de Washington. Com sempre, la historieta té un final feliç i, en aquest cas, és tota una picada d'ullet al nou president demòcrata. Però, fixeu-vos bé, que per molta i expectativa i esperança (que jo comparteixo, naturalment) el superheroi segueix essent l'home-aranya.

Llegeixo que l'ex president del Govern espanyol José Maria Aznar ha aprofitat una conferència que pronunciava a Mèxic per assegurar que ell va decidir retirar-se voluntàriament de la política, per deixar clar que a ell "ningú" no el va retirar. El PP està en plena pugna posterior a la segona derrota electoral i Aznar, a qui els seus aconsellen que no intervingui en el debat intern del partit, no pot estar-se de parlar, ni que sigui d'ell mateix. "A mi rai, que jo vaig marxar de president", deu pensar en la intimitat el tercer de les Açores .

Presumint de la seva pròpia decisió Aznar afirma que els qui, com ell, han decidit marxar formen "un club de gent molt reduït, pràcticament inexistent al món". "Som gent rara. Desitgem el millor per als nostres països i el millor, en un moment determinat és deixar el poder", afegeix convençut.

Un llegeix aquestes declaracions en un fred i asèptic teletip d'EFE i ràpidament li venen al cap dues idees. La primera, una simple constatació: és ben cert que la modèstia no acostuma a acompanyar gaire els discursos dels polítics, però en el cas de José María Aznar està clar que un cert sentit del pudor queda a anys llum de la seva cultura i de l'alt concepte que sembla tenir d'ell mateix. La segona, més que una idea és un impuls, el de fer mentalment una ràpida revisió d'imatges i gestos protagonitzats per l'ex president. A veure si mirant al passat, com fa Aznar, trobem l'explicació per a tanta autocomplaença.

YouTube, la videoteca universal, ens ajudarà en aquest exercici de memòria.

La primera entrevista, després de la derrota electoral (22 març 2004) 

En la mateixa entrevista, preguntat per la informació que va donar el seu Govern sobre l'11-M

Una mostra del "tarannà Aznar" quan era president, en entrevista amb Luis del Olmo

Fragment d'un reportatge sobre la jornada electoral del 14-M. Aznar i Rajoy es veuen venir la derrota

Ningú no pot dubtar que Aznar -tal i com va dir allà pels anys 90, abans de ser president- va ser fidel al seu compromís de no estar més de vuit anys al poder. Però, recordant el dia de les eleccions de març de 2004, després de l'11-M i després de tot un any del clam "no a la guerra" a totes les ciutats espanyoles... És absolutament veritat que Aznar no va ser candidat el 2004, però també ho és que va ser ell qui va triar l'aspirant. Creu realment l'ex president que no va ser una majoria de ciutadans qui el va "retirar"?