En temps de crisi global puja l'interès per la informació local i de proximitat. Ha estat un dels arguments analitzats aquest dimarts a Infolocal, la reunió anual que -des de fa ja set anys- organitzen la Xarxa Audiovisual Local (XAL) i la Societat Municipal de Comunicació de Terrassa, a la ciutat del Vallès Occidental.

N'estic absolutament convençut. El ciutadà vol saber si s'apuja molt o poc no el transport públic de la seva àrea, si funcionen bé o malament els seus serveis, com se'n surten les indústries o els comerços de la seva ciutat. Amb la crisi, se'ns gira feina a aquells mitjans que tenim la funció social donar prioritat a la informació de proximitat.

Probablement per això, tots els que hi hem participat en jornada de treball de Terrassa, on han pres part més d'un centenar de professionals de televisions locals i mitjans digitals d'arreu de Catalunya, tenim la sensació que les sessions de treball han estat enguany especialment profitoses.

La crisi ens obliga a tots a cooperar més i a fixar-nos més en el que més preocupa i importa.

Informació sobre Infolocal 2008 a lamalla.cat

- La col·laboració entre televisions públiques, a debat a l'Infolocal

- Infolocal 2008 analitza el potencial de la informació de proximitat als mitjans digitals

L'última setmana ha estat horrible. Als mitjans tots ens hem vist abocats a vomitar un titular rere l'altre sobre la crisi. A moltes empreses -grans o petites, de qualsevol sector- es posaven damunt la taula paraules que causen pànic en aquests moments: ajust, reducció, retall, ERO...

En mig d'aquest panorama, a meitat de la setmana, una noticia-alerta apareixia en grans caràcters a la portada de La Vanguardia: "El Constitucional ultima una sentencia que cercena aspectos clave del Estatut". La informació porta la signatura de Josep Maria Brunet que és, sens dubte, el periodista espanyol que millor coneix el que passa a dins i el que es cou a aquesta mena d'olla a pressió en la qual s'ha convertit el Tribunal Constitucional. Diuen que el treball sobre els recursos estan ja molt avançats. Afirmen que terme "nació" pot passar el tall, però que al tanto amb el finançament i la llengua.

La informació de La Vanguardia provoca l'efecte que es podia esperar. Des d'alguns sectors polítics -bàsicament CiU i ERC- s'activen totes les alarmes. "Govern d'unitat", diuen uns, "això no ho podriem acatar (i es trencaria tot)" adverteixen els altres. Polítics, periodistes i també juristes busquen segones lectures i interpretacions. Alguns dels destacats de la informació del diari sembla donar-nos alguna clau "El Gobierno duda entre dejar que el actual TC resuelva el Estatut o renovarlo / Los candidatos propuestos por el PP dificultan los cambios".

En aquests dies he escoltat algú que sap molt bé el que diu quan parla de justícia: "És un avís a Zapatero i a Montilla". Sembla que algú estigui alertant des de dins, des de la part més proEstatut del TC (en aquests moments minoritària), sobre el risc de retallada substancial que suposaria una sentència elaborada per l'actual equip de l'Alt Tribunal. Lògicament el PP ho deu saber, com sap o es pot imaginar els problemes polítics que patirien el president de la Generalitat i el president del Govern central si hi hagués una retallada seriosa de l'Estatut.

L'enrenou, certament, seria de l'alçada de diversos campanars. Això sí, al carrer, a les cases, a les empreses, als bars i als cafès de Catalunya no sembla que la sort de l'Estatut i les cabòries del TC estiguin ara mateix en la primera línia de la preocupació ciutadana. Vaja! ...diria jo. Però també em puc equivocar, es clar.

Per si no teníem ja prou elements per copsar la crisi econòmica, arriba la prova definitiva. Quan el president del Govern es reuneix amb els presidents de bancs i caixes per llançar un missatge de confiança, i quan d'aquesta reunió surt el compromís d'ampliar el Fons de Garantia de Dipòsits, és quan dius: això va debò.

Al cap i a la fi estan parlant de la quantitat màxima de diners que garantiria l'estat a qualsevol ciutadà si resultés que el seu banc o caixa se n'anés en orris amb els seus estalvis. Per a milions de persones la sola idea que, de la nit al dia, pugui desaparèixer el poc o molt que tinguin al banc, és ja una sensació propera al pànic.

No farem alarmisme. De fet, el Govern està fent el que s'ha de fer. És de manual. Precisament en uns moments tant difícils en els quals pot trontollar la confiança en el sistema financer, s'incrementen les garanties per als estalviadors.

La mesura la pot impulsar amb caràcter general la Unió Europea. Però ja està bé que el govern Zapatero anunciï que a Espanya es farà tant sí com no, fins i tot en el cas que la UE no aconsegueixi un acord unànime sobre el tema.

Es prepara, per tant, un paraïgues que ens ha d'ajudar a suportar el temporal i diuen que el sistema financer espanyol és un dels més sòlids. Però...I si té raó una amiga meva amb càrrec de certa importància a un ministeri de Madrid?... I si això de la crisi financera internacional fos com un tsunami?

On són ara les veus neoliberals que acostumen a escandalitzar-se pel que consideren "excessiu intervencionisme dels governs en l'economia"? Què se n'ha fet de la clàssica consigna "l'estat, que no molesti i que deixi fer al mercat"? Ara, no. Ara no convé el discurs radical antiintervencionista. Ara sembla que tothom està d'acord en que una administració tant poc donada a l'intervenir en l'economia com ho és la dels Estats Units injecti cents de milions de dòlars de diner públic per salvar de la fallida entitats financeres cabdals per l'estabilitat del mercat global.

Als ciutadans que no som experts en economia ens desborda l'allau de xifres i de grans operacions financeres d'aquests dies. Òbviament queden molt lluny dels nostres comptes quotidians: l'hipoteca, el lloguer, la cistella de la compra, el gasoil del cotxe... Però sí que tenim capacitat i prou informació com per a fer una deducció. Alguna de molt grossa deu estar passant si els més entusiastes del "deixem-ho tot en mans del mercat, de les empreses i dels bancs", callen, atorguen i fins i tot aplaudeixen que sigui el diner públic qui salvi la situació, precisament aquells diners que surten dels impostos tant rebutjats per la cultura neoliberal.

Un altíssim directiu d'una de les primeres entitats financeres de Catalunya i d'Espanya ha confessat privadament aquests dies que en trenta anys dins del món financer no havia vist mai una situació de crisi com l'actual. Algunes de les moltes anàlisis d'experts que podem llegir aquests dies ens porten a un terreny que podríem dir-ne de "paraules majors".

En una entrevista recent publicada pel diari El País, el premi Nobel d'Economia, Joseph Stiglitz diu que aquesta crisi "posa de manifest que el model de fonamentalisme de mercat no funciona". Creu fins i tot que el que està passant amb aquest model de capitalisme sense control "és equivalent al que va ser la caiguda del mur de Berlín per al comunisme". Serà per això, que els fins ara entusiastes del mercat lliure sense més, callen discretament i procuren no fer-se notar gaire?

L'escenari ha canviat. Forçosament la política s'haurà d'ocupar ara del que més preocupa ara mateix la ciutadania. Quan l'economia puja al primer pla, els polítics han de posar-se les piles. Els del govern i els de l'oposició. Ja està passant. Al govern li toca buscar solucions, donar la cara. A l'oposició li escau plantejar alternatives, presentar propostes que vagin més enllà dels crits o el soroll.

La crisi econòmica trastoca l'agenda política a tothom:

• A Zapatero, perquè l'obliga a buscar la difícil fórmula de lluitar contra la crisi sense tirar enrere una política d'avenços socials

• A Rajoy, perquè -un cop que ha aconseguit treure's de sobre l'aznarisme- la situació actual representa per ell primera oportunitat (potser l'única) de fer oposició sense haver de tirar dels vells fantasmes (ETA, "España se rompe", etc.)

• A CiU, perquè amb aquest panorama, la federació nacionalista haurà de mullar-se donant suport al Govern Zapatero o no en la gestió de la crisi. En el cas que el PP confirmi el seu gir al centre i que la cojuntura econòmica pugui posar en dificultats el govern del PSOE, CiU recupera el seu vell paper de núvia desitjada per uns i altres.

• Al Govern Montilla, per les conseqüències sobre la política catalana que es puguin derivar del paràgraf anterior.

Amb un panorama on la taxa d'atur que preveu el propi ministre de Treball és de propr de l'11 per cent per a l'any vinent, passen inevitablement a un segon terme els plans Ibarretxe, les polèmiques lingüístiques o les hipotètiques consultes sobiranistes d'aquí a 2014. I no cal anar tant lluny en el temps, tot fa indicar, fins i tot que fins i tot la pressió ambiental sobre el Tribunal Constitucional i l'Estatut, baixarà. En els propers mesos res no serà ni semblarà tant important com l'economia. És l'hora de la Política amb Majúscules.

Diguem-ho sense embuts encara que al vicepresident econòmic Pedro Solbes li sembli exagerat. El que passa es diu crisi econòmica i és el problema més greu que tenim ara i tindrem en el futur més immediat. Pel que sembla, així serà durant una bona colla de mesos.

Segurament Solbes fa el que li toca quan s'esforça per fer una anàlisi de la situació que s'allunyi de l'Apocalipsi tant com sigui possible.

També és lògic que el president del Govern central, José Luis Rodríguez Zapatero,  insisteixi en llançar missatges de confiança a tort i a dret. Confiança per als empresaris catalans que el van escoltar l'altre dia al Cercle d'Economia; confiança als consumidors, garantint que el Govern no avalarà una pujada de l'electricitat de l'11% com la que proposava la Comissió Nacional de l'Energia, i confiança fins i tot per al president Montilla, a qui li toca negociar el nou finançament en una època que no és precisament de ‘vaques grasses'. A Zapatero se li ha d'exigir capacitat de reacció davant la crisi però no se li pot demanar que estigui dient tot el dia que la situació es un desastre, perquè si ho fes segur que no ajudaria a sortir de la crisi.

Zapatero ha anunciat aquest cap de setmana noves mesures per reactivar l'economia i sap que li tocarà buscar un pacte amb sindicats, empreses i la resta de forces polítiques. El líder del PSOE s'ha d'enfrontar ara una de les grans proves de foc per a tot governant.  Fer front a una crisi econòmica i sortir-ne políticament ben parat, és un repte pel qual han passat bona part dels grans governants europeus de les darreres dues dècades.

Tots els indicadors ofereixen motius per a preocupar-se:

• 9,6% de taxa d'atur en el primer trimestre de l'any segons l'EPA

• A tot Espanya hi ha ara 318.000 aturats més que fa un any

• La puja anual de preus està ja en el 4,7% i portem camí de passar del 5% si segueixen amb la tendència actual el petroli i alguns aliments.

• La crisi del sector immobiliari afecta els Estats Units i tot Europa però els seus efectes poden ser devastadors a Espanya, massa abocada al diner-totxo en les darreres dècades. Els més pessimistes parlen del perill que es perdin fins a dos milions de llocs de treball relacionats amb la crisi immobiliària.

No faltarà en els propers mesos qui plantegi receptes de flexibilitat laboral. Els suplements d'economia dels diaris, aquest diumenge, ja eren una bona mostra. Patronal i consultores multinacionals parlen obertament d'aplicar reduccions de jornada i altres fórmules "poc utilitzades a Espanya".

Concertar amb uns i altres i preservar -com diu Zapatero- la política social és el gran repte d'aquest govern. Tota una prova de foc per al nou ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, i per al president del Govern.