El debat de la "fatiga" obert pel conseller d'Educació, Ernest Maragall, i seguit de forma pública per destacats dirigents del socialisme català que són també membres del Govern de la Generalitat, demostra clarament un parell de coses. La primera, en positiu, és la comprovació de la pluralitat interna  del PSC de la qual ha fet gala el president José Montilla. El president ha hagut de sortir a temperar públicament el debat després d'unes hores -podríem dir que 'vertiginoses'- de declaracions, crítiques, suports i multitud d'interpretacions dels comentaristes polítics.

La segona cosa que aquest episodi deixa molt a les clares, és quelcom que ja no era difícil d'intuir: en les files del socialisme català guanya terreny la recança respecte a la possibilitat d'una tercera edició de la fórmula tripartida amb ERC i ICV per al Govern de Catalunya. És Maragall qui n'ha parlat en públic i Antoni Castells qui l'ha secundat de forma ràpida. Però es pot apostar perquè que la reflexió és més transversal entre les diferents ànimes del PSC del que pugui semblar per qui fa  les declaracions públiques.  

S'equivocarà qui vulgui veure fantasmes de confrontació entre el que, simplificant segurament massa, s'ha definit a vegades com les dues ànimes del PSC: el sector de Sarrià-Sant Gervasi i el del Baix Llobregat. Si una cosa ha quedat certificada des de la transició ha estat la capacitat del PSC per unir sectors de procedència diversa dins de la societat catalana ja sigui per l'origen geogràfic i lingüístic com o per la situació socio-econòmica.

El que estem veient en aquestes hores no és tant un episodi de desavinences familiars entre socialistes catalans com una expressió més -potser sí que aquesta fora de guió- d'un missatge que el mateix PSC està llançant des de l'inici del curs polític, és a dir de la campanya electoral. El missatge no és un altre que el de presentar-se amb un perfil propi, sense quedar condicionat per la marca 'Tripartit', expressio que -siginficativament- Montilla ha evitat sempre en les seves comunicacions púbiques i les del Govern que preisdeix.

El PSC vol marcar musculatura pròpia davant el seu electorat -heterogei com el matex partit- i davant altres sectors del catalanisme progressista o altres electorats que puguin resultar-ne pròxims. El vídeo de precampanya 'Temps difícils. Gent seriosa' o les declaracions amb els quals va obrir el curs polític el secretari d'organització del PSC, José Zaragoza, apunten clarament en aquesta direcció. 

El risc i la dificultat -això sí- és el de enviar aquest missatge a la ciutadania i al mateix temps explicar l'acció feta des d'un Govern amb uns socis amb els quals ara toca marcar distàncies.  Aquest dijous, en conversa informal amb els periodistes del Parlament, el president Montilla admetia, fent autocríica, que el Govern de Catalunya no explica prou bé la seva obra. És lògic que aquest defecte sàpiga especialment greu al president perquè   ell i el seu partit saben que, tant pel repartiment de conselleries com per algunes circumstàncies que han envoltat alguns departaments del Govern, és el PSC qui pot presentar millor balanç de la tasca feta.

La fatiga està sobretot, en aquesta mena de bucle tradicional de la política catalana: el Govern de la Generalitat gestiona pràcticament tots els serveis que requereix la ciutadania però els debats estèrils ocupen pràcticament tota l'atenció de l'opinió pública.

Fa dies que ho sabem. El Govern català no aprova aquest dimarts, 5 de gener, l'avantprojecte de llei de vegueries, pensat, escrit i defensat, sembla que en solitari, pel conseller de Governació Jordi Ausàs (ERC). És evident que alguns 'deures' es deu haver deixat de fer aquest conseller quan s'ha organitzat el galimaties que estem veient (alcaldes que discrepen, territoris que reclamen el seu fet diferencial, informes que dubten de la solidesa jurídica i de la sostenibilitat econòmica del projecte, i manca d'acord en el sí del propi Govern). És evident que alguna cosa s'ha fet malament quan l'aprovació tenia data en l'agenda del conseller -aquest 5 de gener precisament- i ara està ajornada sine die, per molt que ERC intenta pressionar perquè sigui la setmana que ve, o màxim l'altra.

Ens podem plantejar, raonablement, unes quantes preguntes:

• Es podrà consensuar en dues setmanes el que no s'ha fet en més de tres anys de legislatura?

• Es pot permetre ara mateix Catalunya (i el Govern, en concret) una tempesta de protagonismes i sensibilitats territorials segurament tant legítimes i comprensibles com complicades de gestionar?

• Es caurà per segona vegada en la història recent de Catalunya (el precedent és el de CiU amb la LOT de 1987) en l'error d'impulsar o fins i tot imposar una organització territorial "per escons", sense haver-ho parlat i pactat amb el territori i el món local que tenen reconeguda la seva autonomia per l'Estatut, per la Constitució i per les lleis vigents?

ERC segueix pressionant perquè no vol que una de les qüestions de les quals ha fet bandera es quedi en el tinter de la legislatura. El PSC vol donar compliment a un compromís del Govern d'Entesa però es troba amb una tempesta al territori que és tant com dir a les seves pròpies files. Més enllà de l'argument oficial, s'estén entre els dirigents socialistes catalans la creença que no es donen les condicions polítiques suficients per tirar endavant un projecte que requereix de diàleg i d'esforç de consens en grans dosis. El tercer membre del Govern, Iniciativa-Verds, ja parla de deixar-ho per a una altra legislatura.

Les controvertides vegueries han esdevingut una altra teranyina d'aquestes que acostumen a deixar atrapada la política catalana. I si féssim l'exercici de frenar i de mirar una mica enrere? Què tal si repassem el que diu exactament la lletra del mandat estatutari? Què diu l'Estatut, quines són les bases que marca per una futura organització territorial de Catalunya?

ARTICLE 83. ORGANITZACIÓ DEL GOVERN LOCAL DE CATALUNYA

1. Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries

ARTICLE 85. EL CONSELL DE GOVERNS LOCALS

El Consell de Governs Locals és l'òrgan de representació de municipis i vegueries en les institucions de la Generalitat. El Consell ha d'ésser escoltat en la tramitació parlamentària de les iniciatives legislatives que afecten de manera específica les administracions locals i en la tramitació de plans i normes reglamentàries de caràcter idèntic. Una llei del Parlament regula la composició, l'organització i les funcions del Consell de Governs Locals.

ARTICLE 90. LA VEGUERIA

1. La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.

2. La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos.

ARTICLE 91. EL CONSELL DE VEGUERIA

1. El govern i l'administració autònoma de la vegueria corresponen al Consell de Vegueria, format pel president o presidenta i pels consellers de vegueria.

2. El president o presidenta de vegueria és escollit pels consellers de vegueria d'entre els seus membres.

3. Els consells de vegueria substitueixen les diputacions.

4. La creació, la modificació i la supressió, i també el desplegament del règim jurídic de les vegueries, són regulats per llei del Parlament. L'alteració dels límits provincials, si s'escau, s'ha de portar a terme d'acord amb el que estableix l'article 141.1 de la Constitució.

ARTICLE 94. RÈGIM JURÍDIC

1. L'Aran disposa d'un règim jurídic especial establert per llei del Parlament. Per mitjà d'aquest règim es reconeix l'especificitat de l'organització institucional i administrativa de l'Aran i se'n garanteix l'autonomia per a ordenar i gestionar els afers públics del seu territori.

De la lletra de l'Estatut, es desprenen alguns conceptes molt clars:

• Es reconeix l'autonomia dels governs locals i de la vegueria com a adminstració intermunicipal

• S'ordena escoltar el territori (Consell de Governs locals) sen la tramitació de projectes que afectin les administracions locals

• Les vegueries substiuiran les diputacions

• Per alterar els límits provincials (àmbit territorial de les actuals diputacions) "si s'escau" cal l'aprovació de les Corts Generals, tal i com estableix la Constitució. Així doncs, té poc sentit i una utilitat nul·la regular una divisió territorial sense haver buscat abans el consens necessari al Congrés dels Diputats.

• L'Estatut, a més a més, no ordena alterar els límits d'una determinada manera o d'una altra. Tampoc l'Estatut no diu enlloc que el nombre de vegueries hagi de ser de ser de set, sis, cinc, quatre o X. El que sí diu és que l'Àran té un règim especial, i en aquest article estatutari basa el Síndic, Francés Boya, la seva oposició a que el seu territori sigui integrat en una hipotètica vegueria de l'Alt Pirineu. 

Sembla doncs que la llei bàsica catalana dóna amplitud de terreny suficient com per fer les coses amb flexibilitat i amb tota la calma que calgui. Cal posar en joc no només les passions identitàries del territori sinó també les lògiques demogràfiques, econòmiques i socials. Estem parlant d'una reforma destinada -se suposa- a millorar la governació del territori i, en definitiva, els serveis que reben els ciutadans.

Mai no és bona idea començar la casa per la teulada i menys en aquest cas, quan encara no està ni plantejada la solució al problema més greu que té l'administració local: el seu finançament.

Les dades i els fets han avalat allò que es deia diumenge en aquest mateix espai. La partida de les consultes independentistes s'ha jugat exclusivament en el terreny interior del sobiranisme. Hi ha dos elements que ho demostren de manera meridiana:

a) els resultats objectivament pobres pel que fa a la participació: 27%. A tot arreu -excepte a la comarca d'Osona- la mobilització de ciutadans va estar molt per sota de les expectatives dels organitzadors.

b) La divisió interna i els moviments tàctics que estem veient quasi des del mateix moment de tancar-se les urnes populars de diumenge. Els suports de la primera hora i les gesticulacions per sumar-s'hi es tornen ara desmarcament clar o distància política (CDC i ERC, respectivament). De tot aquest moviment pro consultes sorgeixen ja noticies sobre la possible creació d'un nou partit polític o sobre els càlculs de Joan Carretero, amb partit polític extraparlamentari ja constituït i disposat a entrar al Parlament de Catalunya que sorgeixi de les properes eleccions encara que això signifiqui cedir protagonisme a Joan Laporta, a l'alcalde d'Arenys de Munt, o a tots dos. Cada vegada està més clar que una de les claus de les eleccions catalanes de 2010 serà com es resolgui el puzle del nacionalisme.

No s'ha de posar en qüestió la component cívica i independent de moltes persones que van participar activament i voluntària en la jornada de diumenge, però s'ha fet molt evident que en la cúpula de l'organització, hi havia molta més tàctica política i projecte personal o de partit que una mera i “innocent” coordinació tècnica de 166 consultes simultànies a 166 poblacions del país. Com que no ha anat bé, tot això es veu ara clarament.

En les últimes hores, he pogut conversar una estona sobre tot això amb un bon amic, actiu defensor de la bondat de les consultes de diumenge i ,de fet, votant a una de les poblacions on els organitzadors van posar-hi urnes. Pensa el meu amic que la participació “no ha estat tant malament” i que “els partits polítics han de prendre nota”, defensa el caràcter “d'avís” a la classe política. No dic pas que no tingui raó en això de l'avís, però jo li qüestiono el caràcter “espontani i apolític” de les consultes independentistes i ell tampoc no em desmenteix. Hem quedat en trobar-nos per parlar-ne amb més calma. Espero que sigui aviat. Si passa gaire temps sospito que acabarem parlant d'altres coses.

Hi ha lleis (no només les constitucions, els estatuts o els sistemes electorals) que més enllà que tinguin caràcter orgànic o que no, és bo i convenient que comptin amb el suport d'una àmplia majoria parlamentària. És evident, en el cas d'una Llei d'Educació, com que acaba de veure la llum al Parlament de Catalunya.

Des del curs vinent, el sistema d'educació pública de país, estarà regit per una norma avalada per les dues polítiques forces majoritàries (62,97% del Parlament) i que té igualment el suport de la tercera força. En total, el 78,53% dels representants del poble de Catalunya han votat favorablement la llei. És la primera vegada a Espanya que una llei d'educació neix amb una esperança de vida superior a la del govern de torn, perquè no s'ha fet amb l'estricta majoria aritmètica del govern sobre l'oposició. Fins i tot, com és sabut, en aquest cas una part del govern -el tercer soci de l'executiu català, ICV- ha mantingut la seva discrepància amb postulats molt rellevants de la llei i hi ha votat en contra.

La novetat d'una llei d'educació aprovada per ampli consens no és una simple curiositat històrica. Aquest és un país on massa sovint la meitat que tenia el poder ha volgut imposar un model educatiu sobre l'altra meitat. Com sabem, per el estudis i informes sobre la salut del nostre nivell educatiu, aquest és un luxe que no ens hauríem de permetre mai més.

El temps dirà si la nova llei és un instrument útil o no ho és per a millorar el nivell i la qualitat del nostre sistema d'educació pública (el temps i els diners del nou finançament que està per arribar encara), però d'entrada, el suport majoritari de les forces parlamentàries catalanes a aquest text te un avantatge addicional: fa d'escut polític davant alguns sectors de l'opinió pública conservadora espanyola que hi veuen una nova excusa per atiar el foc de l'anticatalanisme. És significatiu comprovar quines són les capçaleres de premsa escrita publicades a Madrid que avui aposten per tirar-se les mans al cap amb interpretacions esbiaixades del que recull la llei en matèria lingüística:

- El Mundo: Cataluña consuma la secesión lingüística con su ley educativa

- ABC: La alianza de PSC i CiU destierra el castellano de las aulas de Catalunya

Vaig considerar seriosament la possibilitat de modificar l'agenda del dimarts al matí per sumar-me a la munió de gent (informadors, polítics, representants de la societat civil i militar) present en un moment tant rellevant com la inauguració de la nova terminal de l'aeroport de Barcelona. Finalment ho vaig desestimar per dos motius: el primer, necessitats de la feina; el segon, la certesa que si volia retenir determinats detalls i gestos, la millor opció era seguir-ho a través del monitor de televisió que tinc al costat de la meva taula de despatx.

No em vaig equivocar. Els primers plans durant els discursos, la mirada del president Montilla mentre Zapatero anunciava (“Ay, ay que me parece que ya!) la proximitat d'un acord de finançament. Impagables, les imatges preses amb steadicam del passeig del president del Govern central amb la pilota del Barça per la nova i magestuosa terminal.

Sense paraules, davant el moment colpidor de la càlida trobada entre Zapatero i el vicepresident del Govern català Josep-Lluís Carod-Rovira. No era precisament 'Casablanca', però la realització institucional servida per TV3 a totes les televisions i agències va recollir fidelment el moment: encaixada de mans amb un ample somriure de Zapatero, resposta no menys somrient de Carod i immediatament després un d'aquells gestos que els polítics reserven només per a comptades ocasions i sempre amb les càmeres com a testimoni. Zapatero va agafar afectuosament Carod amb les dues mans. Com diria aquell: “La guerra ha terminado”.

És el risc que tenen determinades 'plantades polítiques' quan s'està governant: al final la foto institucional surt corregida i augmentada. No sembla que això hagi preocupat gaire als primers càrrecs institucionals d'ERC (Carod i Benach) però tampoc no li ha importat ser-hi a d'altres dirigents republicans com el regidor Jordi Portabella, que va fer valdre la seva condició -institucional sens dubte- d'electe municipal per a saltar-se la plantada del seu partit.

Mirant a través de la pantalla els rostres dels dirigents polítics de tots els partits presents en la inauguració d'ahir vaig intentar fer l'exercici  que tant ens agrada als periodistes d'intentar endevinar el pensament d'uns i altres.  

Vaig concloure que tots eren conscients -cadascú, això sí, buscant la seva pròpia lectura i la seva legítima estratègia- que la T1 marca un abans i un després en la història dels darrers desencontres Catalunya-Espanya. En les pròximes setmanes i mesos, començaran a caure els fruits de les negociacions, pressions i tensions dels darrers mesos. La mirada de José Montilla semblava més relaxada que altres vegades. Seguirem informant.

No és una retirada. No és ben bé una derrota de Josep-Lluís Carod Rovira en el seu pols intern amb Joan Puigcercós. El vicepresident del Govern català deuria saber de feia temps, i sobretot des de l'últim congrés d'ERC, ara fa un any, que en cas de presentar batalla oberta per a l'elecció de candidat les seves possibilitats eren incertes. Ell i tothom sap que s'hauria sotmès el partit a una tensió interna que, molt probablement, l'electorat hauria castigat a les urnes. Les enquestes no auguren precisament un creixement d'ERC, sinó més aviat el contrari, i la batalla pel lideratge hauria acabat de complicar les coses.

El que hi ha hagut, de forma molt evident, és un pacte. Carod fa el gest generós de renunciar a ser cap de llista, i amb això, per molt que les seves possibilitats de guanyar el pols fossin poques, aplana el camí de Puigcercòs i dóna estabilitat a Esquerra. A canvi, a Carod se li garanteix mantenir-se en la primera línia política i el sector dels seus partidaris podrà accedir a la direcció del partit, fins ara copada exclusivament pels homes i les dones de Puigcercós.

Explica aquest divendres Lluís Mauri, a El Periódico, com s'ha arribat a l'acord de pau escenificat a l'Auditori: Ernest Benach, per part de Carod, i Xavier Vendrell, del costat de Puigcercòs, han estat acostant posicions i propiciant trobades regulars entre els dos líders enfrontats.

Un i altre han jugat les seves cartes durant tots aquests mesos: Puigcercós mantenint fins ara tancada la porta de la direcció als partidaris de Carod, i el vicepresident del Govern mantenint fins ara oberta la possibilitat de lluitar pel cartell electoral.

Ara, canviant l'actitud de tots dos, les dues parts surten guanyant. El lideratge de Puigcercòs es reforça en moments especialment delicats, on a dins d'ERC no falten sectors com el d'Uriel Bertran, disposats a convertir el partit en un polvorí davant les dificultats del finançament i les amenaces sobre l'Estatut.

Si l'acord de pau Carod-Puigcercòs dóna estabilitat a ERC, és obvi que també en guanya el govern que presideix José Montilla. En canvi es refreden les esperances d'aquells que, des de CiU, estiguessin desitjant una explosió de lideratges a dins d'Esquerra que pogués fer saltar pels aires el Tripartit.

La pau de l'Auditori és més tàctica que sincera, però sens dubte és l'opció més intel·ligent.