Que ningú no es despisti. La campanya de les europees encara la seva recta final en mig més o menys de la indiferència general. No toca posar-s'hi ara en les posicions ni en els arguments de les diferents forces polítiques. La ciutadania valorarà si el que plantegen uns o altres aporta solucions o no als problemes i reptes que tenim ara mateix els 500 milions d'habitants de la Unió Europea. Deixo la campanya electoral i qualsevol de les sigles polítiques al marge, i prefereixo enfocar la nostra lupa cap a alguns altres afers que omplen pàgines de la vida pública aquests dies.

 El jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzon ha presentat recurs contra la decisió del Tribunal Suprem que admet a tràmit la querella presentada per Manos Limpias (que ara es presenta com una organització sindical, encara que no consta que tingui representació a cap fàbrica, oficina o centre de treball). Manos Limpias acusa Garzón de cometre un delicte de prevaricació per haver començat a investigar els crims del franquisme.

Com és sabut, la Sala Penal de l'Audiència va declarar que Garzón no era competent per seguir endavant amb la causa contra el franquisme. Hi va haver un vot particular que sí era partidari de la continuïtat de la causa -i això demostra que la qüestió pot ser jurídicament discutible- però el cert és que la Sala va tancar per àmplia majoria la porta que havia obert Garzón. Però entre això i parlar de prevaricació com fa l'organització que encapçala l'ultradretà Miguel Bernad (a la foto) hi ha un abisme. És l'abisme que separa l'Estat de dret d'una ofensiva ultraconservadora que encara, en ple segle XXI, intenta ancorar Espanya en posicions més o menys condescendents amb el règim polític criminal, corrupte i execrable que va sotmetre els ciutadans durant bona part del segle XX.

La defensa més o menys vergonyant del franquisme per part de determinats sectors no és l'únic cas d'aquests dies, ni tan sols és el crida més l'atenció. Perquè és impossible que la resposta del cardenal de l'Església catòlica, Antonio Cañizares, comentant els abusos sexuals comesos a escoles catòliques irlandeses entre 1950 i 1980, pugui deixar indiferent algú amb la més mínima sensibilitat per la dignitat humana. En ple debat sobre la reforma de la llei de l'avortament a Espanya, Cañizares -que és ministre del Papa Benet XVI al Vaticà- ha caigut obertament en la desvergonya en dir que "no és comparable el que hagi pogut passar a unes quantes escoles, amb els milions de vides destruïdes per l'avortament". Senzillament repugnant!

No haurien d'estranyar-se alguns representants ultres de la jerarquia catòlica, si declaracions com aquesta generessin una autèntica campanya de declaracions d'apostasia.

Em qüestiono si és casual tot això. Si més enllà de sortides de to que puguin semblar esperpèntiques, no hi ha una veritable ofensiva ultraconservadora. Aquí i altres indrets d'Europa.

El Papa Benet XVI ha estat el primer pontífex que pronuncia públicament la paraula preservatiu. Sí, sí, com ho llegiu, ho ha dit amb totes les seves síl·labes, en italià: "PRE-SER-VA-TI-VI". Naturalment, tractant-se de l'Església catòlica, el reconeixement explícit de l'existència dels condons, no implica la seva acceptació. Ans al contrari, Joseph Ratzinger ha arribat a afirmar que el preservatiu agreuja el problema de la Sida. Ho diu precisament a un país i a un continent especialment castigats per la malaltia generada pel VIH.

De moment -i ja és molt- el Papa s'atreveix a esmentar pel seu seu nom l'instrument que, pel que sembla, simbolitza tota la maldat satànica que pugui habitar en l'Univers Món.

Siguem positius i valorem com una bona notícia que el màxim jerarca de l'Església catòlica hagi reconegut l'existència del condó. Segurament a vegades tenim massa pressa i som massa exigents amb l'Església catòlica. Al cap i a la fi només fa més de 2.000 anys que es té constància de la utilització de preservatius (al menys des de l'any 50 abans de Crist) segons recullen les enciclopèdies.

Reconec que la jerarquia eclesiàstica espanyola encara té capacitat de sorprendre'm. Em pensava que no, que ja havia de donar per descomptades les seves ofensives polítiques contra un Estat no confessional consagrat per la Constitució. Està clar que m'equivocava. Llegir que el cardenal bisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal, Antonio María Rouco Varela, s'atreveix a plantejar que la llibertat d'expressió "ha de ser tutelada" , ha superat la meva capacitat de sorpresa.

És evident que estem davant una actitud autoritària, clarament antidemocràtica. Ho sento, però com a mer observador de la realitat no tinc més remei que arribar a una conclusió. Aquest sistema polític -vull dir la democràcia- no sembla que sigui l'escenari més desitjat per Sr. Rouco, i alguns dels bisbes que l'acompanyen en la direcció de l'Església. No hi ha altre remei que sospitar que Rouco i els seus enyoren el Fuero de los Españoles i les Leyes Fundamentales del Estado del franquisme. Rouco voldria que la llei fos un trajo a la mida de la voluntat tuteladora de l'Església catòlica.

Com és habitual en les expressions del feixisme o dels seus succedanis, Rouco, vesteix el seu argument de tanta demagògia com pot. Afirma que, la campanya de les organitzacions atees que qüestionen l'existència de Déu suposa "parlar malament dels creients" i "és un abús que condiciona injustament l'exercici de la llibertat religiosa".

Qui és que qüestiona la llibertat? Qui és que porta fent-ho durant segles, malgrat que cada cop més creients es resisteixen a seguir el dogmatisme de l'Església? No ens han tutelat prou durant generacions? Qui ha diu res en contra d'aquelles persones que lliurement vulguin seguir fil per randa la doctrina de l'Església catòlica? Però més tuteles per Llei, ni parlar-ne, Sr. Rouco!

Des d'aquest dilluns, alguns autobusos urbans de Barcelona porten el missatge “Quan tots t'abandonen, Déu segueix amb tu”. És una contra-campanya contractada per l'associació E-Cristians que lidera Josep Miró i Ardèvol (exconseller de la Generalitat i exregidor de l'Ajuntament de Barcelona amb CiU). Altres vehicles de transport públic municipal segueixen circulant amb l'eslògan “Probablement Déu no existeix. Deixa per preocupar-te i gaudeix la vida, promogut per la Unió d'Ateus i Lliurepensadors (UAL) i Ateus de Catalunya. Fins i tot alguna marca comercial ha aprofitat el filó mediàtic de la campanya atea per vendre el seu producte als busos utilitzant un grafisme i una tipografia similars.

Objectiu aconseguit! Si el que es volia aconseguir era visibilitat; si es volia alimentar el debat sobre la laïcitat d'un Estat on no quadren ni el finançament públic de l'Església catòlica, ni els funerals d'Estat, ni algunes demostracions públiques religioses protagonitzades per la Casa Reial, els responsables de l'anomentat bus ateu poden estar satisfets.

No prosperen, en canvi, ni el dramatisme i ni els escarafalls d'alguns mitjans (com no!, de la cadena Cope, entre d'altres) En una societat lliure i democràtica tothom té dret a expressar el seu pensament i a intentar obrir els debats que vulgui. El senyor Miró i Ardèvol té dret a obrir la seva “creuada” mediàtica i a defensar allò que creu i pensa. També hi tenen tot el dret aquells que no combreguen amb cap creu (com no sigui la Creu Roja o aquella que serveix per mostrar el seu desacord amb la subvenció de l'Església a la declaració de la renda).

Ja s'encarrega el ministre Pedro Solbes (ho feia aquest diumenge en una entrevista a El País) de recordar-nos que tenim problemes molt més reals i urgents per a fer-hi front, però el de la laïcitat de l'Estat és un debat que s'ha obert en aquesta societat (catalana i espanyola), que en tantes coses se sembla molt poc a la que hi havia fa tant sols un parell de dècades. En aquesta fase de la nostra història, no és -sortosament- ni un debat estrident ni un conflicte que generi violència. Per això va calant de mica en mica. Aquest segle va començar amb el reconeixement oficial de moltes sortides de l'armari individuals.  Ara, els ateus, els partidaris d'un Estat laic (i no són els únics) treballen perquè s'obrin les portes del seus armaris.

Aquest diumenge la jerarquia de l'Església catòlica espanyola ho torna a fer. Reuneix desenes de milers de persones a la plaça Colón de Madrid en un acte que en diuen "religiós" i "no polític", en homenatge a "la família". En el fons, més implícita o explícitament una demostració de rebuig a seguir avançant en el camí de la laicitat, els drets de ciutadania i la llibertat religiosa,  conceptes que xoquen directament amb els interessos dels que manen a l'Església catòlica.  Res que no haguem vist, per part dels bisbes, en aquests darrers cinc anys des que el PP va perdre les eleccions de 2004.

A vegades, les raons surten directament de l'epidermis. A mi em passa, ho reconec, amb la jerarquia de l'Església catòlica. Un dels seus caps més visibles, el bisbe Antonio Cañizares (Primat d'Espanya i prefecte de la Congregació per al Culte Diví i Disciplina dels Sacraments), és tot un filó. Ha dit aquest senyor, en declaracions prèvies a la celebració eclesiàstica d'aquest diumenge que "no es pot col·laborar amb el Mal". El bisbe es referia en concret a aquells que no objecten contra la assignatura d'Educació per a la Ciutadania. Naturalment, les meves raons són del to oposades a la del bisbe, però em declaro totalment d'acord amb la frase. És més, afirmo que més enllà de no col·laborar-hi, el "Mal" se l'ha de combatre.

És una de les raons que personalment em va dur, el dia 2 de juliol de 2005 a prendre un avió que em portés a Madrid per unes poques hores, a la mateixa plaça Colón on setmanes abans s'havia manifestat (en un acte totalment politic, i acompanyats per polítics del PP, per cert) els bisbes Cañizares, Rouco, etc... Ells hi havien estat per rebutjar el reconeixement d'un dret, el del matrimoni per a persones del mateix sexe, que ha situat aquest país en entre els més avançats en llibertats individuals. Jo, per contra, hi anava per celebrar-ho i, a diferència dels senyors Rouco i Cañizares, per mostrar al carrer un cert orgull -perquè no dir-ho?- de viure a un dels països del món pioners en la eliminació dels motius de discriminació per raó d'orientació sexual i en la millora dels drets de ciutadania.

Pocs mesos després d'aquella manifestació al juliol de 2005 i de l'entrada en vigor de la reforma del Codi Civil, vaig tenir el mateix sentiment quan feia ús de la llei i contreia matrimoni al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Ho admeto: a més de l'alegria per una circumstància personal i privada, vaig tenir la sensació de posar un modest granet de sorra en l'avenç social i democràtic del país i en el combat del "Mal" . El mal d'aquells que pretenen, com havien fet sempre en el passat, imposar la seva "moral" per damunt de la llibertat de les persones.

"No es pot col·laborar amb el Mal". Hi estic tant d'acord que sóc tot un entusiasta de marcar la creueta de la declaració de Renda destinada a "altres fins d'interès social", que teòricament deixarien l'Església catòlica sense aprofitar-se gens del rendiment de la meva feina. Les entitats socials depenent de l'Església, com Càritas, tenen altres vies de finançament públic i aquestes sí que les trobo encertades.

Naturalment el senyor Cañizares i el seus companys no es queixen pel fet que després de la opció lliurament expressada pels ciutadans, l'Estat completi igualment el finançament de l'Església catòlica, en virtut d'un conveni amb el Vaticà que ve de la transició i que ja seria hora d'anar revisant.

"No es pot col·laborar amb el Mal", ha dit el bisbe Cañizares. Quina llàstima que aquesta frase no l'hagi aplicat la jerarquia eclesiàstica espanyola durant la dictadura franquista!. Què lamentable que el mateix Papa Pius XII no ho tingués gens clar durant l'holocaust dels jueus en l'Europa sotmesa al terror nazi.

La portaveu d'ICV-EUiA al Parlament, Dolors Camats (bloc) es pregunta per què es va celebrar una missa com a acte commemoratiu dels 25 anys de TV3. Jo també m'ho pregunto i entenc que la diputada en demani explicacions aquest divendres a la comissió parlamentària de control de la CCMA.

Ningú no qüestiona que la religió catòlica és majoritària a Catalunya (sobretot, sumats aquells ciutadans que en consciència la practiquen i aquells altres que simplement figurem a la llista de batejats) No està en dubte el pes indiscutible del cristianisme en la tradició cultural del país. Són fets tant obvis que no caldria ni recordar-los.

Una altra cosa és entendre com a la Catalunya d'avui, amb l'Estatut de 2006 i la Constitució de 1978 com a marcs de convivència, una empresa de comunicació de titularitat pública que està al servei de tots els catalans (i això inclou catòlics, evangèlics, agnòstics, budistes, ateus, jueus o musulmans) ha de celebrar el seu primer quart de segle amb una la litúrgia d'una determinada opció confessional.

No recordo que l'any 1983 TV3 fos inaugurada amb una missa (si va ser així, que em perdonin però tampoc no calia). En canvi, sí que hi hagué cerimònia religiosa en l'estrena de Televisió Espanyola, l'any 1956. Oi que no cal fer comparacions entre un i altre episodi, entre una situació política i l'altra?

La Lliga per la Laïcitat ha demanat a Televisió de Catalunya (TVC) que es disculpi per la missa organitzada a Montserrat, el 7 de setembre passat, dins dels actes de celebració dels 15 anys de la cadena pública catalana. Jo no demano tant. Em conformo que l'any 2033, quan TV3 compleixi el mig segle, les creences absolutament respectables de cadascú es quedin a dins de cada casa.