Jordi Solé Tura ha estat una de les ments més preclares a l'hora de visualitzar un encaix correcte de Catalunya dins d'una Espanya plural. Aquesta idea va ocupar bona part del seu pensament i de la seva pràctica política. Ens deixa com a prova històrica, la seva signatura fundacional en el text de la Constitució de 1978. En el moment de la seva desaparició és de rigor -i probablement molt necessari en els temps que corren- recordar que la Carta Magna va obrir la porta a l'actual autogovern de Catalunya, el més elevat en els darrers 300 anys d'història del país, i que una de les claus que va obrir aquella porta la tenia i la va utilitzar amb gran habilitat i lucidesa Jordi Solé Tura.

El catedràtic, exministre i pare de la Constitució, va veure sempre en el text fundacional de la nostra democràcia un horitzó ampli i generós per al reconeixement de l'identitat catalana i una plasmació escrita del pacte tàcit Espanya-Catalunya que, per molt que alguns ho neguin, va ser una de les components decisives de la transició democràtica.  Es bo recordar tot això justament ara , quan hi ha núvols conservadors que amenacen amb interpretacions i amb lectures encotillades de la norma que durant tres dècades ha fet possible la convivència des de la pluralitat. No està de més pensar en l'empremta política que deixa Solé Tura, ara que des de posicions sobiranistes es pretén forçar la ciutadania a triar caixa o faixa. Catalunya no és un país de caixa o faixa i Espanya ho ha estat massa vegades en la seva història. Jordi Solé Tura ho sabia, i va ser capaç d'aportar un bon equilibri d'entesa al text constitucional de 1978.

La lectura del pensament de Jordi Solé Tura -com passa amb algunes altres figures encara vives de la transició espanyola- porta clarament a una conclusió: “No pot ser tan difícil. La clau és que cadascuna de les parts sigui capaç d'entendre i reconèixer  l'altra”. Solé tenia la virtut, que també han tingut alguns altres (Pasqual Maragall, Santiago Carrillo...) de perfilar amb claredat i nitidesa, el dibuix d'una Espanya plural que existeix molt més en la realitat del que pugui semblar per la curta mirada de determinats polítics.

La política catalana i espanyola segueix necessitant persones lúcides com Solé Tura, que posin sentit comú i esperit d'entesa en mig dels debats identitaris, sovint enverinats per irresponsabilitat, per interessos partidistes o per combinació d'una cosa i l'altra. La desaparició de Jordi Solé Tura és una nova gran pèrdua en aquest sentit, després de l'assassinat d'Ernest Lluch el novembre de l'any 2000.

Adéu al mes d'agost i a les vacances. Abans d'endinsar-nos plenament en el mes de setembre amb les seves rutines i les seves novetats, no vull deixar passar aquest 31 d'agost sense fer algunes anotacions relatives a aquest estiu.

La primera -ho reconec- obeeix una mica a un interès personal i professional però és que es refereix a una absència que m'ha cridat l'atenció. En un petit periple de vacances que m'ha dut per terres d'Aragó, el País Basc i Galícia, he pogut mantenir  més o menys intactes alguns dels meus hàbits informatius. Un d'ells, lògicament, és la lectura del diari La Vanguardia. Cap dificultat a les capitals basques de Sant Sebastià i Vitòria, ni tan sols a la comarca aragonesa de les Cinco Villas. L'excepció sorprenent ha estat Galícia. Ni als aeroports de Santiago i A Coruña, ni  a cap dels quioscos urbans on volguessis buscar.  El rotatiu català, una de les capçaleres de referència a tot Espanya, ha deixat de distribuir-se al territori de Galícia. Han quedat sense servei la clientela de residents ocasionals d'estiu procedents de Catalunya (m'imagino que uns quants) i els lectors i seguidors gallecs, que segur que també n'hi deu haver. Segurament hi haurà una raó tècnica que ho expliqui. Val a dir que, a alguns quioscos on era clamorosa l'absència de La Vanguardia apareixen exposats diversos exemplars de El Mundo Deportivo. Agrairia una explicació de tot plegat per satisfer la meva condició de lector habitual i la meva malaltissa curiositat de periodista.

El segon apunt també té a veure amb productes de comunicació. En aquest cas no de consum habitual per qui escriu aquest post, però sí -aquesta és la veritat- per milions de ciutadans a Catalunya i a la resta d'Espanya cada dia. L'oci d'un parell de setmanes a l'estiu m'ha dut a tafanejar una mica en la graella televisiva i a trobar-me, inevitablement, amb la tele-escombraria que, lluny de fer vacances, creix i mira de fer-se més present (pudent) aprofitant que els espectadors disposen de més temps per mirar la tele. No entraré en gaires detalls però el nivell en caiguda lliure no deixa de sorprendre.  L'enfrontament Belén Esteban-Campanario, convertit en guerra d'audiències entre Telecinco i Antena 3 mereixeria una anàlisi sociològica i no sé si fins i tot penal. Deixo en tot cas, com a referència, l'article publicat fa alguns dies per Enric González al diari El País.

Dels altres afers que aquest agost han omplert pàgines digitals, impreses i minuts de ràdio i televisió ja tindrem temps d'ocupar-nos en propers dies i setmanes. De la pujada d'impostos per pagar, entre d'altres coses, la nova ajuda a aturats sense subsidi; de la grip A, de la “persecució” que diu partir el PP i de l'evolució judicial dels presumptes casos de corrupció que l'afecten, i -faltaria més- de la ditxosa sentència sobre l'Estatut que serà acatable com correspon en un estat de dret, però també atacable des del punt de vista polític. Com deia Super Ratón: “No se vayan todavía, aún hay más”

Mentre seguia, a través d'un monitor de televisió, el relat didàctic del conseller d'Economia sobre el nou model de finançament i les seves xifres i els seus guanys em venien al cap alguns apunts.

• Més enllà de l'anàlisi que es pugui fer sobre si l'acord ha millorat la posició del Govern d'entesa que presideix Montilla, és evident que el conseller Antoni Castells ha crescut políticament amb aquesta negociació i,sobretot, amb el seu resultat.

• Va ser una bona idea incloure en l'Estatut els preceptes sobre el model de finançament. No es d'estranyar que aquest fos un dels capítols que més soroll va provocar en tot el procés discussió i aprovació de la Llei catalana els anys 2005-2006. L'Estatut català ha manat sobre aquesta negociació i, al final, el resultat és que el seu model és el que regeix sobre tot el sistema de finançament autonòmic espanyol. Sense l'Estatut no tindríem damunt la taula un model i unes xifres com aquestes de les quals pot presumir ara el Govern Montilla.

• Conseqüència de l'apunt anterior: Amb aquest nou sistema en marxa, aprovat per la majoria de comunitats autònomes i aprofitat previsiblement per totes -també les del PP que no hi donen suport- ara entrarà més bé una sentència globalment favorable sobre l'Estatut per part del Tribunal Constitucional.

• ...i una pregunta: ¿Seria més còmoda la situació de CiU ara si hagués tingut una part activa en la negociació que li permetés ser partícip de l'èxit en aquests moments?

Diuen que ja s'acaba. Apunten els analistes que aquesta sensació de bloqueig polític i institucional causada per la manca d'acord de finançament i el recurs de l'Estatut està a prop d'arribar a la seva fi. Ja seria hora, perquè des de l'any 2006, quan es va aprovar l'actual llei catalana, el tren de la política està encallat en la via del diàleg Catalunya-Espanya.

Tres anys és massa temps per una situació de bloqueig. Massa temps al Govern de Catalunya que, d'aquí a un any, ha de presentar els seus havers davant la ciutadania. En el pacte del Govern d'Entesa, José Montilla va marcar amb lletra vermella la voluntat concentrar els esforços en la gestió i no en la discussió. Però per poder fer més feina i perquè pugui lluir la feina feta el president necessita amb urgència que desapareguin les ombres de finançament i l'Estatut.

A José Luis Rodríguez Zapatero, el llarg bloqueig de les qüestions catalanes també li està passant factura. S'acaba de veure en la desafecció electoral dels catalans, superior a la mitjana espanyola. El president del Govern central ha vist com es pot ressentir la bossa de vots catalana que tant clarament va contribuir a les victòries electorals de 2004 i de 2008. Però en les mateixes eleccions Zapatero ha comprovat també com, fins i tot en els moments més difícils, pot ser PSC és principal motor electoral del socialisme a Espanya, mantenint el PP a ratlla i un avantatge important sobre el primer contrincant, CiU. La conclusió després d'analitzar un fet i l'altre és molt clara: cal tancar ja els temes de Catalunya.

Les cròniques diuen que serà aviat. L'acord de finançament arriba ja en poques setmanes i el Tribunal Constitucional, segons s'apunta en fonts periodístiques i polítiques de Madrid es traurà del damunt el seu recurs més difícil abans de les vacances d'estiu. Diuen que el TC donarà llum verda a l'Estatut, limitant això sí, algunes de les seves possibles interpretacions. Alguns dirigents polítics catalans, tant del govern com de l'oposició afirmen obertament que una sentència interpretativa pot ser el millor final possible d'una tortura política i jurídica que ha durat més de tres anys.

Escrivia Jordi Barbeta aquest diumenge a La Vanguardia, que fins i tot el PP està ja cansats de la batalla de l'Estatut. Les eleccions europees també deuen haver fet obrir els ulls a Mariano Rajoy: qualsevol suma aritmètica futura amb CiU serà impossible mantenint el clima de confrontació que va donar lloc al recurs contra l'Estatut. Millor passar pàgina.

Diuen que aquest estiu marcarà un abans i un després. L'agenda ja està marcada: el previsible descontent dels sectors nacionalistes (presentaran qualsevol acord de finançament com a insuficient) quedarà diluït per les vacances i les altes temperatures. Sembla que aquest setembre, sí que començarem un curs totalment, sense repetir assignatures pendents.

La diputada Montserrat Nebrera no és una política convencional. És un fet constatable sobre el qual poden estar d'acord fàcilment tant els seus defensors com els detractors. Hi poden coincidir des de militants del Partit Popular fins a votants d'Esquerra Republicana. Està clar que ella no és com els altres i aquesta diferència té el seus costos i el seus rendiments. Una de les seves característiques innegables és loquacitat. Nebrera és molt directa, sovint brillant i sempre dóna la sensació que diu allò que li surt de dins. Una virtut en política, sí, però també -segons els casos- un seriós inconvenient.

En les últimes hores, Nebrera ha estat mediàticament omnipresent. A l'estudi de COMRàdio, amb el periodista Jordi Durán, per explicar-se. Per dir que no pensa demanar perdó a la ministra Magdalena Alvàrez i per sostenir que les seves al·lusions a l'accent andalús de la titular de Foment han estat objecte d'una “interpretació esbiaixada” per part d'algun mitjà de comunicació. Diu que no pretenia ofendre ningú. Dissabte passat, quan vaig escoltar a la Cadena SER la seva intervenció en directe, ràpidament vaig pensar que la diputada popular catalana -segurament sense pretendre-ho.- s'estava “ficant en un jardí”. La conductora del programa, Montserrat Domínguez, i algun altre company de tertúlia li ho van advertir. Ja era tard. La frase “la ministra tiene un acento de chiste” estava dita, Nebrera va insistir en la idea i no va corregir.

Postser sí que té raó Montserrat Nebrera quan diu que se n'ha fet un gra massa. Però ella hauria d'haver reparat en que la diversitat, lingüística, cultura, territorial, etc.. és matèria altament sensible, aquí i arreu del món, i que sovint aquesta sensibilitat “la carrega el diable”.

“A grans mals, grans remeis”, deu haver pensat la poc convencional diputada popular catalana i, si el seu partit l'expedienta per l'incident sobre l'accent de la ministra, ella es rebota amb el seus companys de files, trencant un dels tabús del PP català: ni més ni menys que qüestionant el recurs contra l'Estatut que està acabant d'analitzar el Tribunal Constitucional.

Estic segur que la diputada diu el que pensa (el cas és per què no ho ha dit tant clarament abans), entre d'altres coses perquè s'ha de recordar que el PPC liderat per l'home que la va fitxar, Josep Piqué, va intentar participar en el procés d'elaboració de l'Estatut, fins que des de Madrid, el PP d'Aznar-Acebes-Zaplana i Rajoy van dir que “ni parlar-ne”.

Piqué no va voler aguantar més i va marxar. Nebrera segueix i fins i tot s'ha atrevit a plantar cara a la direcció oficial com a candidata a presidenta del partit a Catalunya. Definitivament, Nebrera és una política singular. I tinc els meus dubtes de que això sigui dolent.

El vicepresident econòmic Pedro Solbes ha volgut donar-li la volta a allò de que "dos no es barallen si un no vol". La culpa, la responsabilitat -diu Solbes- de què s'hagi incomplert el termini marcat per l'Estatut per a un acord sobre el finançament no és d'un, sinó de tots dos. Més aviat, el que diu Solbes és que la culpa de l'incompliment és de la part catalana i del seu NO rotund a les bases exposades pel ministre el mes de juliol. Estava clar que en aquests moments, la compareixença de Solbes serviria per a poca cosa més que per mostrar ben definides les diferents posicions però que no ajudaria gens a sortir de l'atzucac. Hauria servit per alguna cosa més la compareixença de Zapatero que tanta polseguera ha aixecat en els darrers dies?

Sincerament, penso que no. Ni Solbes ni Zapatero estan en condicions encara d'aportar-hi novetats. Potser sí que aquesta negociació sobre el finançament autonòmic s'ha obert de forma més transparent que altres del passat, però a hores d'ara el ball no ha ni començat i l'únic que sabem és que els participants volen repertoris musicals ben diferents. (Déu n'hi do, el joc que dona la ditxosa metàfora de la música). Més enllà dels 'actes transparents', la qüestió requereix moltes hores de converses, de negociació de números i de percentatges i amb tota probabilitat el nou curs polític serà intens en sessions de treball, reunions i trucades. Costaria de creure que part de tota aquesta feina callada no hagi començat ja, fins i tot mentre es produeix el xoc de posicions en públic.

De tot aquest 'ball a porta tancada' no en sabrem res o molt poca cosa fins que un dia algú digui públicament que hi ha 'fumata blanca' sobre el finançament o per contra que s'ha fracassat en l'intent. Això últim -per moltes amenaces o advertències tàctiques que faci Solbes- sembla altament improbable si molts -especialment el PSOE i el PSC- volen evitar entrar en el camí d'un cert suïcidi polític.

Zapatero ha dit fa pocs dies que resoldre el model de finançament autonòmic "portarà temps". El nou sistema de finançament hauria d'entrar en vigor el mes de gener. El rellotge ha començat a córrer.