Passada la frontera de dijous vinent, quan el Congrés dels Diputats hauran aprovat els pressupostos generals de l'Estat, amb els 25 vots del PSC inclosos, el proper moviment en la partida d'escacs l'haurà de fer José Luis Rodríguez Zapatero.

Els socialistes catalans, amb dos ministres al govern i ni més ni menys que un secretari d'Estat d'Economia, no faran que caiguin uns pressupostos que, entre d'altres coses, comporten 4.626 milions d'euros d'inversió a Catalunya. Ara, el Govern central i el PSOE tenen l'obligació i la responsabilitat de complir la llei que van votar els seus diputats, els 142 del PSOE i els 25 del PSC (si es vol sumar d'aquesta manera).

És una llei orgànica aprovada per les Corts i refrendada pel poble de Catalunya i no cap rebequeria política el que fa que des de Catalunya es reclami un sistema de finançament suficient. Un sistema que doni prou capacitat financera a la Generalitat per atendre les necessitats en salut, educació, serveis socials i l'acollida de la immigració.

Ara sí que, de Madrid, haurà d'arribar una proposta detallada que abordi els mecanismes d'anivellament i de solidaritat sobre els quals l'Estatut dóna instruccions molt precises. Ara ja no valdrà jugar a guanyar temps com ha fet Pedro Solbes durant aquest mig any. No ha funcionat l'estratègia d'esperar que la crisi canviés de facto el que està recollit a la llei.

No serà, doncs, pel debat de pressupostos ni pels 25 diputats socialistes catalans que trontolli l'estabilitat política del país o el propi Govern de Zapatero. Però tot i amb els pressupostos aprovats, aquesta estabilitat no està ni molt menys garantida si no es compleix la llei i el compromís polític amb Catalunya, que va ser, recordem-ho peça clau perquè el PSOE pogués estar al Govern. Sembla obvi, però probablement el president Montilla es vegi en la necessitat de recordar-ho quan parli aquests propers dies amb José Luis Rodríguez Zapatero.

Aquesta serà una setmana de balanços. És costum de la política i dels mitjans de comunicació repassar els comptes d'havers i de deures quan els mandats arriben a l'equador. El Govern de Catalunya presidit per José Montilla, sorgit del Pacte d'Entesa que van subscriure PSC, ERC i ICV-EUiA deprés de les eleccions de novembre de 2006, està a la meitat del seu recorregut. Evidentment hi haurà tants balanços com papers de l'auca i cadascú -govern o oposició- en farà el seu.

Intentem apuntar fets objectivables per a un balanç de dos anys de govern:

Quines prioritats ha marcat el Govern?

• La pràctica d'aquests dos anys -en pressupostos i en execució- ens diu que, efectivament, com diu el govern, l'esforç ha estat en la politica social i en els serveis més tangibles per als ciutadans. L'atenció que presta la Generalitat en compliment de la llei de la dependència -malgrat la insuficiència de recursos econòmics previstos pel govern central- en seria l'exemple més clar.

• Hi ha un ampli consens (amb permís de les interpretacions polítiques interessades a mantenir el contrari) en que els dos anys de Govern d'Entesa han estat dos anys amb poc soroll intern. A diferència del que va passar en l'etapa de Pasqual Maragall, José Montilla i els seus socis de govern han aconseguit aquesta vegada projectar una imatge de govern més cohesionat.

  Tothom sembla haver après les lliçons particulars de la legislatura anterior i el Govern s'ha acostumat a parlar amb una sola veu. Els socis del tripartit ténen ara com a prioritat el programa que els uneix per damunt de les coses que els separen. El preu, en tot cas, és ajornar o aparcar qüestions que podrien ser motiu de disputa.

Quines coses no estan resoltes o no funcionen bé?

• Si hem de jutjar pels debats públics i pel reflexe als mitjans de comunicació, en les grans qüestions pendents o en les coses que no han anat bé durant aquests dos anys, la responsabilitat principal no recau en el Govern català. Si les Rodalies ferroviàries no han passat encara a mans de la Generalitat és perquè el Govern no ha volgut acceptar un transpàs en males condicions. Si al mes d'agost no es va complir la previsió de l'Estatut sobre l'acord de finançament i estem a un mes i una setmana de 2009 sense acord encara, no és culpa de Castells, ni de Montilla ni del Consell de Govern de la Generalitat.

Simplificant-ho molt, fins aquí arribarien els elements objectivables dels havers i els deures del Govern de Catalunya a la meitat del seu cami. El que ve ara és l'hora de la veritat.

El reptes de Montilla i del seu Govern no són gens fàcils. Primer, el de donar resposta a la crisi econòmica (el que més preocupa els ciutadans, segons les enquestes) i fer tot el possible per evitar una desindustrialització vestida d'ERO (mala peça al teler). Segon, el d'aconseguir -tot i que la pilota estigui a la taulada de Madrid- un bon acord de finançament. Al cap i a la fi, els diners són l'eina principal que té el govern per a poder seguir fent política social i plantejar respostes a la crisi. El tercer repte és, principalment del Govern però també del conjunt de forces polítiques del país. Donar una resposta clara, sense embogir ni embolicar la troca si el Tribunal Constitucional acaba retallant l'Estatut a instàncies del recurs en contra del PP i altres actors. El president Montilla fa mesos que treballa en aquesta direcció.

El PSC ha advertit del risc de "radicalització" en la societat catalana si no es resol prou bé el finançament català. Ja se sap que la política no seria política sense una certa dosi de dramatisme. Que ningú no imagini barricades al carrer o una vaga general per culpa de la manca d'entesa entre Castells i Solbes  o entre Montilla i Zapatero. Això no vol dir, però, que la qüestió no sigui seriosa.

Més enllà del previsible incompliment de la data marcada per l'Estatut -el 9 d'agost- i de la negociació estricta sobre uns quants milions d'euros de més o de menys, el que realment s'ha obert amb aquesta negociació del nou sistema de finançament autonòmic és el meló de les regles del joc. Les normes de convivència territorial en aquest Estat plural, complex i complicat que anomenem Espanya.

El que veiem aquestes setmanes i veurem en els propers mesos podrien ser, en el fons, els episodis premilimars d'una nova etapa històrica. 30 anys després de la seva fundació, el model d'Estat emparat per la Constitució, està en crisi de creixement. És evident que una reforma constitucional trigarà i que quan aquesta reforma s'abordi no resultarà gens fàcil avançar, però també està molt clar que l'any 2006 l'Estatut de Catalunya amb la seva llarga, feixuga i accidentada aprovació, va obrir el camí d'una mena de segon període constituent des de la recuperació de la democràcia.

Per l'estabilitat de l'Estat és essencial l'equilibri polític i econòmic entre Catalunya i la resta d'Espanya. Ho sabien els polítics de la transició fa 30 anys i els límits els van posar les cincumstàncies polítiques d'aquell moment.

Què és el que està en joc ara ho saben a tots els partits actuals, des de CiU fins a Ciutadans (seguint l'ordre parlamentari). I n'és particularment conscient el partit del president José Montilla perquè té la responsabilitat de govern més important i, de forma molt especial, per la seva relació amb el PSOE.

El PSC ha de passar ara la prova de la seva pròpia història. Acaba de fer 30 anys, els mateixos que tenen la democràcia i l'Estat autonòmic. Ara, en la seva majoria d'edat, té el desafiament de liderar un nou acord Catalunya-Espanya.

La sort de l'Estatut de Catalunya votat en referèndum l'any 2006 després de la preceptiva aprovació pel Parlament de Catalunya i pel Congrés dels Diputats pot canviar després de la mort del magistrat Roberto Garcia-Calvo (foto), que pertanyia al bloc més favorable als recursos presentats pel Partit Popular. Que sigui la mort d'un magistrat i els seus efectes sobre l'equilibri de forces a l'Alt Tribunal és una prova d'allò més clara que el sistema està viciat i deteriorat.

Només el fet d'haver de parlar d'equilibri de forces, ja denota la greu anomalia que suposa tenir un Tribunal Constitucional subjecte a les majories i minories parlamentàries. La situació és encara més anòmala i -com ha passat fins ara- la majoria a la qual semblava respondre la composició del TC és la majoria absoluta que va tenir el Partit Popular al Congrés dels Diputats i que ara no té.

És evident que el sistema falla si, la possible noticia positiva d'una sentència favorable a l'Estatut és conseqüència de la mort d'un magistrat. Com deien els ninots de Toni Batllori aquest dilluns a LaVanguardia "No és just. Ens mereixíem una sentència favorable sobre l'Estatut sense necessitat que morís ningú".

És imprescindible revisar el sistema. En un Estat de Dret tant important és disposar d'un tribunal de garanties constitucionals com que la sort de les lleis, especialment de les normes bàsiques que, com l'Estatut, han passat pel màxim filtre democràtic dels parlaments i del poble en referèndum.

Juristes com Javier Pérez Royo o Miquel Roca han fet en els darrers dies reflexions que van en aquesta direcció. És incongruent que el Tribunal Constitucional opini sobre la constitucionalitat d'una llei orgànica acordada entre dos parlaments i refrendada pels ciutadans de Catalunya. Miquel Roca ha proposat que tot el TC dimiteixi i faciliti que siguin uns altres magistrats els que es pronunciïn sobre una norma tant important per a Catalunya i per a l'estructuració de l'Estat. El cas, és que ara som en mig de l'atzucac.

Si us plau, que els legisladors facin el que calgui perquè cap llei democràtica estigui pendent de si es mor algú per tirar endavant o no. Això, se suposa que es va acabar l'any 1975. No?