“Humiliat davant Déu, dempeus sobre la terra basca, en record dels avantpassats, sota l'arbre de Gernika, davant els representants del poble, juro exercir fidelment el meu mandat”. La frase té tota la solemnitat que requereix una presa de possessió, té tot el valor històric d'haver estat pronunciada per primera cop pel lehendakari  José Antonio Aguirre l'any 1936. L'expressió “Humiliat davant Déu” pot  respondre a una tradició religiosa que mereix tots els respectes però és una anomalia absoluta quan qui la pronuncia en un acte oficial en és un responsable polític en democràcia, votat pels representants que ha escollit el poble.

Aquest dijous, quan arribi el moment de la seva presa de possessió, Patxi López pensa corregir el fet anòmal. Publica la premsa basca que el nou lehendakari podria  substituir la humiliació i la referència catòlica per l'expressió “humilment”. Seguim en el territori dels símbols que no resolen la crisi, ni la violència d'ETA ni la grip nova, però que tenen la seva importància en política. Perquè en democràcia el concepte 'humiliació' no hi té cap cabuda (ni per als representants públics ni per a a la ciutadania en general). 'Humilitat' és valor que es cultiva més aviat poc en la política i no està de més recordar-ho en el moment d'assumir una responsabilitat tant important com la de presidir el Govern d'Euskadi.

La humilitat és un concepte especialment aplicable a la política basca en aquests moments. Per a Patxi López perquè, tot i la indiscutible legitimitat del seu govern, ell sap que haurà de guanyar-se a pols el seu mandat i demostrar que vol realment governar per a tot Euskadi i evitar les divisions entre nacionalistes i no nacionalistes. Per a Ibarretxe i el PNB perquè el pas per l'oposició és un bany d'humilitat a vegades necessari, que serveix per recordar de tant en tant als polítics que no són el centre de l'univers ni els propietaris de la pàtria.

Que deixin les humiliacions per a la intimitat de les Esglésies i que apliquin humilitat a la vida pública i democràtica.

Finalment, ni el lehendakari, Juan José Ibarretxe, ni el líder basc de l'oposició i candidat socialista a lehendakari, Patxi López, seran jutjats per mantenir reunions polítiques amb els dirigents de l'esquerra abertzale. Més enllà de tractar-se d'una resolució que té tota la solidesa que correspon al Tribunal Superior de Justícia del País Basc, la decisió significa -diguem-ho clar- que s'ha imposat el sentit comú. Ja sé que Justícia i sentit comú haurien d'anar sempre en parella però, no cal que recordem ara episodis i situacions en les quals no ha estat així o, si més no, no als ulls d'amplis sectors de la ciutadania.

Qui hauria pogut explicar raonablement en l'Europa democràtica que un president de govern i el cap de l'oposició, amb tota la legitimitat política que reben a partir de les urnes, s'enfrontessin a possibles penes de presó o d'inhabilitació per mantenir contactes polítics. És veritat que Batasuna i altres marques de l'esquerra abertzale estan il·legalitzades perquè han dinamitat la seva possible legitimitat, col·laborant o callant davant el terrorisme d'ETA. Però una cosa són les responsabilitats que pugui tenir el senyor Arnaldo Otegi per no tenir la capacitat, la valentia o la voluntat de desenganxar-se dels violents i una altra que als representants màxims de les dues primeres forces polítiques basques no puguin complir amb la seva obligació moral i social d'explorar al màxim les possibilitats d'un final definitiu del terrorisme etarra.

A part d'una victòria del sentit comú, la suspensió del judici té, de pas, un altre avantatge que no és pas menor. Ningú podrà utilitzar políticament un processament que hauria estat esperpèntic. No ho podran fer els sectors de l'acusació popular que havien provocat la causa, ni ho podran fer mitjans i sectors més o menys afins al Partit Popular que ja apuntaven maneres. Significativament aquest dilluns mateix, només saber-se la notícia de la suspensió del judici, un conegut comentarista televisiu, que fa alguns anys va ser cap de comunicació i portaveu del govern Aznar, s'exclamava “de com la fiscalia general de l'Estat no ha actuat en aquest cas”.

Tampoc no podran utilitzar-ho de forma victimista (i ha quedat molt clar que ho pretenien) el candidat Ibarretxe i el seu partit, el PNB. Ni ho farà l'esquerra abertzale (en qualsevol de les seves marques o formes, suposant que aconsegueixin colar-ne alguna per a les eleccions basques del dia 1 de març).

No descarto que el propi Patxi López tingués hagués pogut tenir alguna temptació victimista també, però la veritat és que la maquinària comunicativa del nacionalisme basc governant ja s'hauria encarregat de tapar l'ombra del candidat socialista tant com fos possible. “Tothom sap que aquí el perseguit és el lehendakari i és a ell a qui cal donar tot el suport”, deuria ser la lògica dels estrategues d'Ibarretxe.

Sense judici esperpèntic, les properes eleccions basques seran una mica més “normals”. El partit es juga el primer de març i el resultat -diuen- es presenta molt obert.

Hi ha plats, com aquest del finançament autonòmic que s'està cuinant en aquests moments, que volen silenci i molta tranquil·litat a la cuina. És quelcom semblant a aquella prevenció domèstica per evitar que se'ns talli la salsa maionesa.

Un dels principals xefs d'aquesta salsa, el president José Montilla, té un paper complicat però cabdal en aquest procés d'elaboració silenciosa. D'una banda té el repte d'aconseguir un bon acord de finançament per Catalunya mantenint la pressió sobre el Govern central. De l'altra, en el cas d'aconseguir l'objectiu d'un finançament correcte i que s'ajusti a l'Estatut, el repte serà essent la discreció. No convindria que el xef Montilla sortís a saludar el públic del mejador per molt èxit que pogués tenir el plat servit a taula.

Montilla sap que no es pot permetre un hipotètic passeig triomfal si sortís bé l'acord de finançament. Per què? Senzillament perquè s'activarien totes les maquinàries de la crispació i de la fòbia anticatalana que ja vam veure funcionar quan es discutia l'Estatut. No són pocs els que estan esperant el moment de recuperar arguments com “se rompe España”, “Zapatero rehén de los nacionalistas”, ja sigui buscant el rendiment electoral o símplement, la desestabilització.

Com dèiem en un post anterior, aquí el que s'està cuintant és ni més ni menys que un model federal i un nou equilibri entre els poders de l'Estat, el central i l'autonòmic. Aquesta mesa de coses, a Espanya, sempre s'ha resolt, històricament, a crits o a cops. Es tracta de que ara, sigui diferent.

D'aquí menys de dos mesos, hi haurà eleccions a Galícia (un territori que també es juga bastant amb el finançament autonòmic però amb circumstàncies molt diferents a les catalanes) i al País Basc. Tant el PSOE com el PP s'hi juguen molt en aquestes eleccions. Els socialistes, mantenir el lideratge del govern gallec i poder aspirar a governar Euskadi. Els populars s'hi juguen la seva pròpia estabilitat interna començant pel lideratge de Mariano Rajoy que podria quedar realment molt tocat en cas d'un fracàs a Galicia.

La tensió i el soroll preelectoral es notaràn tot just després d'aquestes festes de Reis, o sigui que, el millor que pot fer el xef és tancar la porta de la cuina i seguir cuinant com si res. El bon plat requereix silenci i calma. Per al xef Montilla, aquestes no són condicions difícils.

En què quedarà finalment el projecte del lehendakari Juan José Ibarretxe? No em refereixo només a la frustrada consulta sinó a tot el seu projecte polític des que va arribar a la presidència l'any 1999. El PNB i els seus socis al Govern basc estan ara recollint signatures de suport a un manifest de defensa de la llei de consultes impulsada pel lehendakari i que ha estat anul·lada pel Tribunal Constitucional. Aquest, del manifest, sembla més una operació per salvar els mobles del capital polític del president basc que una iniciativa amb finalitats polítiques o jurídiques concretes.

Aquest diumenge, Ibarretxe surt de la festa anual del partit confirmat com a candidat, una vegada més, a les eleccions basques. Però no és gens d'extranyar que fins a l'últim moment n'hi hagi hagut dubtes a dins del PNB.

La figura política d'Ibarretxe està massa lligada a projectes frustrats. Primer va ser el seu pla sobiranista (massa pretenciós per haver tingut només la meitat més un dels vots del Parlament basc). Ara lluita perquè no quedi enterrada sota la frustració la proposa d'una consulta que no es farà.

La direcció del Partit Nacionalista Basc està dividida entre aquells que aplaudeixen Ibarretxe i aquells que hi veuen una fàbrica de maldecaps. A jutjar per les declaracions, el PNB ja no contempla seriosament la via del recurs als tribunals internacionals per reclamar el dret a la consulta. Descarten, pel que sembla, trucar a la porta de la Cort Europea de Drets Humans. Exposar-se a que aquesta porta es tanqués sorollosament és un risc massa elevat per a un partit que s'enfronta a unes properes i difícils eleccions a Euskadi.

Amb Ibarretxe el PNB va guanyar, l'any 1999, unes eleccions un tant dramàtiques, perquè aquells comicis es van plantejar a "caixa o faixa". Eren els temps, sortosament superats, en què Nicolás Redondo Terreros, com a líder dels socialistes bascos, es va entregar totalment a l'estratègia "frontista" de Jaime Mayor Oreja com a candidat a lehendakari del PP.

Ara són molts -nacionalistes i no nacionalistes- els qui pensen que el proper govern d'Euskadi podria tornar a integrar socialistes bascos i dirigents del PNB. Va passar amb el lehendakari José Antonio Ardanza entre 1986 i 1998 i no va anar pas tant malament. Per aquells que creuen i defensen que es podria recuperar aquella fórmula, Ibarretxe no seria, evidentment, la millor aportació.